El càstig: significat i sentit

Lluïsa Solsona Paüls
psicòloga i terapeuta
Llicenciada per la UB, s’ha especialitzat en desenvolupament moral des d’una perspectiva humanista existencial.

___________________

La paraula càstig prové del llatí castigare, i aquest de la unió de dos paraules: castus (ajustat a les regles, pur, íntegre, virtuós, correcte, lleial) i agere (fer, conduir, dirigir a). Per tant, castigare significava: fer que algú o quelcom s’ajusti a les regles, instruir en les lleis o les normes. Avui en dia, relacionem aquesta paraula exclusivament amb la imposició d’una pena, sanció o escarment. Per als romans també, encara que castigare tenia més el sentit d’amonestar o advertir algú perquè s’esmeni. Actualment, quan parlem de castigar ens referim a una mena d’administració d’estímul negatiu o de retirada d’un estímul positiu o privilegi, més que no pas a fer present quelcom perquè es consideri o s’eviti. Si busquem castigar al diccionari de sinònims de l’IEC, trobem paraules com: punir, sancionar, arrestar, condemnar, multar, corregir, fer pagar, netejar, i també: ferir, mortificar, flagel·lar, assotar, fuetejar, torturar, perjudicar, fer malbé, malmetre… De totes les paraules que apareixen, només en trobem dos que no ens deixin mal sabor: corregir i netejar. Això ja dóna una idea de la representació significativa de la paraula càstig que ens pot introduir en la seva idoneïtat o no per a la educació.
Durant molt temps el càstig ha estat considerat una manera d’educar tant o més bona que qualsevol altra: la letra con sangre entra. Encara que no ens dedicarem ara de manera profunda al tema de pegar, un tipus de càstig ben comú era el físic. A les escoles es picaven els dits dels nens amb un regle, i no fa tant temps el repartiment de castanyes per part dels pares era gairebé endèmic. Per una banda, clavar un clatellot no deixa de ser el paradigma del càstig: associar un estímul desagradable a una conducta no desitjada per tal d’evitar que es torni a repetir la conducta. Per l’altra, no ho podem pas qualificar d’acte didàctic, meditat, considerat i dirigit a només per una intenció educativa. El 99% dels cops, clavar un clatellot, respon a una descàrrega de ràbia, i la ràbia és una emoció que no predisposa per a res a gaudir d’un estat mental encaminat a il·lustrar una altra persona. Aquest és un dels riscos de castigar: molts cops, el càstig apareix com a primer impuls motivat pel cabreig que ens ha provocat l’acció del nostre fill, i amb aquesta motivació, més que un acte didàctic estem exercint una minivenjança.

Suposem que es castiga quan s’ha fet alguna cosa malament, quan s’ha infringit alguna norma o s’ha fet quelcom que no s’ha de fer. La norma, “el que s’ha de fer”, existeix per a un bé per a un mateix o per als altres i s’ensenya no per capritx dels pares, sinó per evitar un mal i procurar un bé. El que se suposa que es vol fer és educar el nen a no fer un mal. I què passa quan s’ha fet un mal? Com recomponem el bé que hi havia abans? Com fomentem un canvi constructiu en la mentalitat que està madurant? Si ens limitem a la part punitiva, a la imposició d’una pena, al càstig pur i dur, restringim molt la part educativa, ignorem el restabliment del bé que s’ha perdut amb l’acció del nen, i deixem que el canvi constructiu en la seva mentalitat es doni espontàniament. Seria el que sentim molts cops a les pel·lícules quan un expresidiari diu coses com “Yo ya cumplí mi pena” o “Ya pagué mi deuda con la sociedad”. O sigui, he fet quelcom malament, he causat un mal, però com que he passat un temps a la presó, he complert el meu càstig i ja està. Però haver acomplert una pena no es cap garantia de canvi personal. Quin és l’aprenentatge aquí? Faig un mal, acompleixo una pena i ja està? O encara ens podríem preguntar més: quin bé suposa això?

Millor que en lloc de càstig parlem de correcció, de rectificació, d’esmena… d’educació pròpiament dita, vaja. Des d’una parentalitat crítica i positiva es corregeix, no es castiga. L’èmfasi es posa a entendre el mal que s’ha fet i a restaurar el bé que s’ha perdut, a reparar o compensar el dany causat: es neteja allò embrutat, s’ordena allò que ha estat desordenat, es compensa la persona que s’ha perjudicat… es busca convertir l’experiència en una experiència transformativa, en un aprenentatge. El càstig, en canvi, no va tant a ensenyar com a fer sentir malament. Aquest aspecte crític positiu de la parentalitat resulta en una funció estructurant per al nen, a partir d’una posició de respecte i protecció. La estructura s’obté de la consciència de les conseqüències dels propis actes. Si diem: “Si condueixes així d’esverada pots tenir un accident, fer-te mal o fer mal a algú i destrossar el cotxe”; “No t’emparris a aquesta barana que pots caure i fer-te mal”; “Si xuteu la pilota on hi ha els més petits jugant, els podeu fer mal”, es dóna l’oportunitat de prendre consciència d’un fet que facilitarà la seva seguretat o la d’altres a la vegada que se’ls demostra estima o afecte, a ells i als altres. És bona idea explicar com s’ha de fer, informar de la conducta més adequada: “En lloc d’emparrar-te a la barana, pots jugar amb això altre” o “Podeu anar a xutar la pilota més cap allà”.

Evidentment, si segueixen a la seva, els adults hem de mirar per aquesta seguretat: “Si no ets més responsable amb el cotxe, no te’l deixarem”, “Si segueixes emparrant-te a la barana t’hauràs de quedar aquí asseguda, que pots fer-te mal”, “Si no vigileu amb la pilota us l’hauré de prendre una estona, que podeu fer mal als petits”. És fonamental que aquesta correcció sigui coherent i consistent. Coherent, que estigui relacionada amb el mal comès o la seva reparació, ha de tenir un sentit i no donar-se com una simple descàrrega de ràbia per part dels pares. Consistent, essent conseqüents amb el que diem, ser ferm, acceptant les normes i les seves conseqüències. Un descuit molt comú és deixar anar condicions que no es compleixen mai, fins i tot que no es poden complir, transformant-les en amenaces buides: “No vindran els Reis!”. A veure qui és el valent que serà capaç que no passin els Reis perquè el Joanet es porta malament a taula. Quan som conseqüents amb el que diem, oferim un ordre que els fills necessiten, que els dóna consistència, seguretat, capacitat de predir les situacions i de regular-se, tenint un exemple de com mantenir les promeses o respectar els compromisos.

A més de la coherència i la consistència, és molt interessant que la correcció se centri en la recerca del propòsit d’esmena i la reparació del mal provocat, necessaris per desenvolupar una actitud responsable amb els propis actes. Per generar la consciència moral cal la intervenció dels adults a través de la funció educativa. Per educar un nen fa falta tota la tribu. Quan busquem la generació d’aquesta consciència moral, eduquem perquè en el futur es compleixi una norma que es considera correcta o bona, no perquè es tingui por del càstig.

Per ser més efectius, cal tenir en compte també les conductes positives i gratificar-les amb atenció o elogis. Sembla simple, però no és fàcil estar atent a aquests comportaments ja que tendim a relaxar-nos quan els nens es porten bé, però la veritat és que recompensar les conductes adequades també evita les inadequades. Premiar les conductes positives és molt efectiu, a més de promoure la seva capacitat, confiança i motivació per fer les coses bé.

I sí, de vegades costa molt, després d’haver dit mil cops una cosa i que mil cops s’hagi acabat no fent-ne cas. Ningú ha dit que educar sigui fàcil. Si quan es fa una cosa malament, quan es realitza un mal, ens limitem a infligir un altre mal, no cal reflexionar gaire per veure que no estem aprofundint en cap problema, quan no es tracti d’una simple venjança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.