De la culpa

EDITORIAL

Als nens que s’han portat malament al llarg de l’any, el tió, el Pare Noel o els Reis els regalaran coses lletges. O directament res. El tradicional carbó és la metàfora perfecta d’allò que sovint diem als nostres fills, generalment en va: els teus actes tindran conseqüències. Diem en va perquè, a pesar de les advertències més o menys explícites, la canalla acostuma a, diguem-ne, recaure, i aleshores arriba als soferts pares el moment del càstig, que ha d’anar en consonància amb la magnitud de la transgressió. Des de la més tendra infància, doncs, aviat aprenem que viure, i per tant sobreviure, és sinònim d’inserir-se en una mena de contracte social que ens marca unes línies vermelles intraspassables, aquells estàndards civils, comuns, el trencaments dels quals ha d’implicar necessàriament, si ens atenem, per exemple, a Kant, un càstig, perquè al capdavall el reprovament en forma de pena pública i privada representa la legitimació d’un model de societat que requereix aquesta mena d’arbitrarietats. Nadal, doncs, és el temps de la infància, dels regals i les il·lusions, però també de la primera i latent adultesa, dels regals no rebuts i de les il·lusions primerencament perdudes. També Raskòlnikov, el sofert protagonista de Crim i càstig (1866), sap de les conseqüències dels seus actes, del seu crim dut per l’escalfament de parsimoniosa cocció a partir d’uns ideals manllevats, que Dostoievski, no obstant, salva a través de l’amor, que en certa manera resulta un transsumpte de la fe i la religió, dos conceptes, també, tan nadalencs, almenys en teoria. Lucreci ja va intentar alliberar-nos de les cadenes de la culpa, de la llosa del pecat, dels déus immisericordes i, segons ell, que basen la seva esplendor en la pura crueltat, per mirar de bastir una societat que es fa bona a través de la incentivació del plaer i la reducció al mínim possible del dolor propi i aliè. Un alliberament en forma de revelació que també ha exposat amb tanta bellesa Woody Allen a Delictes i faltes i, posteriorment, en la seva cosina germana Match Point, autèntica cruïlla moral del que significa l’acte pervers, la culpa i les seves repercussions, que davant l’astorament del protagonista, i el nostre propi, poden ser nul·les. L’art s’alimenta del dolor, de l’alliberament, de la culpa. Igual que aquest darrer DiS del 2017.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.