Qui diu que són millors els vespres de tardor?

MARISA TORRES BADIA
“Una oda amb tocs nostàlgics que evoca la puresa del món oriental”

Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
(Traducció d’Albert Nolla)
El Cercle de Viena, 94 p.

_______________________

Junichirô Tanizaki (Tòqui, 1886-Yugawara, 1965) ha estat, i continua essent, un dels referents fonamentals de la literatura japonesa del segle XX, al costat d’Yanusari Kawabata, Natsume Soseki o Yukio Mishima. Cal recordar que el 1949 fou guardonat amb el Premi Imperial de Literatura per l’obra La mare del Capità Shigemoto i, des de l’any 1965, fruit del reconeixement públic, un prestigiós premi duu el seu nom.

Podem estar agraïts a Tanizaki per haver aconseguit encoratjar el delerós i impacient lector occidental a participar en un món narratiu tan calmós com el seu, on un lirisme de caire oníric acaba convertint-se en amo i senyor d’històries teixides per un espai que fluctua entre el passat i el present. Des d’aquest tombant, l’escriptor japonès aconsegueix evocar, tot fent ús dels paràmetres formals de la novel·la clàssica, les darreres embranzides de la civilització japonesa ulterior.

Tanizaki és un mestre a l’hora d’encisar el lector amb mons travessats per una màgia ambiental i sentimental inigualable. Qui ha tingut el plaer de llegir el breu tractat de decoració Elogi de l’ombra o de la lectura d’El tallador de canyes sap de què estem parlant: una prosa deliciosa, plena de matisos, vaporosa i sublim. Tota una lliçó moral de vida i d’estil.

A les obres de Tanizaki, i El tallador de canyes n’és un bon exemple, hi aleteja l’ombreig d’una realitat etèria, d’allò que es calla i només es viu a l’abric de les nostres consciències; un camí intens, en suma, que juga amb els silencis i les renúncies d’uns personatges capaços del més gran dels sacrificis: la renúncia a un mateix. No és gens estrany, doncs, que la història dintre de la història que proposa el breu relat El tallador de canyes (1932) –nouvelle inspiradora de La senyoreta Oyû, del director Kenji Mizoguchi– comenci fent ús d’un extens prefaci o exordi narratiu on un home universal passeja per les ruïnes del Palau de Minase i frueix amb la contemplació de la lluna en la tardor de la seva vida. Entrem així en un temps i un espai intensament contemplatius que preparen el camí d’un relat a tres veus: un triangle amorós malauradament no gens impúdic. El viatge comença amb un recital de poemes antics al bell mig d’un pleniluni. La presència de l’atzar i la recreació d’una atmosfera enigmàtica fan la resta, tot convidant el lector a entrar en un món enterbolit per les ombres i l’ambigüitat de la fabulació. Una trobada inesperada entre un vianant i el tallador de canyes obre aquest bagul de totes les faules. Tanizaki ens invita a trobar en el seu interior el secret dels somnis i les boires, de l’aigua i els plenilunis de tardor, l’espai, en definitiva, d’una commovedora història d’amor explicada amb elegància extrema.

Sens dubte aquest relat és reflex de la rigidesa de les tradicions de l’antiga societat japonesa i, alhora, evocació de l’esplendor d’un món ja clos. No s’amaga, però, ni la mirada nostàlgica ni el sentiment del tresor perdut: “La tristor que comporta la tardor m’assalta amb una intensitat que no m’hauria imaginat mai de més jove; a vegades només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m’aclapara una angoixa de la qual m’és impossible desempallegar-me; i, especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s’esvaeix sense deixar cap rastre, i m’enyoro encara més del món plaent del passat”. Un univers singular el de Junichirô Tanizaki, mestre del suggeriment i de l’art dels silencis, del poder hipnòtic de la paraula i la complexitat psicològica, de la torbació, la sensualitat i l’embruix de la llegenda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.