La intel·ligència i el caos

LORENZO PLANA
“Sobre la nostra metafísica més radical i el domini del caos”

Carles M. Sanuy
La condició lítia
(Premi Bernat Vidal i Tomàs 2017)
AdiA Edicions, 70 p.

_________________________

Aquest sobri, i alhora pletòric, llibre de poemes, gira al voltant dels conceptes de la pedra i el caos. Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959) ens mostra un paisatge entre volàtil i desolador; un paisatge arrasat, enigmàtic, on el caos s’agermana amb la condició de la pedra —d’aquí prové el títol de l’opuscle— i un fatalisme erm. Una bona part del seu encert dimana precisament de la seva arriscada tessitura: la d’un lirisme conjugat amb fèrria voluntat de despullament: “Temprar el vers. Acerar-lo. Desproveir-lo de tot allò que hi és accessori o prescindible. Despullar-lo fins als ossos. Que no quedi sinó una essència primigènia”. Així doncs, aquest terreny aspre, quasi buit, es troba envoltat d’un sec afany poètic d’imatge bella i delicadíssima. Per dir-ho d’alguna manera, no era possible enfrontar-se a l’aridesa de la pedra, a la crueltat del caos, sense fer honor a la medul·la de la poesia: oferir un eco personal, intransferible i inesgotable. L’epifania, com a recurs silenciós, engendra aquí un món de misteri –insinuat en cada tombant dels poemes, en cada vol de la paraula– i una mirada sàvia que contempla, des del distanciament, la realitat.

Sanuy sembla haver arribat a la seva millor versió, una mena de tancament del cercle de la seva trajectòria. La intel·ligència es desplega en el poemari com un riu petrificat regit per la força del caos. I aquest és el límit i el seu vol: una escapada inefable de la pesantor humana. La solitud i el fatalisme campen pertot. I els símbols rabiosos de la vida: serps, cocodrils, cucs malsans. I la veu del sexe com a últim crit davant de la putrefacció.

Tot això ens obliga a preguntar-nos si, sacsejat per aquesta pulsió negativa, Sanuy ha deixat de creure en les veritats i els somnis, i, al cap i a la fi, en l’amor. Afortunadament, la lucidesa tel·lúrica percut al llarg del llibre, una vegada darrere l’altra, per revelar-nos que quan més ens allunyem d’una possible resposta clau, de manera semblant a la llei del pèndol, més ens hi apropem. Els recursos tècnics, impecables, combinats amb la flegma del pes d’una experiència vital amagada, soterrada, fan pensar en una maduresa entranyable. Aquest és el signe del llibre: la melodia estranya de la pedra fent niu en el sots més profunds de l’existència humana. Petits laberints abissals, ens sabem despullats davant de la mort o l’amor, cara a cara amb la veu que ens habita. Sanuy ha sabut trobar el sentit a aquest arcà. Llegir La condició lítia és un plaer contra nosaltres mateixos, a favor, doncs, del millor dels nostres rostres: la llibertat de concebre la nostra pròpia misèria.

La factura etèria de tota l’obra és plàstica i visceral. Com si el lector anés bevent un líquid farcit amb pedres, com si ens empasséssim, en suma, el món en cada glop. El vell mestre T. S. Eliot se sorprendria, a l’abric del seu imaginari poètic, d’aquest salt o viatge de l’aigua a la pedra. Diàleg clau del llibre en què venç la mudesa de la pedra i la dignitat cega d’un caos inexorable i tossut. Ningú surt indemne de les urpes del caos. Heus aquí un llibre –el millor del nostre poeta– rellevant. De versemblant metafísica, de lirisme pròxim i esmolat. Carles M. Sanuy ha fet diana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.