Quan la presó preventiva és abús de poder

Josep M. Tamarit Sumalla
Catedràtic de Dret penal de la UdL i de la UOC

_________________

D’acord amb la llei la presó provisional és una mesura cautelar. La llei atorga al jutge instructor el poder d’imposar-la a una persona investigada per la comissió d’un delicte si hi ha indicis que l’ha comès i és necessària per protegir el procés davant d’un risc de fuga, de destrucció de proves o de comissió de nous delictes. Com ha afirmat reiteradament la jurisprudència, atès el dret fonamental a la presumpció d’innocència, no és una pena anticipada sinó una mesura excepcional que el jutge ha de fonamentar acuradament segons criteris de necessitat i proporcionalitat. Totes les cauteles són poques perquè es tracta de la privació de llibertat d’un ciutadà innocent i el jutge disposa d’un ampli marge d’apreciació subjectiva d’aquests criteris; i, sobretot, perquè hi ha una història d’abús de la presó preventiva, un risc d’insensibilització respecte al que suposa per a una persona l’ingrés en presó i un risc evident d’abús de poder. Han quedat enrere els anys de vergonya, quan, tot just aprovada la Constitució i la llei penitenciària de 1979, a les presons espanyoles el nombre de preventius era gairebé igual al de penats. Avui els presos preventius representen només un 15% de la població penitenciària, tot i que no hem d’oblidar que el nombre d’interns a les presons és ara molt més alt que en aquells moments. Tampoc no ens pot passar desapercebut que el sistema tracta de manera desigual les persones segons el seu lloc de procedència: la major part de preventius (62% a Catalunya) són estrangers, mentre que representen només un 43% de la població penada.

En qualsevol cas, a banda de les xifres, després de molts anys de democràcia i de progressiva consolidació d’una cultura de respecte a la legalitat i als drets humans la presó preventiva és probablement l’espai on hi ha un risc més alt d’abús de poder en l’àmbit del sistema de justícia penal. Les darreres decisions de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem en relació amb Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i els consellers de la Generalitat han posat el problema damunt la taula d’una manera clamorosa, però cal recordar que aquestes no en són les primeres víctimes. Abans ho han estat moltes persones investigades per delictes com terrorisme, corrupció o tràfic de drogues, que han passat llargs mesos a la presó com a efecte de resolucions de jutges sovint reverenciats com a estrelles o blasmats per raons que no són la que mereixeria la crítica més severa, l’abús de poder en l’ús de la presó preventiva. Ens indignem fàcilment, i és ben lògic, quan no percebem com a delicte el fet que motiva l’empresonament de persones conegudes i que fins i tot molta gent pot sentir com a properes, però l’abús no provoca escàndol quan la decisió d’empresonar es produeix després de notícies sobre delictes que provoquen un lògic rebuig social, com succeeix, per exemple, amb la corrupció. Llavors hi ha qui compara amb els casos on el jutge manté en llibertat els investigats en llibertat i arriba a invertir la lògica del sistema jurídic. No ens hem de cansar mai de recordar que la llibertat és la regla i la presó provisional només pot ser l’excepció i que, a diferència del que pot succeir quan una persona és condemnada, la llei no obliga el jutge a imposar presó preventiva, el qual, si creu que cal adoptar mesures per protegir el procés, disposa d’opcions alternatives a la privació de llibertat.

La Recomanació 2006/13 del Consell d’Europa sobre l’ús de la presó preventiva recorda els danys irreversibles que aquesta pot comportar a les persones si finalment són absoltes i de l’impacte negatiu que pot tenir especialment per a la continuïtat de les relacions familiars. Per aquest motiu exigeix que, sempre que sigui possible, s’eviti acordar-la quan els presumptes infractors tinguin la responsabilitat principal d’infants al seu càrrec. Per això les persones afectades, de manera directa o indirecta (per exemple els familiars), per un ús abusiu de la presó preventiva poden ser considerades víctimes d’abús de poder, en els termes de la Declaració 1985 de l’ONU sobre els principis de justícia per les víctimes, en la mesura que es pugui entendre que han patit sofriment emocional, pèrdua econòmica o menyscapte substancial dels seus drets fonamentals com a conseqüència d’accions que no necessàriament han de constituir delicte d’acord amb la llei nacional. Prendre’s seriosament aquesta mena d’abús és un dels signes de sensibilitat i qualitat democràtica que poden caracteritzar una societat avançada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.