Una història familiar

Marc Masdeu
escriptor

________________

Vas créixer fill únic i tens dos pares. Això deu marcar d’una manera o altra. No ets ni vell ni jove, però ets. Ara estàs cansat i no trobes una posició confortable. Et fan mal els palmells i les empenyes. Et punxen com els ulls que no goses tancar. Mires a banda i banda i veus dos homes. Al davant hi ha gent. Pel darrere s’acosta la tempesta i voldries poder entendre-ho tot. Saps que no hi ha solució: paraules sàvies.
Reconeixes l’home de la dreta. Un dels teus pares, el que et va criar, i el seu es van conèixer temps enrere. Tu eres un infantó quan la família fugia dels inspectors de natalitat. Amagats en un hostal, el pare va prometre als amos que tu pagaries el favor més endavant. Els mobles produïts en sèrie encara no estaven de moda i no es podia permetre ni una habitació. La mare va netejar-te juntament amb aquest home, ara el recordes bé, que llavors també era un nen. Asseguren que li vas contagiar la bondat. Com cada vegada que tocava banyar-te, tu vas intentar escapar.
És avui que li hauràs de tornar un altre favor, de quan va donar la paraula la mare dirigida per l’altre pare, qui t’adoctrinà. També et ve al pensament aquest episodi d’anys després: tenien la fal·lera d’anar de viatge, els pares, sense un euro però, és clar, es feien els aventurers. Cal veure món, et servirà pel dia de demà, deien. Ara no ho veus gaire clar, però els fills no tenen veu ni vot. Ni tan sols tu. Aquest home us va deixar quartos pel peatge i vau seguir el camí. Exagerats per les alegries que no s’esperen li van prometre la teva protecció en un futur: «el Paradís», van afirmar amb la boca plena dels qui els salva la campana.

Mires la mare que se t’apareix llacrimosa, acompanyada d’ella, la que mai no serà teva. Deixem-ho així, de moment. Segueixes incòmode, esgotat, i observes l’home de l’esquerra tot i el mal de costelles: mira, mare, què vols que et digui? Sóc aquí i no hi puc fer res. Potser m’agraden més les històries d’aquest, em distreuen i també m’exciten com ella, la que mai no serà meva. Semblen les del Tarantino, exclames. Ganivetades per l’esquena, sexe, sang i fetge, mutil·lacions, una mica de canibalisme. Ha fet el que li ha vingut de gust, no creure en ningú reporta aquests beneficis.

I jo sóc en el mateix punt que aquests dos que ni tenen nom oficial. Tu els recordes?

Et sents sol entre la multitud. Els imagines o t’observen ara que tot fa mal? Un dels pares, el que et va criar, és mort i et va deixar els deutes amb l’home de la dreta. L’altre pare no l’has acabat d’entendre encara que hi has dedicat esforços sobrehumans. De fet, no l’has vist mai. La mare t’ha explicat que el va notar, un cop, molt endins, misteriós com una llum d’octubre. I que a ella mai no l’ha abandonada. Miratges de l’estimar, suposes. Et fa nosa pensar en la solitud. Mare, que ella em miri una altra vegada, supliques en veu alta. Sóc un home com els altres, no anava una mica d’això, també?

«Ets», sents. Però no discerneixes si ho ha dit la mare, ella o aquesta remor que sempre t’ha fet dubtar. O algun dels dos companys dels costats, el que et demana que li paguis el que li deus amb to conciliador o el que t’insulta perquè sap que li rius les gràcies que fins avui mai t’has atrevit a reconèixer. I això que no eres només un home, no t’havia quedat clar?
Ha arribat el final, o quasi. S’ha acabat? D’això es tractava? El silenci i les veus? Aquesta fatiga? El dolor a cada gest, a cada temptativa de trobar una comoditat possible? Massa preguntes; al final faràs emprenyar el narrador i saps que pot ser un cabró, ell, que adoctrina perquè actua com el pare invisible.

No. No et deixarà que t’encomanis a les seves mans, com hauria de suposar que acabaria aquest conte. Amb un gir inesperat varia el penúltim paràgraf: no deixaré (ui!) que et lliuris als meus designis.

Mira cap amunt. Et deixo enmig de la tempesta, amb el terratrèmol que sacsejarà el món. Avui seràs el protagonista. Ja sé que el pla zenital fa por. Sempre hi ha uns ulls que escruten, impossible tallar els fils titella. Però hauràs d’aguantar, fill meu, perquè a vegades jo tampoc no vull saber fins on puc arribar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.