Ningú no havia gosat dir-li-ho

Josep Manel Vidal
escriptor
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Tan bon punt va aparèixer al saló, tothom el mirà amb una barreja d’aprensió i condescendència. Els va sorprendre, sobretot, que no es produí cap soroll que anunciés la seua presència. Algun efecte que els previngués d’aquella entrada. Potser perquè tothom, també, estava massa embegut en aquella reunió i les converses que generava. Caminà lentament i vacil·lant fins a la vora de la xerrada que mantenien i que es va interrompre quasi imperceptiblement, amb una mesurada discreció només observable en petiteses subtils com ara un estossec disfressat d’aclariment de gola, un silenci momentani en el discurs, un moviment al seient, com qui ajusta el cos en una cerca de comoditat que feia estona no hi tenia. L’interlocutor del moment perdé la seguretat del seu argumentari i canvià a un to dubitatiu, com si tingués por de molestar amb allò que deia al recent incorporat. El nouvingut va seure en una de les cadires buides més properes i, sense saludar ni emprar cap tipus de comentari que justifiqués la seua incursió, agafà un got amb dos dits de licor ambarí que hi havia en una safata propera, sense molestar-se en preguntar ni pel contingut ni pel possible propietari de la beguda. Després resseguí amb la mirada cada conversador, mantenint-se en silenci, com si pretengués fer un exercici d’atenció que li servís per entrar-hi, més endavant, al debat amb consideracions pròpies. Capcinejant com si anés construint, a poc a poc, la seua participació. Una participació, però, que mai no arribà a produir-se, perquè la conversa anà marcint-se, com els llums del cinema abans que comence la pel·lícula. I tothom trobà una ocupació sobtada i alternativa a aquella congregació casual, un quefer aliè a aquella xerradissa. Uns fent veure que havien acabat de descobrir les menges exquisides que anaven servint-se, regularment i dipositant-se en la taula que presidia el menjador. Altres acabant-se d’un sol glop la beguda només per tenir un pretext que els alliberés d’aquella situació en carregar-se de nou de licor. El darrer de tots en abandonar la conversa simulà una trucada telefònica la crida de la qual ningú no va escoltar. Així que el nouvingut acaba sol, amb un apunt de frustració per no haver pogut introduir-se meritòriament en la discussió. S’hi fixà en el got que sostenia i mogué lentament el contingut, deixant que la mirada s’ofegués en aquella maregassa destil·lada i oliosa. Fins que, després de considerar un altre glop, es posà dempeus i eixí d’aquell racó deshabitat i marxà a un altre indret de la casa, encuriosit. S’encaminà a la cuina, on les dones parlotejaven amb aquell equilibri simfònic de veus, i batalls de vidre i porcellana. Tot i inquietar-les aquella inesperada visita, el van ignorar amb una diplomàtica destresa. Com si li furtaren així la capacitat per desfer aquell cor de feines i escurades, d’entrades i eixides amb les mans plenes de safates amb queviures acuradament presentats. Una d’elles va riure. No amb descaro, sinó amb aquella alenada fonètica que vol desentumir les incomoditats sobrevingudes. Destensar aquell fil que vol cosir-se a una teranyina aliena. I va aconseguir que algunes la secundaren. Que somrigueren, si més no. Una marca al rostre que esvaís la por a perdre el to de realitat que tenien cuinada en aquella estança. Ell es recolzà en la paret més allunyada, tot i haver-hi cadires buides que ningú no feia servir. Malgrat l’estranyesa que representava tenir tota aquella gent al seu voltant, aliena a la seua observació, no podia evitar sentir-se amablement integrat. De quan en quan prenia una mica més d’aquell licor i somreia com si entengués allò que estava dient-se. Com si copsés la lògica dels raonaments o la ironia dels comentaris. El got en la mà dreta i la mà esquerra a dintre de la butxaca del pantaló. Igual que els protagonistes d’aquelles històries de les pel·lícules clàssiques, marginals, que es veuran, d’un moment a altre, interromputs en aquella solitud tan assajada. Un dels contertulians d’abans entrà de sobte a la cuina amb rostre de preocupació. Havia estat escollit entre els altres hòmens, a investigar els efectes d’aquella intrusió. En veure el nouvingut allí, arrecerat a la paret, dubtà una mica abans d’entrar-hi del tot. Però en veure`s descobert, ràpidament es va refer i assumí aquell pacte no parlat entre tots els assistents, de no incomodar-lo. D’esperar a veure què passava. Observà que les dones no feien cabal, que l’ignoraven, enfeinades, absortes en la preparació i les converses. No se sentien destorbades ni inquietes. I això l’acabà d’envalentir. Creuà la cuina fins el rebost, per demostrar que tenia un propòsit aliè a la vigilància i tragué una ampolla de bourbon del seu interior. Quan es girà per refer les seues passes i tornar al saló, es trobà el pas barrat pel braç del nouvingut, estès, que li oferia el got buit, en silenci, en un clar gest de sol·licitud. Una de les dones, la que hi era a punt per sortir amb una nova safata, tremolà una mica i feu vibrar la petita vaixella que hi viatjava. Aquell soroll alertà la resta de dones i totes buscaren el motiu. La remor de la cuina s’aturà en un deix d’expectació. L’home mirà primer el got i després el rostre inexpressiu del nouvingut. Engolí una mica de saliva i acte seguit, obrí l’ampolla i vessà una petita quantitat en aquell got que li havien posat al davant. En considerar que ja havia fet un servici adient, tornà a mirar-lo i el veié allunyant-se, de nou, cap a la paret on era recolzat abans. Després observà les dones que li tornaven la mirada però amb un deix de preocupació. Incisives, l’empenyien a prendre una determinació. Aquella irregularitat estava mal gestionada. Tard o d’hora havien de dir-li alguna cosa, advertir-lo. Marxà amb la botella a les mans i es reuní amb la resta d’hòmens del grup. Tothom l’esperava per saber si havia anat bé. Però tan bon punt volgué iniciar l’explicació, l’advertiren, amb un moviment de cap, que el nouvingut havia eixit rere d’ell i avançava cap el grup, decidit a incorporar-se de nou a la xerrada. Es mogueren una mica per deixar un espai on pogués encabir-se, però l’aprensió fou tan incontrolada que la retirada resultà excessiva i ara, aclaparats per aquell moviment tan desencertat, no sabien què fer ni què dir. El nouvingut els mirà amb estranyesa. Una mirada sense brillantor, només de dubte. Primer a cadascun d’ells, intentant reconèixer-los en aquella actitud de desconcert. Per un moment tots tingueren la sensació que havia descobert allò d’inusual que havien pres els esdeveniments d’ençà que havia interromput la reunió. Després veieren que es fixava en l’espai que ocupaven, en els objectes, copsant referències que pogueren afermar la seua estada. I, de sobte, s’avançà cap a la taula, deixà el got que portava a les mans, sense acabar-se el contingut i, evitant acomiadar-se de ningú, marxà en direcció a la porta d’eixida. Quan escoltaren el desplaçament de la fulla de fusta a l’obrir-se i al nouvingut abandonant la casa, cresqué el neguit. Tots s’apressaren a veure com s’allunyava a través del finestral que senyorejava el menjador, a la vora de l’entrada. Les dones, que havien romàs a la cuina en silenci, expectant, en escoltar la corredissa, eixiren també i s’afegiren a la guaita. L’observaren caminant amb certa indecisió envers la marquesina d’una parada del bus que hi havia a l’altra banda del carrer. I en creuar, com si aquella acció li hagués costat un gran esforç, seure en el breu banquet de metall que alleugeria l’espera. Potser no sabia que aquella línia de transport havia estat cancel·lada feia molt de temps i que romandre allí resultaria, al cap i a la fi, un exercici infructuós. Però tant feia ja oferir-li aquella informació. Tampoc ningú no havia gosat dir-li que ell era el mort que acomiadaven en la reunió d’aquella vesprada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.