Una humanitat amagada

Juan Eduardo Cirlot
Nebiros
Siruela, 186 p.

__________

LORENZO PLANA
Una novel·la que atresora el pensament d’un creador escollit per estimar el misteri

La negativitat és la fabulosa carta de presentació que sempre va fer seva Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973). Compositor, poeta i crític d’art, va saber respirar artísticament al bell mig d’una postguerra on poques veus aconseguiren abstreure’s del macilent clima social. Per a ell, l’escala secreta del seu món només albirava la besllum del no-res. Tot fa intuir que Cirlot fou un ésser que massa sovint es perdia en la meravella impossible de l’afecte, tal vegada, com ell mateix afirmava, perquè havia rebut massa dons en aquesta vida o, si voleu, excessius regals virtuosos. Situat, doncs, entre la serenitat i l’abisme, sabia que rere les ombres, si era tossut en el seu esforç, trobaria algun raig de llum. Aquest era el motiu de la determinació gegantina que guiava el seu procés d’escriptura.
Cirlot, en certa manera esquerp, acostuma a ensenyar les dents de la intel·ligència per fustigar-nos amb la mirada voraç de la seva profunditat. En aquesta novel·la, Nebiros, el protagonista de la qual és l’àlter ego del mateix autor –un ésser que partint de l’anorèxia vital només viu per arribar a l’eix veritable de l’existència–, assistim a un viatge als inferns. Dementre, el gran ull blau del mar –obsessiu–, ens hipnotitza tant a nosaltres, lectors còmplices, com al narrador que relata aquesta dràstica aventura. Enamorat dels capvespres de la ciutat portuària, de la seva animalitat sincera, el nostre personatge es vanta de no comprendre l’amor, al mateix temps que s’apropa als bordells. No retrocedeix ni un mil·límetre en la seva escrupolositat intel·lectual, molt estretament vinculada a la consciència del mal. Al final, després de passatges en què l’estat de la consciència sembla arravatat per forces borrascoses que avancen cap a l’al·lucinació, Cirlot deixa entreveure la seva petita i alhora gran veritat: la veritat de l’obra concebuda com una disfressa perfecta de l’autor. Com llegim a les acaballes de la novel·la: “Y si se resolvían problemas y se aclaraban misterios, ¿cómo traducir estas soluciones al idioma directo de la vida? Por el amor y la compasión, sin duda”. Heus aquí la veu del gran arquitecte de la pròpia ment, l’esperit de l’ésser mogut per la pura i tel·lúrica força del destí. De tal manera que només el seu orgull, la seva arrogància o desmesura, pot ser el timoner del viatge. Ens trobem davant un enamorat secret i radical de l’orbe, l’excés del qual fa que no pugui oblidar la dona rossa que li diu no. Ell és l’alè mateix de la contradicció que li permetrà retrobar-se. Un cop irradiat el seu univers, retorna al si de les ombres.
Nebiros és un joc magistral. No exempts de traumes abissals, el món i la vida de Cirlot, fascinants, entrellaçats per la intel·ligència i el seu sotsobre davant de l’amor, s’esquincen sense mesura. Enfront de l’antipatia que hagin pogut suscitar la fredor o les idees polítiques de Cirlot, cal reivindicar la seva figura creadora i l’obra literària amb fermesa, ja que aquestes aconsegueixen nivells de la humanitat més pura. El llenguatge precís, la dicció quasi congelada, l’estructura modèlica d’aquesta novel·la embriagadora, no deixen de ser el cos palpitant d’una altra concepció encara més reveladora: ens trobem davant d’una lluita amb el transcendental. Certament, aquest llibre és un regal i una punyalada amable, feridorament amable. I, malgrat això, la pulcritud de la seva execució és el senyal de la seva victòria. L’amor i la compassió parapetats en l’obscuritat de la por. Es tracta, òbviament, de lluitar fins al final. Cirlot sap transmetre’ns que aquesta victòria passa, sense remei, per escapar a la ignomínia o els paranys del nostre món. I ho fa des del fangar d’uns llimbs quasi condemnats. El misteri persevera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.