El difícil art de ser humà

Josep Grau
periodista
Redactor en cap del diari SEGRE i crític musical

__________________

Amb els artistes que estimes és millor no tenir el disgust de conèixer-los. Són decebedorament normals. Si ens emocionen és perquè ens conten la nostra vida, no la seva, i perquè això passi han de ser com tu i com jo. A vegades són bandarres. A mi em va interessar entre zero i zero que Carles Santos cremés pianos de cua a Agramunt. I entre zero i menys u que provoqués un escàndol a partir d’una exposició que barrejava sexe i religió a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Sobre aquests fets, de fa onze anys, tinc entès que se li va proposar treure algunes imatges i Santos va dir que hi estava d’acord. Minuts després enviava notes de premsa a totes les redaccions denunciant censura. Misèries de provocador professional. Aquest Santos no m’interessa. I en canvi, la seva Pantera Imperial és l’espectacle més important que he vist en tota la meva vida, i crec que ho seguirà sent el dia que em mori. 

Un Santos magistral hi contava com Bach, a qui adorava, l’havia fet patir. Ho contava d’una manera absolutament genial. “Bach és tan bo que s’hauria de prohibir”, deia per resumir l’obra. Santos fou un nen prodigi del piano i el seu pare volia que fes carrera de concertista. Ell volia compondre i va estrenar de jove una obra al Palau de la Música que va merèixer una crítica entusiasta de Xavier Monstsalvatge a La Vanguardia. Quan el seu pare ho va saber, se’n va anar a l’estació de Vinaròs –on vivien–, va comprar totes les vanguàrdies que van arribar amb el tren que portava la premsa de Barcelona i les va cremar. Aquests Santos m’interessen molt. El fill bandarra i el pare radical. A l’art li demanem que doni un cop de puny sobre la taula, que faci tremolar la cristalleria, que trenqui plats. Preferim la maldat intel·ligent a la bondat babau. Si Lou Reed no hagués existit l’hauríem hagut d’inventar. I a Carver i a Bukowski, també.

Jo no tinc cap problema per gaudir la música de Wagner, un bandarra que va agrair a Liszt que l’acollís a casa per protegir-lo dels creditors fent-se amant de la seva filla casada. Tant se me’n dóna que els nazis el fessin seu, o que el seu gendre Chamberlain el fes servir de banda sonora del racisme. Les notes utilitzades per criminals poden compassar tremolors sublims. L’expressivitat de la música no té límits. Com que no diu res, ho pot dir tot. A la paraula, en canvi, la semàntica l’empresona. Tant se val que s’intenti volar amb la metàfora. Paco Brines va escriure aquests versos a Gil de Biedma: “Viejo poeta amigo, ya los tiempos / serán tan diferentes cuando editen / tus versos censurados, que leídos / serán tan solo ya banalidades, / como banales son esos sucesos / que ahora cuentan de ti tus enemigos / con prosa no mejor que tus poemas”. Miguel Dalmau es va encarregar de posar en una prosa molt pitjor que els seus poemes totes les xafarderies que han satisfet els intel·lectuals patètics que només no veuen Sálvame perquè els fa vergonya. Suposo que Gil de Biedma es va aixecar a la tomba.

Sempre el defensaré de tota aquesta porqueria, però jo no llegeixo els versos amb to de bolero de Gil de Biedma pel que va fer a nens filipins. És una raó estúpida. Tots sabem que s’ha de distingir entre l’obra, el personatge i la persona que s’amaga entre l’una i l’altre. Si féssim cas del mal que van fer a altres persones, moltes vegades canalla, no podríem llegir Kerouac, o Burroughs, o Genet. Seria ridícul. Però jo em sento més a gust amb artistes que (només) són bandarres com Santos. I amb el seu pare demencialment radical.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.