Els escriptors i el dimoni de la creació

Xavier Macià
filòleg, escriptor i professor de la UdL

_________________

No tenim ales, però tenim sempre prou força per caure
Paul Claudel

Mário de Sá-Carneiro (Lisboa, 1890-1916) fou sense cap mena de dubte un dels més grans exponents, juntament amb el seu gran amic Fernando Pessoa, de l’entrada de la idea de modernitat en la tradició literària lusa i, doncs, inqüestionable(s) i radical(s) renovador(s) del conjunt de la literatura (i per extensió de la cultura) portuguesa. Sá-Carneiro va morir a la tendra edat de vint-i-sis anys, no pas d’accident o malaltia, sinó per dejecció personal, profundament decebut per la terrible i insalvable distància que hi ha (si més no és així com ell ho “sentia”) entre la realitat i el desig, entre la vida real, tosca, bruta i laberíntica (amb la I Guerra Mundial com a teló de fons), i la que ell imaginava en el seu somnieig de poeta. Mário es va suïcidar el 26 d’abril de 1916, a París, la ciutat per excel·lència, llavors més que mai, de l’art i de les més agosarades experimentacions i rêveries. Es va suïcidar a la seva modesta habitació de l’Hôtel de Nice, completament sol i buida l’ànima d’esperança (també la butxaca), una buidor abrasadora que ell, absurdament i temerària, va voler omplir amb la ingesta corrosiva de cinc flascons d’arseniat d’estricnina. I és així que tots i cadascun dels seus somnis i projectes es van fondre irremissiblement enmig d’un dolor físic esgarrifós i letal.
El dia 14 de març de 1916 (el Llibre del desfici ja es coïa a l’escriptori), Fernando Pessoa escriu una carta al seu amic Sá-Carneiro on li confessa que “res no tinc a dir-te. Només això: que estic hui en el fons d’una depressió sense fons. (…) Estic en un d’aquells dies en què mai no he tingut futur”. Pessoa i Sá-Carneiro, com tots els veritables i autèntics “esperits creadors”, compartien, en essència, una mateixa, o molt semblant, lluita contra el seu dimoni particular. Sá-Carneiro, com hem vist, va sucumbir a la lluita i va ser devorat pel monstre. Quant a Pessoa, diguem que es va salvar, però pagant el preu altíssim (i estèticament inigualable), quasi èpic, de diluir-se com a persona i com a artista enmig d’un oceà d’heterònims, més d’una setantena!, dels quals sobreviuen amb llum pròpia, sobretot, Alvaro de Campos, Ricardo Reis, Alberto Caeiro i Bernardo Soares.

Però qui o què és aquest “dimoni” voraç de tot esperit creador? Stefan Zweig, el gran apàtrida jueu que va saber escriure el més estremidor Rèquiem per a la seva trista i estimada Europa i per a l’enyorada ànima intel·lectual d’El món d’ahir, precisament ell, que va admirar i comprendre els esperits més alts i nobles de l’art i la literatura, ens diu, en el seu magnífic llibre La lluita contra el dimoni. (Hölderlin, Kleist, Nietzsche), que “el dimoni és, en nosaltres, aquell ferment turmentador i convuls que empeny l’ésser cap a tot allò que és perillós, cap a l’excés, cap a l’èxtasi, cap a la renúncia extrema i fins a l’anul·lació d’un mateix”. Així és: tot esperit creador ha de lluitar inevitablement contra el seu dimoni i, doncs, ha de gosar arriscar-se a l’autodestrucció.

Només hi ha hagut un escriptor, afirma Zweig, que ha estat capaç de “dominar” el seu dimoni i fer-ne, en negatiu i al preu d’un heroic esforç d’autocontrol i d’implacable disciplina i ascesi, un aliat (és una manera de dir, és clar, perquè en la volcànica natura del dimoni no hi ha lloc per a pactes ni aliances). Aquest escriptor, un dels més grans d’entre els grans, es diu Goethe. I no és estrany que justament sigui l’autor d’un dels llibres, el Werther, que, malgrat ell, més dimonis adormits va desvetllar. Werther és potser un dels textos en què Goethe (més que en cap altre?) va gosar entrar en combat amb el dimoni i el va vèncer en la batalla i en el camp de batalla de la paraula (ell, no pas les pobres ànimes sensibles de tants lectors que res no sospitaven ni sabien de dimonis i que es van perdre).

És evident que Zweig parla, en la seva obra, de casos volgudament extrems, i per això mateix il·lustratius d’una realitat i una tendència enviscerada en l’acte creador. Perquè els casos dels vençuts pel dimoni (en forma de follia o suïcidi) componen una llista interminable (el nombre de dones hi és molt elevat): Kleist, Hölderlin, Quiroga, Adamov, Célan, Hemingwai, Maiakovski, Tsvetàieva, Woolf, Ferrater, Storni (qui no ha sentit algun cop la bella cançó Alfonsina y el mar?),… i, evidentment, el mateix Zweig. I si als casos esmentats hi afegíem encara els de marginació, esterilitat, fugida, emmudiment (Rulfo o Biedma en serien dos bons exemples), patologia… llavors la nòmina creixeria de forma exponencial.

Allò que, però, resulta realment paradoxal, és que, a grans trets, la lluita amb el dimoni dels escriptors es transmuta sempre en forma de bellesa, diria, “angelical”. És a dir, en obra, en artefacte verbal curull d’imatges “materials” (així ho diria Bachelard) que tenen la virtut i el poder d’acompanyar-nos i servir-nos (com veritables àngels de la guarda). La cruenta lluita demoníaca que turmenta, i sovint destrueix, qui escriu, ens arriba a nosaltres transfigurada en verb commovedor, en diamant simbòlic i en somni, essencialitzada en sentit més enllà dels sentits. La literatura és mirada i mirall, tant és que hagi nascut del combat i la tenebra, per a nosaltres sempre serà dia, sempre serà sentit, repòs i llum. I de vegades, en casos molt extrems, quan la vida es converteix en infern i solitud i dejecció, la literatura, i especialment la poesia, pot esdevenir també àncora de salvació, únic espai mitjançant el qual preservar intacta la dignitat humana i la llibertat. No ho escric per fer bonic, això, ho dic després d’haver llegit un llibre (Monika Zgustová. Vestides per a un ball a la neu. Galàxia Gutemberg, 2017) que recull el testimoni autèntic i esborronador de nou dones, supervivents dels horrors als gulags, que parlen obertament de com la literatura les va salvar de la follia, l’animalització i el suïcidi. Arribat en aquest punt, i després d’haver parlat aquí dels escriptors i del dimoni de la creació, no sabria trobar un argument millor, en aquests temps d’absurd i de banalitat, per a l’elogi i la vindicació de l’art i de la poesia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.