Hem de deixar de llegir Javier Marías?

M. Àngels Cabré
escriptora i crítica literària

______________

Ens agrada llegir perquè ens proporciona plaer, és pur onanisme. La literatura és una fàbrica incessant d’emocions, que van de la més rotunda alegria a la més profunda tristor, passant pel disgust, la por, el neguit, l’entusiasme, l’empatia, el riure, la satisfacció… És una festa que ens permet sortir de nosaltres mateixos per endinsar-nos en territoris ignots. Per gaudir de la literatura, doncs, hem de tenir ganes d’obrir-nos, d’abandonar-nos en braços de l’alteritat. És una tasca valenta, aquesta de la lectura, i no està feta per a ments porugues. És per això que no tothom llegeix; hi ha qui s’estima més deixar passar els dies sense que al seu cap hi entri res més que el previsible.
Això no vol dir de cap manera que els que sí que llegim ens cruspim el primer text que se’ns posa al davant. Igual que no mengem el primer que trobem a la carta d’un restaurant ni ens llancem insaciables contra el primer cos que ens creuem pel carrer, escollim amb atenció allò que llegim. Cap lector avesat o lectora avesada llegeix a l’atzar. I si a les nostres mans cau per error algun llibre que encetem i veiem que no ens convenç, el deixem de banda. Si no està fet per al nostre paladar literari, qui ens mana empassar-nos-ho?

Partint d’aquestes dues premisses –la lectura com a aliment espiritual i la curosa selecció d’allò que llegim–, hem d’accedir a llegir autors amb els quals no faríem ni un cafè? Hi ha dues raons per no prendre mai un cafè amb un autor –a banda del fet que estigui mort o no ens l’hagin presentat ni remotament, que són raons contundents–: que ens caigui molt malament o que defensi coses que nosaltres no defensaríem mai. Prescindint d’aquells que ens semblen antipàtics o poc amigables –que tal vegada simplement siguin tímids o poc sociables–, vull confessar-los que hi ha tres autors de l’àmbit hispànics als quals algunes dones –entre les quals m’incloc– els hem agafat una mania colossal, fins al punt de no tenir cap gana de tornar-los a llegir. Són Javier Marías, Arturo Pérez Reverte i Félix de Azúa, tots ells casualment membres de la Real Academia de la Lengua, on com tots sabem els homes regnen en franca i desproporcionada majoria.
Darrerament, tots tres han comès alguns atemptats contra el feminisme que costa perdonar. I el pitjor és que, lluny de disculpar-se –un mal dia el té qualsevol–, insisteixen a tornar una vegada i una altra sobre els mateixos insults. Es diria que els Srs. Acadèmics haurien de ser una mica més respectuosos amb els usuaris de la llengua que arbitren, però no és el cas. Potser en la seva vida privada no són tan misògins com semblen, ho ignoro. El que està vist és que, per alguna raó secreta, públicament no volen mostrar envers les dones més que menyspreu, sobretot si es dediquen a defensar altres dones.

En un article seu titulat Feminismo antifeminista (El País Semanal, 10 de setembre de 2017), Javier Marías comentava que li semblava una bestiesa que les hostesses del podi de la Vuelta Ciclista a Espanya deixessin de fer petons als guanyadors, com s’ha fet sempre. La culpa, es veu, no era pas de les moltes queixes rebudes per utilitzar les dones com a elements decoratius, sinó de “les pseudofeministes traïdores a la seva causa”, que es veu que consisteix que les dones portin cada cop la faldilla més curta per a goig dels mascles. Per no parlar de la suma de crims masclistes, que ell creu fruit de la pura casualitat, no pas d’un problema social d’àmbit general que anomenem masclisme estructural. Entre les moltes bajanades que Javier Marías ha dit i escrit, aquestes són només dues perles. Per la seva banda, Pérez Reverte és l’artífex d’un insult ara ja molt estès, “feminazi”, amb el qual va batejar les “talibanas ultrarradicales”, que està vist que som les que combatem el masclisme amb mètodes que a ell no li agraden prou. I pel que fa al català Félix de Azúa –aquest “novísimo” que s’ha quedat antiquíssim i que sobre Ada Colau va opinar que no era feminista sinó “mujerista”–, com és dels de casa –tot i haver-se’n a anat a Madrid a respirar aires més purs, que sembla ser que l’independentista a ell li put–, no entrarem en detall.

La pregunta és si hem de jutjar Javier Marías, Pérez Reverte i Félix de Azúa per la seva caspa i el seu innoble comportament cap a les feministes –que força bona feina fem, i m’incloc– o seguir llegint-los com a l’exiliat Machado, el liberal Lorca o la feminista Chimamanda Gnozi Adichie. Hem de llegir les i els feministes els escriptors que pensen que el feminisme és una branca del feixisme o hem de cremar els seus llibres com succeïa a la cèlebre Fahrenheit 451 de Ray Bradbury o a Llibres per cremar, l’obra de teatre d’Amélie Nothomb?

No els negaré que ganes no em falten. Però no els penso donar el gust: els llegiré amb una pinça al nas i gaudiré de les seves troballes literàries, no sigui que a alguna pàgina seva topi amb l’explicació per tanta mala llet. De fet, tampoc sóc partidària de prohibir Céline, per molt col·laboracionista que fos. Perquè el dilema moral l’haurien de tenir ells, no jo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.