Virtuts públiques, vicis privats (o a l’inrevés)

Ferran Sáez Mateu
filòsof i escriptor

______________

Una altra pregunta: i quan passa a l’inrevés? És a dir, ¿com cal tractar la qüestió d’aquelles persones que van actuar rectament –fins i tot exemplarment– en la seva vida privada i, en canvi, foren veritables monstres en la seva vida pública? ¿Són situacions simètriques? Perquè, si ho són, la cosa llavors es complica moltíssim. Fins i tot, esdevé insuportablement incòmoda. És a dir: si ataquem una persona pública perquè ha fet coses reprovables en la seva vida privada, ¿cal que tinguem la mateixa actitud cap a aquells que van portar una vida privada exemplar però es van equivocar greument fora d’aquell àmbit? Els pollets que avui picotegen el pinso de la correcció política no en volen ni sentir a parlar, d’aquestes matisacions. No hi ha res més plàcid –i fàcil– que seguir el corrent.
Fa un parell d’anys, quan vaig publicar el breviari Estranya forma de vida, una persona em va interpel·lar en públic –en el context d’una taula rodona que, per cert, no tenia res a veure amb aquesta qüestió– “per la seva condescendència amb determinats personatges”. Es referia al fragment que reprodueixo a continuació:
“Diuen que Picasso era un misogin cruel, que Newton fou deslleial i arbitrari amb tots els qui el van envoltar, que Einstein tractava la seva dona com si fos un drap, que Vivaldi era un capellanot retorçat i malèfic, i Kafka un neuròtic insuportable, i Churchill un alcohòlic turbulent, i Orson Welles un horrible megalòman aïllat del món que també bevia pels descosits. Tot això és essencialment cert. Són faltes greus, que potser convé ventilar de tant en tant perquè serveixin d’escarni a les generacions futures. En canvi, la mandra, la covardia, la mediocritat, la ineficàcia, el sentimentalisme o l’estultícia, ja no es consideren dignes de ser criticades o simplement comentades. No consten en acta. De fet, avui ni tan sols es consideren ben bé faltes que calgui corregir…”

La cosa no acaba aquí, però: hi ha personatges acusables i altres que semblen impunes. Fins i tot abans de ser un reputat maître à penser, Sartre va interpretar que la revolució sexual consistia a proporcionar a Simone de Beauvoir llistats acuradament comentats de noietes disposades à s’engager i a qualsevol altra cosa per tal de guanyar algun cum laude. Aquestes cartes, que van sortir a la llum pública a la dècada del 1990, tenen una extraordinària semblança a les que el vescomte de Valmont enviava a la marquesa de Merteuil a Les Liaisons dangereuses de Pierre Cholderlos de Laclos. Aquesta semblança no resulta del tot casual. Sartre és, probablement, el darrer intel·lectual de l’Ancien Régime francès: representa la vella pugna entre la noblesse de robe, que accedeix al poder polític amb el recurs de les lletres, i la noblesse d’épée, encarnada a la perfecció per De Gaulle. Val a dir que ambdues figures foren complementàries, inseparables, gairebé simbiòtiques: De Gaulle feia servir Sartre per demostrar que França no era una democràcia severament tutelada, sinó el país amb més llibertat de pensament del món (Franco, per cert, va intentar exactament el mateix amb Dalí); Sartre, per la seva banda, sempre va preferir l’opressió del General a la del Camarada Stalin, que probablement l’hauria fet afusellar tot just aterrar a Moscou perquè representava, amb tota precisió de detalls, l’epifania del petit burgès europeu, amb engagement o sense…
Del cas Alícia Esteve/ Tania Head, falsa víctima de l’11-S, fou més interessant l’estranya commoció social que va causar que no pas el fet en si mateix, trivial i fins i tot sense conseqüències penals. Podríem dir el mateix d’Enric Marco o de Rigoberta Menchú. El que els uneix és el rerefons tràgic de la impostura: l’atemptat contra les Torres Bessones, l’Holocaust i els estralls de la guerra civil a Guatemala, respectivament. L’origen de la commoció social que van causar radicava en aquest rerefons esgarrifós, no pas en la fabulació en si mateixa. Però encara hi ha una clau decisiva que convé remarcar: les respectives impostures d’Esteve, Marco i Menchú resultaven emocionalment satisfactòries per a la majoria de la gent. Tots tres oferien –i no ho dic amb cap ironia– un espectacle digne i moralment constructiu. Tenien un públic fidel i, en conseqüència, van acabar sent mimats mediàticament.Tornem ara a la pregunta incòmoda que ens fèiem al començament: l’exemplar i molt pedagògica vida pública que va dur Enric Marco explicant l’Holocaust, ¿justifica la seva impostura privada? La resposta és cosa seva, amic lector.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.