Algunes reflexions sobre el cànon i sobre el meu cànon

Àngels Marzo
filòloga i poeta
Nascuda a Caldes de Montbui, resideix a Lleida i, entre d’altres, va guanyar el premi de poesia Màrius Torres per ‘Saba bruta’

_____________

Saps com es fa camí en aquestes terres?
Honoré de Balzac

Aquest text neix d’un envit, del repte que un escriptor de la ciutat em va fer ran de riu: “Podries dir i defensar el teu cànon literari personal?” I és just el que em proposo. Però no vull entrar en debat amb els autors que amb gran ciència i perspectiva crítica han tractat el tema del cànon i les seves tipologies. Com és sabut, el tema del cànon ha suscitat sempre polèmica i malestar entre la crítica i l’acadèmia. Malestar, diria, força justificat, perquè establir un cànon significa “triar” tant com “trair”, o “excloure”, i perquè la tasca és difícilment objectiva. D’altra banda, el terme és prou conflictiu: el diccionari dóna una gran varietat d’accepcions del mot, cosa que afirma la seva laxa i difícil definició. D’aquesta varietat d’accepcions, en vull citar dues: d’una banda, el cànon és “regla o llei general, principi que governa el tractament o l’aplicació d’alguna cosa”: de l’altra, esdevé “catàleg o llista de llibres o d’autors proposats com a model”. Ja hi som. Els principis o lleis generals són gairebé sempre fruit d’una convenció i el problema de la convenció és que no acostuma a ser mai estable: allò que en un moment sembla fix acaba esdevenint variable. Les regles, les lleis, s’inscriuen sempre en unes coordenades espaciotemporals concretes i de manera infrangible es modifiquen quan aquestes canvien. Quant als models, passa el mateix: tenen data de caducitat. En funció d’això, hem d’afirmar la impossibilitat de fixar un autèntic cànon? Hem de concloure certificant la inutilitat del cànon? Evidentment, no. Més aviat constatar que és un àmbit d’exploració difícil i complex.
És per això que quan parlem de cànon el més còmode és circumscriure’l en el marc del diàleg amb la tradició. Així, l’anomenat “diàleg amb els morts” esdevé paradigmàtic. La mirada retrospectiva resulta òptima, perquè té aparença d’objectiva i perquè recolza sobre el pas del temps com a auctoritas. Els anomenats clàssics representen un moment de maduresa culminant dins d’una literatura i són, en paraules d’Eliot, autors estàndard indicadors de permanència i d’importància en un context literari determinat. Tot i així, Eliot ens adverteix que l’existència de grans literatures no suposa que hagin de tenir una primera espasa, i afirma alhora l’existència dels clàssics universals que, per al crític anglès, tan bé sintetitza la figura de Virgili.
És just en aquest “diàleg amb els morts” on s’adscriu una de les obres capitals de finals del XX que pivota al voltant del problema del cànon. Quan el 1995 es publica el Cànon Occidental de Harold Bloom es van disparar immediatament totes les alarmes de la crítica acadèmica i no tan acadèmica. Les afirmacions de Bloom van incomodar sobretot alguns sectors que no podien acceptar el postulat del crític segons el qual la literatura només pot ser abordada des de la mateixa literatura. El caràcter controvertit de Bloom i la contundència amb què s’atrevia a dinamitar els fonaments de certes escoles va indigestar més d’un crític. Però més enllà de l’anècdota, el que resulta fonamental del text de Bloom és l’intent de fixació dels 26 autors que ell considera més representatius del cànon occidental. I no només això, sinó també la particular forma amb què aborda el problema del cànon i l’intenta resoldre fent girar tota la seva anàlisi d’obres i d’autors en funció del seu clàssic universal: Shakespeare. Shakespeare és, per a Bloom, l’astre sol al voltant del qual giren els altres escriptors que formen el catàleg del llibre i, per tant, el seu valor estarà sempre condicionat pel primer. Des d’un vessant massa apocalíptic, el crític nord-americà ens aboca a un panorama que es precipita en el buit, en la mort mateixa de la literatura (després del gran Mestre) i, conseqüentment, en la mort del lector. Bloom, volent esdevenir el gran abanderat del cànon, es mou en el perillós territori dels límits, massa a prop del precipici.
Penso, però, que hi ha una altra manera d’establir cànons molt menys extrema i molt més engrescadora. Potser precisament perquè el que mou els seus autors no és tant la voluntat de canonitzar ni de ser canònics, sinó la voluntat de traslladar als seus lectors una passió. I la passió no sempre ha d’estar enemistada amb el pensament crític. Simplement, s’albira un canvi de perspectiva en què algú, de vegades sense proposar-s’ho, acaba establint una selecció que alhora esdevé canònica. En aquesta línia, em sembla imprescindible ressenyar el magnífic Curs de literatura europea de Vladimir Nabokov. Tres dels textos que s’hi inclouen són pròpiament assaigs literaris i els altres constitueixen una anàlisi profunda i acurada de les obres més centrals de la narrativa europea contemporània. Mansfield Park, Casa desolada, Madame Bovary, L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, Pel camí de Swann, La metamorfosi i Ulisses esdevenen una mostra exemplar d’una singular manera de bastir un cànon (des del gust estètic personal i des de la passió, no des de la convenció). En aquesta mateixa línia, podem situar també Stefan Zweig, que lliura als lectors unes aproximacions criticobiogràfiques de gran bellesa i profunditat. Repassar de la mà de Zweig les obres de Hölderlin, Kleist, Nietzsche, Dickens, Goethe, Balzac, Dostoievski o Montaigne no només és un privilegi, sinó també una lliçó de com i de per què cal llegir els grans de la literatura.
Tinc ara a les mans el llibre de Nuccio Ordine Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal. A la coberta del volum s’exhibeix, magnífica, una reproducció del quadre La biblioteca màgica de Gianfilippo Usellini. Hom s’aboca a la imatge i s’imagina formant part d’aquest petit teatre de la fantasia en què, entre fastuoses galeries de fusta noble on descansen els arcs de volta del sostre, els personatges dels volums que folren cada prestatgeria s’han alliberat de la lletra i cobren vida formant un grup heterogeni de coneguts herois de ficció que comparteixen el pla longitudinal de l’escena sota l’atenta mirada d’una gegantina reproducció del cavall de Troia. Ordine explica que el volum neix d’una experiència pedagògica al marge del programa acadèmic oficial. L’experiment consistia a dedicar part de la classe a llegir un breu fragment d’una obra i suscitar-ne el debat. Al llarg dels mesos, Ordine va constatar que la gent que assistia a “l’hora de la lectura” no eren només els seus estudiants, sinó també alumnes d’altres titulacions atrets i fascinats davant d’algú que els convidava a ser “heretges lectors” en lloc de pollastres d’engreix. D’aquella experiència neix la seva col·laboració al suplement setmanal del Corriere della Sera. La columna, que l’autor va anomenar «ControVerso», recollia els textos que havia llegit als alumnes i els complementava amb les reflexions i inquietuds que el text havia suscitat. Clàssics per a la vida esdevé, així, també un text canònic, un repàs dels nostres clàssics, aquells en què segons Ordine “fins i tot a segles de distància és possible sentir encara el batec de vida en les seves formes més diverses”. Tot i el caràcter fragmentari de l’antologia, el llibre és un convit a anar més enllà, a proposar després del tast, la voracitat. Un envit a cultivar sempre el nostre esperit crític.
He dit al principi que aquest article –el primer d’una sèrie de quatre– naixia d’un repte. El que he escrit fins ara té només caràcter d’introducció sumària. Hi he volgut oferir alguns exemples i diferents punts de vista sobre les controvèrsies del cànon. Jo sento particular afinitat amb Nabokov i Zweig, evidentment, però ara em cal anar una mica més enllà. La meva proposta és intentar d’enfrontar-me de la forma més honesta i justa que pugui al meu cànon personal. Per dur a terme aquesta fita, crec que el primer que cal és que estableixi els criteris a partir dels quals faré la meva tria. En tant que temerària, diré primerament que la meva nòmina serà exclusivament d’autors vius i, en tant que poeta, que els autors que formaran el meu llistat també ho seran. El marc on em mouré és el de la literatura catalana, com a tribut a la que reconec com a la meva llengua literària. D’altra banda, les meves formulacions no estaran inscrites en cap corrent crític específic, simplement intentaré esgrimir de la manera més intel·ligent possible els arguments que m’han dut a fer una tria i no una altra. Sé prou bé que si l’objectivitat d’un cànon general és qüestionable, la d’un cànon particular ho és encara més. És per això que vull posar contra les cordes la meva pròpia subjectivitat i apostar per una objectivitat que radiqui fonamentalment en el poder de seducció i justificació que puguin assolir els meus raonaments. Certament, tot escriptor enceta el seu viatge cap a la Veu recolzant-se en les afinitats electes, però no és menys cert que a mesura que la pròpia Veu es va fent forta, és en la dissidència on troba altres motors, uns horitzons més amples.
Deia Jorge Luis Borges: “Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mí me enorgullecen las que he leído”. Precisament, perquè sóc deutora de les pàgines i pàgines llegides, vull retre tribut en els lliuraments que vindran a tots aquells i aquelles que amb les seves paraules transformen i ens transformen. Als llibres que per a mi sempre seran contemporanis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.