Com una ferida al cor del poema

Guillem Gavaldà
Fam Bruta
Premi Francesc Garriga. Epíleg de P. Vadell
LaBreu, 63 p.
Brànquies
Premi Miquel Bauçà
Adia, 67 p.

JAUME PONT
Amb ‘Fam bruta’ i ‘Brànquies’, Guillem Gavaldà s’ha guanyat un lloc de privilegi entre les noves veus de la poesia catalana

_________

En el seu epíleg a Fam bruta, el poeta Pau Vadell recorda unes paraules d’Horaci a les seves Epístoles per tal definir, amb justesa, l’esperit rebel, a contracorrent, de la poesia de Guillem Gavaldà (Cerdanyola del Vallès, 1997): “Oblidem-nos del que està bé i del que no hi està; fem-nos dignes d’ésser inscrits en les taules dels Cèrites, com els viciosos remers de l’itacenc Ulisses, que a la pàtria preferiren el plaer vedat”.
L’autor de Fam bruta i Brànquies és un poeta de respiració tensa i entretallada, fruit d’una matriu tel·lúrica que respira sacsejada per les forces primigènies del cosmos. No és gens estrany, doncs, que ell, estudiant d’Estudis Clàssics a la UAB, se senti atret per les fons de la lírica grega, la paraula d’Homer, les cultures del Pròxim Orient o les literatures arcaiques, i que la seva poesia se’n faci ressò. Els seus dos primers llibres, publicats entre la tardor de 2016 i l’agost de 2017, no amaguen en cap moment el deute amb el pensament presocràtic, on el mite s’enlaira per damunt de la filosofia i la poesia per damunt de la raó. La veritat és que, en la poesia catalana d’avui, trobarem poques veus poètiques tan allunyades del idealisme platònic com aquest eros fet matèria, cant dels òrgans i sexe de Gavaldà. Per això mateix, els seu vers sembla alenat per un foc obscur, magmàtic, metamòrfic, constant i insaciable. L’amor, i amb ell el principi eròtic, ho aixopluguen tot. O dit d’una altra manera: l’amor esdevé un voler al límit que, en la seva carnal radicalitat, acaba transformant-se en pura consciència de la mort. Com en el poema “Sísmic”, de Fam bruta: “I estem / així, envestint-nos, / oberts, / tot de cop; dues bèsties, / vulnerables. / Morint”.
Aquest és, al meu parer, un dels pilars fonamentals de la seva poesia: la continuïtat aclaparadora entre naturalesa, amor, mort i paraula. La matèria eròtica tota, començant pels cossos dels amants, arrela en presència activa del món vegetal, animal o mineral, agitant-se al ritme dels quatre elements: la terra, l’aigua, el foc i l’aire, sobretot els dos primers, centres de contemplació respectivament de Fam bruta i Brànquies.
Així doncs, talment una cosmogonia, els discurs poètic de Gavaldà ens proposa un retorn a la matèria primera, al caos original on els contraris conviuen de manera indiferenciada. I en aquest sentit, amb les petjades clàssiques (Homer, Hesíode, Heràclit, Tales i els milesis, Ovidi…), a més de trets de l’hinduisme i el budisme, podríem ben bé dir que la seva poètica –a banda d’altres mestratges reconeguts per ell mateix, com Blai Bonet o Francesc Garriga– s’apropa a la modernitat tràgica d’escriptors com Nietzsche, Blake, Rimbaud, Lautréamont, Bataille, Artaud o Genet. L’amor i la mort, el cos i l’ànima, el bé i el mal són, per a tots ells, parts indestriables de la naturalesa humana. L’erotisme queda així vinculat a la mort, en tant que afirmació de la vida en llibertat; una afirmació que només s’acompleix en l’esclat del riure i el dolor, en el desig corporal i, literàriament parlant, en l’escriptura com a transgressió.
Una poètica de la magnitud de la de Gavaldà exigia un llenguatge poètic abonat a la violència verbal, solcat per esvorancs oberts com ferides al mateix cor del poema. I el nostre poeta s’hi mostra exemplarment fidel, aferrat al poema breu i a la fragmentació expressiva, als silencis i espais blancs de la pàgina, carregats tots ells d’una força trasbalsadora inqüestionable. Amb Fam bruta i Brànquies, el joveníssim Guillem Gavaldà s’ha guanyat un lloc de privilegi entre les noves veus de la poesia catalana. E la nave va!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.