El mosaic de l’absència

Josep Manel Vidal
ESCRIPTOR
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Ella interromp el costum de la vetlla compartida davant la televisió de forma abrupta. Quasi al mateix temps que s’incorpora i deixa aquell buit en el sofà i, amb un esbufec, diu que està cansada. Que ha tingut un mal dia. Ell la mira, encara amb el rostre enteranyinant per la freda rebuda que ha tingut, fa hores, en tornar de la feina. Malgrat això, fa un somriure maquillat de comprensió. Li lliura un senyal perquè puga aterrar sense esforç aquella contrarietat que ha sorgit de sobte entre la complaença de les hores que esperava. No vol contrariar-la. I mentre la veu allunyar-se, corredor enllà, agafa el comandament del televisor i mira de cercar un motiu de distracció que puga resoldre l’equació d’aquella nit, en solitari. I abans, però, que trobe res que puga empeltar-li l’interès, considera que ha d’acompanyar-la al dormitori, que ha de dir alguna cosa. En veure’l aparèixer, ella no pot dissimular la seua contrarietat. El mira amb uns ulls com despietats. Potser només prega per estar sola. Ell mira de recular el seu propòsit i la tranquil·litza dient que només ha anat a buscar un coixí, per recolzar-se al sofà, mentre fa temps i ella agafa el son. Però no li contesta. No fa cap senyal de gratitud. Ni verbal ni gestual. Així que ell torna al menjador, amb el coixí sota el braç, pensant si no porta en realitat una ordre de desnonament que no podrà recórrer. Al principi, amb la televisió silenciada, mira de llegir una mica. Passa les pàgines d’un llibre sense poder prendre atenció en el seu discurs. Està tocat. Dolgut. És un sentiment que va habitant-lo. Eixamplant-se al fons de l’estómac, com una mala digestió. Finalment ho apaga tot. Els llums inclosos. I s’estira al sofà, la mirada dirigida als finestrals, que són oberts a la primera nit de l’estiu, estranyament silenciosa. El temps passa i una mena de neguit li creix, sense mesura. Al cap li venen, com sense voler, aquells dies de coneixença. Aquella barreja d’amor i luxúria amb la que es menjaven la vida, a queixalades. El desig constant de trobar-se un espai de tacte. La satisfacció que ella feia explícita amb aquells somriures amables, de llum extrema, cada vegada que li presentava a alguna de les seues amistats i lloava aquell perfecte emparellament que havien aconseguit. L’exhaustiva atenció que li dedicava, entestada a polir-li les formes, per aconseguir el màxim encaix entre les seues circumstàncies. Fins que un dia aparegué, sense saber com ni per què, aquell animaló fosc i afamat, que feu cau entre els afectes i li xuclà la claror de les coses que deia i que ho convertí tot, a poc a poc, en un retret recurrent, i que el feia viure en aquell nou estat d’excepció. Aquella alerta davant de qualsevol imperfecció, de qualsevol fotesa. Els greuges començaren a acumular-se. Hi havia un dipòsit piroclàstic de rancúnies que ell mirava de contenir a cada clivella. I aquella tendra pressió dels cossos deixà lloc a llargs espais, buits, on quan arribava el desig, semblava una mena de concessió per la seua paciència. Ella jeia amb els ulls tancats i el cap girat a un costat i ell se sentia culpable. Com si en realitat, en lloc de menjar-se la carnalitat de l’estima, tramitaren d’urgència un desfici que els calia treure’s de sobre per abastar de nou la pau i la tranquil·litat dels cossos en equidistància. I mentre tot ho pensa mira sorprès el rellotge i veu que són les tres de la matinada. Prova a fer un inventari dels senyals de la discrepància. Potser ha deixat de ser per a ella aquell exotisme primigeni, aquella novetat que l’encenia. I, de sobte, com un llamp que tot ho encega, pensa que algú ha de saber alguna cosa. Alguna de les seues amistats està al cas. Alguna amiga confident a qui ha fet receptora tot aquell temps dels petits trasbalsos que ara els habiten. I com en una febrada, pren la decisió d’agafar-li el mòbil. Les consideracions sobre el dret a la intimitat, tot allò sobre la privacitat, esdevé secundari a la urgència de la nova gana de evidències. Vol una glopada d’aire que puga respirar sense fer soroll. Abans no puga fer-ho, però, escolta la remor que li arriba del fons del corredor, des del dormitori. Aquell continu regirar de llençols i alenades d’inquietud. Ha d’esperar. No és prudent, encara. La claror d’un llum encès el posa en tensió. Ella s’ha llevat. Ell està tombat al sofà, d’esquena al passadís. Escolta les seues passes descalces que avancen en la seua direcció. No sap si trencar aquell hieratisme per fer-li saber que és despert o mantenir-se així, per garantir-li discreció en allò que siga el que ha anat a fer. Les passes no semblen aturar-se i el cor passa de batec seré a galopada d’inquietud. Fa dies que imagina una situació pareguda. Que ella es precipitarà en un moment impensat i el sorprendrà amb la decisió de trencar. Que superarà aquella llàstima que intueix li ha aturat la voluntat fins ara i, a boca de canó, li dirà. I potser ara ella s’apropa per això. Per dir-li. I llavors nota com tot el cos li tremola com la vora d’un caminal transitat per vehicles pesants. No vol obrir els ulls. Els té tancats. Premuts. Tement l’esclat de la seua presència al bell mig d’aquella penombrosa quietud. Fins que percep que les passes s’aturen en la cuina i la sent regirar el calaix de les medecines i entén que només busca una píndola per dormir. Quan se l’ha pres, torna a l’habitació amb el mateix silenci que n’ha sortit. Malgrat que ho intenta, ell no pot llegir ni tacte ni consideració en aquella anada i vinguda feta de prudències aparents. Només veu allò de sempre: indiferència. Espera una llarga estona i, finalment, s’incorpora i va fins el mòbil, que descansa a sobre de la taula del menjador, al cantó més a prop de l’endoll de la paret. El cor reprèn de nou aquella cavalcada d’abans. No l’esperona la curiositat, sinó una mena de supervivència. La necessitat peremptòria de saber si pot seguir on ara és. Si aquell moment de la vida pot continuar vivint-lo en el mateix espai que hi és ara i amb els mateixos propòsits que mira de reunir encara amb ella. La primera aplicació que obri és el WhatsApp. L’ansietat li batega als polsos. És tan escandalosa que fins i tot té por que puga impedir escoltar-la aproximant-se, de nou. Al registre de converses només apareix ell i el grup de la feina. Això li provoca un lleuger defalliment. Sovint la veu parlant amb uns i altres. Tot d’amistats properes i llunyanes, amb els que diu que encara conserva una bona relació. Però el registre és net. Buit. Hi ha hagut una calculada profilaxi per estalviar-se el gest de curiositat que ara té. I de retruc, les sospites. I el mateix passa amb altres aplicacions. Fins i tot han desaparegut fils de conversa sencers que ell encara conserva al seu aparell. Aquell que ella es negava a esborrar perquè li calia recordar-ho tot, deia, tal i com va ser dit. No hi ha res. Ni registre de trucades. Res. Deixa el telèfon en la mateixa posició que abans. Sabedor de les seues manies de disposició. Sempre pendent dels moviments dels objectes, de l’acoblament que els cal tenir a dintre d’aquell paisatge d’ordre que vol sovint impecable. Aquella fixació que fa sempre que la tinga a sobre quan mira de tornar la taula on abans era, després de les menjades, o la roba als calaixos, o la vaixella als armaris. El que siga que dispose d’un lloc en aquella casa està perfectament mesurat i l’execució d’encaix sempre és una tasca complexa. Torna al sofà i mira de jeure amb la lentitud d’un rèptil, per treure el mínim de sorolls en aquell acte. Aquell buit absolut al mòbil és ara una metàfora de l’abisme que s’ha obert entre tots dos. Ha estat pitjor que qualsevol descoberta. No ha trobat les raons que cercava i no pot dissenyar-se cap moviment, cap acció concreta, un objectiu. Mentre divaga el cel ha anat prenent aquella tonalitat de blau fosc, de tinta, que anuncia l’alabada imminent. La tristesa el té col·lapsat. Dues hores més tard, es desperta. Sobtadament. Té les cames adolorides i la gola presa. S’aixeca i comprova que l’esquena també s’afegeix al resultat de desperfectes. Amb moviments maldestres, la primera cosa que fa és una ullada al final del corredor. Al dormitori. I ho veu. Contundent, com un cop de puny. La porta és tancada. Mecànicament s’hi desplaça fins la cuina. Necessita fer alguna cosa, així que buida i omple el rentaplats. Fa cafè i es pren una bona dosi. Dempeus. Recolzat en el taulell de marbre. I entre glop i glop, per distreure’s, mira la porta de la nevera. Aquell plànol geogràfic que ha esdevingut, a força de penjar coses que no volien que se’ls escapés de la memòria, un mural d’afectes. Les fites de l’estima. I llavors veu la petita variació. Que res no és com era. Que les coses són formant un nou mosaic per estalviar una absència. Una cosa que ja no hi és. El tiquet del primer sopar que van fer quan es van conèixer, a aquell restaurant libanès on es van certificar les complicitats que van sumar en la comptabilitat de ser-hi junts. Aquell apunt que podia fer-los resseguir els records de cada instant de la trobada fins la nit que va concloure en un hotel atrotinat, de finestrals sense cortines, on van fer l’amor com mai més. Mira aquell estratègic soterrament mentre continua fent glops petits, per empassar-se aquella manca de rastre que ja no és en el patrimoni emocional que hi tenien en comú. Després torna al menjador i escriu. Una petita nota. A batzegades. Com un plor esguitat de sanglots. I mira, de quan en quan, la porta tancada. Intentant imaginar, en obrir-se, como serà la cara de l’adéu en el seu rostre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.