Els meus clàssics de la narrativa en castellà

Emili Bayo
escriptor

__________

En aquell article titulat “Per què llegir els clàssics?”, després d’un llistat d’arguments ben raonats, Italo Calvino concloïa que qualsevol ciutadà n’hauria de tenir prou sabent que llegir-los és millor que no llegir-los. Però la realitat és tossuda i els quasi trenta anys de classes de literatura espanyola que porto a les espatlles confirmen que cal una predisposició i una sensibilitat especials per enfrontar-se als textos clàssics. La incomoditat d’una llengua sovint llunyana i la dificultat de comprendre realitats diferents a la nostra poden ser arguments dissuasius. Però els textos clàssics no han sabut viatjar a través del temps per un capritx de l’atzar. Han superat el pas de generacions i de segles perquè són capaços de transmetre els seus secrets a individus de societats i moments diferents, perquè l’autor que els va concebre va saber xifrar-hi veritats atemporals, valors o idees que els anys no han pogut destruir. En una societat que aposta per la novetat com un dels valors més aplaudits, l’art ens ensenya també que la bellesa, l’emoció i la sensibilitat en absolut són patrimoni del present.
La narrativa en castellà està farcida de joies que per a molts ciutadans de principis del segle XXI són a penes un record molest de les classes de l’adolescència. Per valorar-les i fruir-les cal tornar-hi més tard, d’adult, amb el criteri format i sense l’amenaça d’un examen. És impossible que un noi arribi a captar la mala llet que amaga La Celestina, amb criats aprofitats i envejosos, amb amos que defugen la responsabilitat de vetllar pels seus servents, amb noies que enganyen els enamorats i nois capaços cobejosos, amb fills que no respecten els pares i pares que no es preocupen de l’educació dels fills, amb l’omnipresència dels sexe i dels diners en les relacions de tots els personatges… No és fàcil que un jove arribi a percebre tot això. Cal haver viscut i, per tant, tenir una certa edat per comprendre la força demolidora d’un text que fa trontollar els fonaments d’una societat que, en el fons, no sembla tan diferent de la nostra.
Entre tots els textos de la narrativa espanyola, el que cal revisitar amb més urgència i rigor és sens dubte El Lazarillo, una història que inexplicablement ha estat tractada des de temps immemorials com una lectura per a infants. Explica la necessitat d’un noi de buscar-se la vida i mirar només pels propis interessos, fins i tot si la vida et porta a ser un banyut. Molts lectors han passat per aquest relat sense apreciar la profunda crítica social que amaguen les penúries i els enginys del jove protagonista. Res més lluny d’una història per a canalla.
Per a mi, el Quixot és el menys actual dels textos clàssics. Per molt que es tracta d’un prodigi de saviesa narrativa imprescindible per a qualsevol aprenent d’escriptor, l’aposta per una narració contínuament interrompuda i sense més fil conductor que la força dels seus protagonistes l’allunya del gust actual. Suposo que dir això és un pecat que molts hispanistes difícilment perdonaran, però jo prefereixo alguns dels autèntics llibres de cavalleria que precisament Cervantes va voler combatre amb la seva novel·la, com ara l’Amadís.
He de confessar que el poc talent narratiu que jo hagi estat capaç de reunir el dec sobretot a la novel·la espanyola del XIX. Clarín és molt gran; Emilia Pardo Bazán, una pionera; però per a mi Galdós ha estat un mestre i una font d’entreteniment inacabable. Els Episodios nacionales van emplenar moltes hores de la meva adolescència, però la novel·la que sempre he valorat més entre la seva immensa producció és La desheredada, un text que he rellegit fa poc i que ha envellit amb molta dignitat.
Lectors de segles posteriors al nostre hauran d’emetre el seu judici sobre els textos escrits al llarg del XX perquè es guanyin la veritable condició de clàssics. No tinc cap dubte que alguns dels textos del “realisme màgic” sud-americà seran considerats l’aportació més original del castellà a la literatura contemporània, tot i que a mi sempre m’han molestat tots aquells focs d’artifici. Dit altrament: prefereixo la contenció d’El coronel no tiene quien le escriba o El amor en los tiempos del cólera a la fastuositat lingüística i argumental de Cien años de soledad, per citar les obres d’un autor admirat. Tanmateix, on crec que més ha excel·lit la prosa literària en castellà ha estat en el camp de la narrativa breu, amb noms imprescindibles com ara Cortázar, Borges o Ignacio Aldecoa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.