L’interès per un cànon de poetes catalans

AMAT BARÓ
POETA I FILÒLEG

______________

Des que se’m proposà d’escriure el meu cànon de la poesia catalana, he anat barrinant quin interès podria tenir un assaig d’aquestes característiques. I no pas perquè pensi que el lector no s’interessa per la poesia catalana; el dubte, o més ben dit, la temença, m’assaltava per haver-m’hi de mostrar amb les vergonyes a l’aire. Les llacunes del meu paisatge literari en fan una terra tan inhòspita com les landes boiroses que amaguen el gos dels Baskerville. Sóc ben lluny, doncs, d’oferir la visió ordenada, coherent i lúcida de la Poesia en Català del qui hi llisca com per un jardí.
No és per descàrrec, però no diré cap mentida si afirmo que el meu període formatiu obligatori no es basà en la lectura dels clàssics de la meua llengua –i això és una manera fina de dir-ho. Així mateix, jo pertanyo a una generació que va créixer mentre decreixia el valor dels llibres entre la joventut. Encara durant els seixanta i els setanta, era habitual de veure batxillers amb exemplars de filosofia o de poesia sota el braç. Mon oncle mateix, que s’ha dedicat a la medicina, tenia una biblioteca amb volums de tota mena, des de novel·les de Hesse fins a poemes de Verlaine, passant pel teatre de Brecht i la filosofia de Nietzsche o de Kierkegaard.
Als anys 90 això ja havia passat a la història. La cultura va deixar de cotitzar. I els adolescents preuniversitaris zelosos de la seua llibertat intel·lectual havien de sadollar-se amb una sèrie de conjunts musicals les lletres dels quals qüestionaven l’ordre capitalista pseudodemocràtic. La qual cosa està molt bé, esclar. Però… Però. Aquest fet explica com els poetes de la meua generació han tingut una formació molt més empobrida que qualsevol de les generacions prèvies comptant a partir del s. XII. Jo, que vaig entrar a la Universitat havent llegit poc més que el Mecanoscrit de Pedrolo, no he pogut resseguir les memòries de, per exemple, Sagarra o Dalí sense esquinçar-me les vestidures. L’enveja que em produïen aquells adolescents de cor encès alimentant llur vocació amb lectures que queien naturalment a les seues mans es tornava ràbia quan les comparava amb la meua.
També he de dir que jo mai no he llegit amb vocació acumulativa. Malgrat tot, jo sóc un artista, un ésser creatiu que camina amb els peus a terra i el cap als núvols. Des de ben petit he concebut la meua vida com una aventura cap a una certa visió que m’haurà de donar la naturalesa llegida amb claus llibresques –quixotesques, verlainianes, platòniques, sanjoàniques. Sempre he acudit als textos seguint una intuïció que em deia que allí hi trobaria el que perseguia per resoldre, culminar o satisfer els dilemes, les sensacions o les passions. Antiacadèmicament, doncs, he anat d’aquí cap allà. Ara m’han abellit les aventures d’Stevenson, de Twain o d’Homer; ara la poesia d’Horaci o de Blake; adés la història dels reis d’Israel, i encara després els raonaments espessos d’Aristòtil. Dic tot això per no amagar les meues carències irreparables; i també per avisar que la llista d’autors i d’obres que desplegaré no són el resultat d’un estudi erudit i meticulós de l’assumpte, sinó una tria fruit de l’atzar i de les circumstàncies que m’he vist obligat a justificar.
La pedra angular del meu cànon és la cançó. El Romancer, per entendre’ns. És l’origen de tot. Verdaguer i la literatura gloriosa que se’n deriva hi tenen la deu. Res no naix del no res: “El comte Arnau”, “La cançó del lladre”, “El testament d’Amèlia”, “El caçador i la pastora”… contenen tots els ingredients per elaborar el poema.
Aleshores hi ha Verdaguer. Ell és l’autor de l’obra nacional. Ho conté tot. Amb els ingredients de la tradició articula una torre que s’enfila cap al cel. A cada estadi hi trobem cadascun dels motius de la condició humana vistos amb ulls mediterranopirinencs. De la mateixa manera que no és fàcil de trobar gent intel·ligent, tampoc no ho és d’ensopegar poetes que ho siguin –encara que siguin bons poetes. Ell ho és. Molt. El poema més senzill és resolt amb un moviment psicològic sorprenent, d’aquells que et fan pensar: “de tant obvi com és, per què no se m’ha acudit a mi”. Això sols passa amb els més grans: Shakespeare, Mozart, Baudelaire…
El següent és Ausiàs March. Amb la mateixa facilitat aparent que Verdaguer, fa discórrer el seu vers rude, àrid, despullat de virtuosisme i de preciosisme, per les cambres més fosques i secretes de la psique humana. Tots els moviments anímics, amb les seues contradiccions i limitacions, i les consegüents angoixes i curtcircuits, March te’ls estructura com un oracle perquè qualsevol home de qualsevol època pugui avançar en la tasca de conèixer-se.
Després, Màrius Torres i la seua condició d’àngel caigut; la facilitat amb què situa el poema i la seua ànima en espais còsmics per dialogar amb les entitats superiors el converteixen en l’únic poeta místic català.
Papasseit és l’alegria d’ésser viu. Et dóna la visió sagrada i innocent amb què cal mirar aquesta vida hostil. La seua poesia t’allibera del llast de les idees. “No tenim ulls perquè tenim el sentit de la vista; tenim la vista perquè tenim ulls.” Aquesta sentència d’Aristòtil ens allibera de l’estadi superior platònic que hem d’enyorar desitjant de morir i ens converteix en déus per informar cada cosa amb el nostre estat d’ànim, que ha de ser pletòric. El paradís pot esdevenir a la Terra si ens hi encarem com Papasseit s’encara amb la mort en “Tot l’enyor de demà”.
J. V. Foix és un bruixot capaç de bastir un més enllà coherent que agermani les arrels d’aquesta terra amb els deliris de l’ésser humà, que no pot evitar de crear i jugar a imitar els déus. El resultat és d’una plasticitat i d’una essència tan bella i suggerent que, un cop coneguda, se t’assenta endins com una estança eterna des d’on pots transformar la rutina en beatitud.
Maria M. Marçal culmina la llista de poetes catalans que m’acompanyen en el camí cap a la visió. Ella vesteix la musa catalana d’acord amb la sensibilitat que el món adquireix després de la II Guerra Mundial. Dóna la clau perquè la poesia continuï sent una arma de futur en la postmodernitat antipoètica que enderroca els castells conceptuals que ha aixecat l’Occident des de Carlemany, Sant Tomàs, els trobadors i Ramon Llull.
I amb la poeta d’Ivars dono per conclòs aquest meu cànon sintetitzat de la poesia catalana. He omès uns quants poetes que són importants, o molt importants, per a mi; però ars longa… En una altra ocasió, si en tinc l’oportunitat, l’ampliaré parlant de les virtuts que aprecio en poetes com Carner, Alcover, Vinyoli, Joan Barceló… O de poemes esparsos d’autors molt diversos que també formen part del meu particular cànon poètic català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.