Pianos, jueus i silencis

Plàcid Garcia-Planas

Sir Samuel Hoare, ambaixador britànic a Espanya, deia que entre els contrabandistes es va establir el costum de demanar per un presoner de guerra evadit el preu d’un piano. Quant val un piano en temps de guerra? Un piano es converteix en una andròmina inútil. En el present d’una contesa, la bellesa es malvèn al millor postor. El veritable luxe d’una guerra no és un piano, sinó un parell de botes, una manta o uns cigarrets”.
Aquest és un fragment d’El marqués y la esvástica. César González Ruano y los judíos en el París ocupado, un llibre que la Rosa Sala Rose i jo vam escriure fa quatre anys i que tocava de ple un tema espès, la llegenda negra d’Andorra: la suposada matança de jueus per mals passadors quan fugien de la persecució nazi. Un tret a la muntanya, lluny de tot rastre, i el que les víctimes portaven al damunt, fortunes minimitzades en joies i diners, ja era teu.
De quants assassinats concrets de jueus tenim constància a Andorra o a prop de les seves fronteres per documentació de l’època o per testimoniatges orals creïbles? En el llibre en vam fer un primer recompte. Continua llegint “Pianos, jueus i silencis”

Sense destí

Manllevant el títol de l’estremidora novel·la (1975) del premi Nobel del 2002 Imre Kertész, la història semiautobiogràfica de l’adolescent que sobreviu a camps d’extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial, i narrada amb una fredor esborronadora, aquest DiS del mes d’abril pretén indagar en aquest mateix anhel de tantes i tantes persones que van haver d’abandonar la seva llar empesos per la barbàrie i la desraó de la guerra i l’odi per embrancar-se en una nova aventura en la qual quedaven a mercè de la caritat, i l’avarícia i la mesquinesa, d’aquells que els transportaven devers un destí incert, o un no-destí. Devers una nova casa, una nova terra, nova gent, nova pàtria, en la qual havien de començar de menys zero, amb el pes del passat i de l’horror del buit, aquell vertigen que mai més t’abandona, com els éssers estimats que han mort pel camí. La política sí que té, en efecte, conseqüències directes en la quotidianitat de les persones, i potser per això esdevenen –si alguna cosa per fortuna ens ha ensenyat la història, i els historiadors, com aquests que il·lustren aquests fulls– crucials els principis, les ideologies i la consciència i la fe en un món millor d’aquell que hem heretat. A La vida de los otros, la memòria del Berlín de la guerra s’estén encara en la Berlín dels vuitanta, quan la Stasi, la policia política de la RDA, vigila, extorsiona, manipula i allargassa l’imperi de la coacció, però en el film assistim també a la caiguda del Mur i a la forma en què un país s’aixeca i obre tots els arxius secrets, que passen a ser del tot públics, a la vista del món. Un exercici de maduresa democràtica, i d’intel·ligència històrica, que altres països, sobretot Espanya, no han sabut, o pogut, o volgut fer en la mateixa mesura. Com si fos possible avançar sense fixar i consolidar els fonaments, fins i tot quan aquestes arrels han de ser per força doloroses, injustes o vergonyants. Lleida, i els Pirineus, i Andorra, han estat també terres de pas, d’ajut als milers de jueus i altres migrants que fugien de l’holocaust mundial, una memòria que a poc a poc es va recuperant. Com també es recupera, pur deure, els noms i les vides d’aquells que van triar, amb implicacions devastadores, l’exili interior, aquell que du a l’ostracisme i al dolor silent. Que s’expliqui i que es faci la llum.

El Pirineu de Lleida, lloc de fugida pels jueus europeus

Josep Calvet
historiador

Secularment, els Pirineus han facilitat el refugi i l’exili. Durant la primera meitat del segle XX, amb dos guerres mundials que tingueren el seu epicentre a Europa i una guerra civil acompanyada d’una llarga dictadura a Espanya, els Pirineus permeteren la salvació de milers de persones que fugien dels conflictes bèl·lics esdevinguts a banda i banda de la serralada. Al 1939 la marxa dels republicans a l’exili coincidí amb l’arribada dels fugitius de la Segona Guerra Mundial que volien abandonar l’Europa dominada pels nazis. Es tractava d’una gran paradoxa, ja que perseguits pel nazisme cercaven refugi a un país on governava un règim feixista molt proper a l’Alemanya de Hitler. Unes 80.000 persones arribaren a Espanya entre 1939 i 1944. Entre ells, joves francesos i militars desmobilitzats dels països ocupats que pretenien allistar-se a l’exèrcit aliat al nord d’Àfrica, pilots d’aviació aliats que després de ser abatuts al front de guerra perseguien reincorporar-se als combats, polítics de països ocupats pels nazis que es dirigien al Regne Unit per constituir els seus respectius governs a l’exili i, finalment, jueus que fugien de la persecució que patien als territoris del III Reich alemany. Continua llegint “El Pirineu de Lleida, lloc de fugida pels jueus europeus”

L’exili interior

Jaume Barrull Pelegrí
Historiador

Exili i interior no deixa de ser una paradoxa que, combatuda per alguns historiadors, ha funcionat força bé per referir-se a aquelles persones que l’any 1939 va decidir quedar-se al país. L’exili, el real, sempre és una opció molt dura. És abandonar els teus, la casa i totes les teves coses, es abandonar la pàtria sabent que les possibilitats de tornar ja no dependran de la voluntat d’un mateix. La convulsa situació del món el 1939, sobretot d’Europa, devia contribuir que la balança s’acabés inclinant, malgrat tot, per no abandonar el país, sobretot si hom no havia tingut cap responsabilitat política important. Continua llegint “L’exili interior”

Mujeres en el Gulag estalinista

Monika Zgustova
Vestidas para un baile en la nieve
Galaxia Gutenberg, 269 p.
Vestides per un ball a la neu
Galàxia Gutenberg, 272 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
La literatura como tabla de salvación en los campos de Siberia

He aquí un testimonio de conmovedora denuncia. La pluma de la escritora y traductora checa Monika Zgustova (Praga, 1957) nos sumerge, por los caminos del dolor, en un relato construido desde el testimonio vivencial de nueve mujeres supervivientes de los campos de trabajo siberiano. Su relato supone para el lector el descubrimiento de todo un universo represivo que se fraguó y pervivió en la Unión Soviética de Stalin. Continua llegint “Mujeres en el Gulag estalinista”

Omplir el buit

Miquel de Palol
Què!
Angle Editorial, 247 p.

__________

LORENZO PLANA
Un repte imprescindible de la mà d’un autor tocat pel nervi creador

Miquel de Palol, a qui devem algunes de les obres cabdals de la literatura catalana de les últimes dècades, és un escriptor, si em permeten la ironia, “massa” intel·ligent. Obliga insidiosament els lectors a plantejar-se fins a quin punt pot seguir els seus esquers, les seves pistes, fins on estem obligats a consentir la seva llibertat absoluta, de quina manera podem digerir millor la seva visió única i absorbent, o com, en definitiva, podem protegir-nos de la seva radicalitat abassegadora a l’hora de retratar de manera procaç els racons més ambigus i perillosos de la nostra realitat actual. Ell sempre ens situa a l’abric d’un univers cultural tan personal com exhaustiu, tan ampli com pugui suggerir el seu horitzó inexhaurible. Així com la Teoria del Tot —teoria hipotètica de la física teòrica que explica i connecta en una de sola tots els fenòmens físics coneguts— suggereix certa dinàmica irresistible, de la mateixa manera ens trobem a Què! una altra espècie de teoria general sotjada per continuades argumentacions i tombants misteriosos. Continua llegint “Omplir el buit”

Ella fue…

Alejandra Pizarnik
Poesía completa (1955-1972)
Edición a cargo de Ana Becciú
Lumen, p. 480.

___________

VANESA ESCOLANO BERNAL
“He dado el salto de mí al alba. He dejado mi cuerpo junto a la luz y he cantado la tristeza de lo que nace”

La sin par Alejandra Pizarnik (Buenos Aires 1936-1972), poeta, prosista, ensayista y traductora argentina, vuelve a resurgir en el panorama literario gracias a la reedición de su Poesía completa —la primera edición apareció en 2000— a cargo de Ana Becciú, volumen que solo difiere de su antecesor en algunos ajustes de portada y cubierta, ahora ilustrada con una fotografía de la autora tomada en 1966 por Daniela Haman. Continua llegint “Ella fue…”

Tots els russos us dieu Miquel

Marc Masdeu
escriptor
(Castellar del Vallès, 1976). Periodista de formació, ha publicat cinc llibres de poesia, un llibre de contes i una novel·la. També ha traduït T.S. Eliot. Actualment segueix escrivint.

________________

Ets el gran duc Miquel de Rússia. Fill del gran duc Miquel de Rússia. Et dius Miquel igual que el primer sobirà Romanov: Miquel I, tsar per la gràcia del Senyor, emperador de totes les Rússies. No seràs tsar, tu. Ni tsarévitx. Fill de tsar ho fou el gran duc Miquel de Rússia, Miquel II, que també va ser dipositari de la màxima autoritat però va abdicar vint-i-quatre hores després. Ara és mort, ell, d’una bala al cervell, i tu vas perdre la fortuna quan el Soviet Regional dels Urals i Lenin van aprovar el seu assassinat. El primer Romanov depurat pels bolxevics.
Tres dels teus germans van seguir la seva dissort, però tu has salvat el coll perquè vius a l’estranger. Virtuts de l’exili. Continua llegint “Tots els russos us dieu Miquel”