El Pirineu de Lleida, lloc de fugida pels jueus europeus

Josep Calvet
historiador

Secularment, els Pirineus han facilitat el refugi i l’exili. Durant la primera meitat del segle XX, amb dos guerres mundials que tingueren el seu epicentre a Europa i una guerra civil acompanyada d’una llarga dictadura a Espanya, els Pirineus permeteren la salvació de milers de persones que fugien dels conflictes bèl·lics esdevinguts a banda i banda de la serralada. Al 1939 la marxa dels republicans a l’exili coincidí amb l’arribada dels fugitius de la Segona Guerra Mundial que volien abandonar l’Europa dominada pels nazis. Es tractava d’una gran paradoxa, ja que perseguits pel nazisme cercaven refugi a un país on governava un règim feixista molt proper a l’Alemanya de Hitler. Unes 80.000 persones arribaren a Espanya entre 1939 i 1944. Entre ells, joves francesos i militars desmobilitzats dels països ocupats que pretenien allistar-se a l’exèrcit aliat al nord d’Àfrica, pilots d’aviació aliats que després de ser abatuts al front de guerra perseguien reincorporar-se als combats, polítics de països ocupats pels nazis que es dirigien al Regne Unit per constituir els seus respectius governs a l’exili i, finalment, jueus que fugien de la persecució que patien als territoris del III Reich alemany.
La fugida dels jueus presentava un caràcter èpic i dramàtic. Sis milions, dos de cada tres jueus que vivien a Europa a l’inici de la dècada dels anys trenta, havien mort al 1945. Uns pocs milers aconseguiren fugir de l’Holocaust i salvar-se a través dels Pirineus. Hom calcula que uns cinc mil utilitzaren els camins que comuniquen els departaments francesos d’Alta Garona i Arieja i el Principat d’Andorra amb la Val d’Aran, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell i la Cerdanya. Fins 1944 es tractava, fonamentalment, de famílies que acostumaven estar integrades pels avis, els fills i els néts. Durant l’any 1944 els fugitius eren joves i nens orfes que havien estat amagats a França fins llavors. Aquest èxode finalitzà a l’agost de 1944 després de l’alliberament del sud de França per part dels aliats.
Durant 1939 i els primers mesos de 1940 creuaren a través de les duanes de Pònt de Rei i la Farga de Moles però ben aviat les autoritats espanyoles restringiren, per pressions alemanyes, la concessió de visats d’entrada al país. Des de llavors les evasions passaren a ser clandestines i s’executaren a través dels colls de muntanya. Calia superar llargues rutes caminant de nit, sota el fred, la boira i la neu i evitar la vigilància de la gendarmeria francesa i de les patrulles alemanyes equipades amb unitats d’esquiadors i gossos ensinistrats per seguir el rastre de les persones. Vestits amb roba i calçat de ciutat s’aventuraven a emprendre una odissea incerta que en molts casos els ocasionà accidents, esgotament físic i congelacions que motivaren morts, ferits i amputacions d’extremitats.
Alguns ho aconseguiren amb l’ajut de les xarxes d’evasió en les quals col·laboraven com a guies contrabandistes, pastors i exiliats catalans. Tot i això, la gran majoria eren detinguts només trepitjar territori espanyol. El règim de Franco mantingué una actitud incerta i el tractament atorgat als jueus durant aquests cinc anys tingué foscors i clarors. Entre 1940 i 1942 es decretà puntualment l’expulsió a França d’alguns jueus que acabaren als camps d’extermini de l’est d’Europa en el que fou una clara constatació de la col·laboració del franquisme amb l’Holocaust. La major part, però, ingressaren a les presons de Vielha, Sort i la Seu d’Urgell abans del seu trasllat a la presó habilitada al Seminari Vell de Lleida. A Lleida, el governador civil decidia si eren enviats al camp de concentració de Miranda de Ebro o sortien en llibertat i eren allotjats en hotels de la ciutat o al balneari de Rocallaura. Amb el pas dels mesos i l’evolució de la guerra en favor dels aliats, es flexibilitzà la política d’acollida facilitant que les famílies jueves poguessin allotjar-se en hotels dels pobles del Pirineu i de Lleida abans del seu trasllat a Barcelona. Barcelona era el lloc de concentració d’aquestes persones abans que abandonessin Espanya cap a un tercer país, normalment a Centreamèrica, els Estats Units o el llavors protectorat britànic de Palestina. Malgrat les vicissituds i les situacions d’incertesa que visqueren, la major part dels jueus que aconseguiren traspassar els Pirineus recorda amb gratitud el seu pas per Espanya. Una paradoxa més d’aquesta història d’exilis i persecucions. L’ombra d’Auschwitz on moriren molts dels seus familiars a ben segur que modula els seus records.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.