L’exili interior

Jaume Barrull Pelegrí
Historiador

Exili i interior no deixa de ser una paradoxa que, combatuda per alguns historiadors, ha funcionat força bé per referir-se a aquelles persones que l’any 1939 va decidir quedar-se al país. L’exili, el real, sempre és una opció molt dura. És abandonar els teus, la casa i totes les teves coses, es abandonar la pàtria sabent que les possibilitats de tornar ja no dependran de la voluntat d’un mateix. La convulsa situació del món el 1939, sobretot d’Europa, devia contribuir que la balança s’acabés inclinant, malgrat tot, per no abandonar el país, sobretot si hom no havia tingut cap responsabilitat política important.
Sí que es tenia notícia de com les gastaven els nacionals, però poca gent va preveure una repressió socialment tan àmplia i tan duradora en el temps. Espanya, certament, era un país turmentat per la conflictivitat social i política: tres guerres civils (a Catalunya quatre) en un segle. Tanmateix, mai els vencedors s’havien proposat acabar definitivament amb els vençuts: més tard o més d’hora, les aigües tornaven al seu curs habitual. Això va fer errar el tret a més de quatre. No van calcular l’afany repressor del règim de Franco. Ni tampoc un odi tan contundent. Potser perquè mai abans el poder polític, econòmic i religiós, des de l’escala general fins a la local, havia vist tan amenaçats els seus interessos com durant l’etapa republicana; ni havien sofert, tot sigui dit, una repressió tan contundent com la de l’estiu del 1936.
Alguns dels que, prudentment, va decidir quedar-se ho van pagar molt car. El cas potser més escandalós va ser el del gironí Carles Rahola, afusellat contra la tàpia del cementiri un mes després que els franquistes ocupessin Girona.
Moltes altres persones, algunes de molt rellevants en la vida social o cultural del país, van ser despullades dels honors justament guanyats, se’ls va limitar, si no prohibir del tot, l’exercici de la seva professió i es van veure sotmeses a una mena de mort civil que els abocava a viure en un món clos, reduït a la família i als amics més propers. No era ben bé el mateix que l’exili, ni van arrossegar la pesant càrrega que aquest comportava, però des de diferents punts de vista bé podia semblar que vivien, sense moure’s de casa, molt lluny de Catalunya. D’exemples n’hi ha a cabassos. Potser un dels més coneguts, en bona mesura perquè va tenir la fortuna de sobreviure molts anys al règim, és el metge i cirurgià Moisès Broggi.
A Lleida aquest tipus de personatges no van abundar: les personalitats més destacades van marxar, prudentment, a l’exili o, si es van quedar al país, van canviar de ciutat mirant d’evitar el clima de revenja i d’humiliació a què s’haurien vist sotmesos pels sectors socialment afins, però aleshores decididament arrenglerats amb els vencedors. Va ser el cas de l’oftalmòleg Antoni Pujades, regidor durant els anys de la República que es va establir a Reus, o d’Antoni Bergós, polític i advocat, que des dels temps de la primera dictadura havia desenvolupat una gran activitat cultural i política, que un cop va sortir de la presó se’n va anar a viure a Barcelona.
Es podrien, però, comptar per desenes les persones que sense tenir una posició social tant preeminent van viure experiències semblants. D’aquestes, a Lleida sí que n’hi hi havia i, sovint, la invisibilitat en què van viure els ha condemnat, potser per sempre, a ser ignorats. Artur Vives, un home culte, poeta i filòsof vocacional, refugiat al seu pis de la Bordeta, es va viure condemnat al silenci. Pepita Raimundi, jove directora d’una escola a Balaguer durant la guerra, va ser condemnada a presó i, potser pitjor, expulsada de l’escola, pública i privada; per sort l’edat va jugar a favor d’ella i, en bona mesura, va aconseguir recuperar-se de tants anys d’ostracisme.
Com a grup social, potser va ser la pagesia la que més es va resistir a marxar. El seu ofici estava massa lligat a una terra concreta i aquesta no te la pots endur. El seu món potser també era massa limitat per emprendre un camí del tot desconegut, on es trobarien amb llengües estranyes. La Teresa Pàmies, a Quan érem refugiats, va explicar el desconcert i l’angoixa de tantes dones que mai abans havien sortit del seu poble. Potser per això, perquè molts no van marxar, la repressió, proporcionalment, es va batre més durament a les comarques rurals. Molts d’aquest pagesos, dels que es van quedar, no havien comès cap més delicte que haver plantat cara, des del sindicat o des de l’ajuntament, als poders caciquils que des de sempre havien campat al seu gust i, per tant, no se sentien directament amenaçats.
Vicenç Ximenis no va poder triar: el van fer presoner a la batalla de l’Ebre. Després de rondar durant anys per camps de concentració i penals franquistes, va poder tornar a Bellvís. La caiguda dels companys del POUM de Lleida el van tornar a la presó per uns quants mesos. Quan va sortir es va refugiar a la torre, lluny del poble: el final de la Guerra Mundial lluny d’acabar amb el règim l’assentava decididament i havia de triar entre una lluita incerta i viure la seva pròpia vida, al preu, però, del més radical aïllament. Fins als anys seixanta, que el país va recobrar, a poc a poc, el pols, i tornarà al combat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.