Pianos, jueus i silencis

Plàcid Garcia-Planas

Sir Samuel Hoare, ambaixador britànic a Espanya, deia que entre els contrabandistes es va establir el costum de demanar per un presoner de guerra evadit el preu d’un piano. Quant val un piano en temps de guerra? Un piano es converteix en una andròmina inútil. En el present d’una contesa, la bellesa es malvèn al millor postor. El veritable luxe d’una guerra no és un piano, sinó un parell de botes, una manta o uns cigarrets”.
Aquest és un fragment d’El marqués y la esvástica. César González Ruano y los judíos en el París ocupado, un llibre que la Rosa Sala Rose i jo vam escriure fa quatre anys i que tocava de ple un tema espès, la llegenda negra d’Andorra: la suposada matança de jueus per mals passadors quan fugien de la persecució nazi. Un tret a la muntanya, lluny de tot rastre, i el que les víctimes portaven al damunt, fortunes minimitzades en joies i diners, ja era teu.
De quants assassinats concrets de jueus tenim constància a Andorra o a prop de les seves fronteres per documentació de l’època o per testimoniatges orals creïbles? En el llibre en vam fer un primer recompte.
Tenim constància de quatre matances diferents en les en les quals van morir deu jueus. Tots van ser assassinats per passadors que llavors no eren andorrans: eren majoritàriament espanyols, alguns dels quals es van nacionalitzar andorrans després de la Segona Guerra Mundial. Set d’aquests deu assassinats els coneixem per testimoniatges orals i tres han deixat rastre documental. Només sabem els noms i cognoms de tres de les víctimes.
En primer lloc tenim el cas de dos matrimonis belgues. El passador Quim Baldrich va mateixos personalment els seus cadàvers a l’Estany Negre. Els propis assassins, passadors espanyols, li van mostrar els cadàvers. “Els vam fotre les dones i els vam matar”, li van dir. L’assassinat més documentat és el de Jacques Grumbach, diputat francès. Va partir a la fi de novembre de 1942 d’Ussat-les-Bains cap a la frontera andorrana en un grup de fugitius conduït per l’exguerriller republicà espanyol Lázaro Cabrero. Poc després d’iniciar la marxa, Cabrero va exigir a cadascun dels fugitius 25.000 francs més per continuar, al·legant que a ell no li havia pagat ningú. Van accedir a pagar, però un cop arribats a Andorra. Després de dotze hores de marxa per un terreny difícil, el diputat jueu, un home gras i poc acostumat a l’exercici físic, va demanar descansar. Cabrero li va dir que s’esperés allà mateix, que mentre descansava seguiria amb el grup i que tornaria a recollir-lo en unes hores. El passador va tornar, però per engegar-li un tret al cap i quedar-se amb els 7.000 francs i el rellotge de Grumbach. Allà va quedar el cadàver fins que vuit anys després, el 1950, una avioneta el va veure. Cabrero va ser detingut, acusat d’assassinat i robatori, i jutjat pels francesos. En la seva defensa va al·legar que Grumbach tenia el turmell trencat, que tenia instruccions de matar qualsevol fugitiu que posés en perill la resta del grup, i que li va llevar les pertinences personals només perquè ningú pogués identificar el cadàver. Cabrero va ser absolt i alliberat després de pagar un franc simbòlic.
També tenim el cas –documentat per l’historiador Josep Calvet– de George Gustave Allérhand i la seva esposa Anada, nascuda Gutwirth. Van partir al setembre de 1942 d’Ussat-les-Bains amb la intenció de creuar il·legalment els Pirineus cap a Espanya, on mai van arribar. El 28 de desembre, el vicecònsol espanyol a Saint-Étienne va demanar per carta al governador civil de Girona que investigués el parador d’aquest matrimoni jueu. “Els guies que els han conduït els han robat i, es tem, que assassinat”, va escriure el vicecònsol a la carta. “La família d’aquest matrimoni, que resideix a Niça, i amb els quals m’uneixen grans llaços d’amistat per com de bé que es van portar durant la nostra gloriosa Croada, estan angoixats i em demanen notícies”. La policia francesa va arrestar l’espanyol Miguel González quan intentava cobrar un xec del compte corrent dels Allérhand. Se li van trobar dos xecs més en blanc signats amb el mateix nom. González va explicar a la policia que els talons els hi havia donat el seu cunyat, Pepe Pou, que va acceptar passar a Espanya el matrimoni jueu oferint com a guia a un membre de la seva xarxa. El guia va tornar de la travessia sol: assegurava que es va produir un enfrontament amb els carrabiners i que va aconseguir escapar amb la maleta dels Allérhand, on va trobar els xecs. González va ser condemnat a dos mesos de presó, i Pou i el guia es van esfumar. No es va tornar a saber res del matrimoni jueu. Com si s’hagués fos amb les muntanyes.
I, finalment, tenim tres noies assassinades a la vall del riu Madriu. En dona testimoni José Bazán, que tenia uns dotze anys quan van trobar els cossos de les tres noies. No recorda si va ser en 1942 o 1943. Tothom a Andorra, recorda Bazán, donava per descomptat que les tres noies eren jueves.
Quan estàvem corregint les galerades del llibre ens van arribar informacions de dos assassinats més. No necessàriament de jueus, però sempre inquietants.
Primer, el testimoniatge d’una dona que el 1985 va veure personalment com apareixia una fossa amb cossos als Cortals d’Engordany. Es va tornar a tapar tot per construir un xalet al damunt.
Segon, la troballa en el vessant francès del Pirineu, molt prop de la frontera andorrana, de les restes d’un adult i un adolescent dels anys de la Segona Guerra Mundial. Tenien un tret en el crani. Les autoritats franceses es van desentendre de cas i no van voler analitzar aquelles restes.
Per què no es van analitzar aquestes i altres restes? Per què no s’esvaeix la foscor?
Al cap i a la fi, els mals passadors van ser una minoria que embruten la feina, heroica, de la majoria, i va ser infinitament pitjor el que va ocórrer a la resta d’Europa. És per això que Andorra, en lloc d’amagar-se en les seves extenses pistes d’esquí, hauria de ser la primera interessada a aclarir els possibles crims que es van cometre a les seves muntanyes. O almenys intentar-ho. Fer l’esforç. Europa, des de la caiguda del Mur de Berlín, ja es mira en el mirall d’aquests traumes. Ignorar-la fa la llegenda més negra, i en cap cas no parlem de milers d’assassinats. Quants devien ser? Dos-cents? Cent? Vint?
De quants diners parlem? De quants pianos?
No és el nombre. És el silenci.
Callar és enterrar per segona vegada aquests europeus que buscaven la vida a les nostres muntanyes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.