Sense destí

Manllevant el títol de l’estremidora novel·la (1975) del premi Nobel del 2002 Imre Kertész, la història semiautobiogràfica de l’adolescent que sobreviu a camps d’extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial, i narrada amb una fredor esborronadora, aquest DiS del mes d’abril pretén indagar en aquest mateix anhel de tantes i tantes persones que van haver d’abandonar la seva llar empesos per la barbàrie i la desraó de la guerra i l’odi per embrancar-se en una nova aventura en la qual quedaven a mercè de la caritat, i l’avarícia i la mesquinesa, d’aquells que els transportaven devers un destí incert, o un no-destí. Devers una nova casa, una nova terra, nova gent, nova pàtria, en la qual havien de començar de menys zero, amb el pes del passat i de l’horror del buit, aquell vertigen que mai més t’abandona, com els éssers estimats que han mort pel camí. La política sí que té, en efecte, conseqüències directes en la quotidianitat de les persones, i potser per això esdevenen –si alguna cosa per fortuna ens ha ensenyat la història, i els historiadors, com aquests que il·lustren aquests fulls– crucials els principis, les ideologies i la consciència i la fe en un món millor d’aquell que hem heretat. A La vida de los otros, la memòria del Berlín de la guerra s’estén encara en la Berlín dels vuitanta, quan la Stasi, la policia política de la RDA, vigila, extorsiona, manipula i allargassa l’imperi de la coacció, però en el film assistim també a la caiguda del Mur i a la forma en què un país s’aixeca i obre tots els arxius secrets, que passen a ser del tot públics, a la vista del món. Un exercici de maduresa democràtica, i d’intel·ligència històrica, que altres països, sobretot Espanya, no han sabut, o pogut, o volgut fer en la mateixa mesura. Com si fos possible avançar sense fixar i consolidar els fonaments, fins i tot quan aquestes arrels han de ser per força doloroses, injustes o vergonyants. Lleida, i els Pirineus, i Andorra, han estat també terres de pas, d’ajut als milers de jueus i altres migrants que fugien de l’holocaust mundial, una memòria que a poc a poc es va recuperant. Com també es recupera, pur deure, els noms i les vides d’aquells que van triar, amb implicacions devastadores, l’exili interior, aquell que du a l’ostracisme i al dolor silent. Que s’expliqui i que es faci la llum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.