El llegat del 68

Ramon Usall
sociòleg

A finals de 2017, el prestigiós diccionari de la britànica Universitat d’Oxford elegia youthquake, que es traduiria més o menys per “terratrèmol del jovent”, com a paraula de l’any. Aquest mot, definit com “un important canvi cultural, polític o social derivat de l’acció o de la influència dels joves”, no era pas un neologisme de creació recent sinó que ja havia aparegut en un editorial de la versió nord-americana de la revista Vogue en un ja llunyà 1965. Segurament, poques paraules poden definir millor que aquesta allò que realment va suposar la revolta estudiantil de l’any 1968. Aquella rebel·lió que va fer trontollar el món va ser en realitat un youthquake del qual es va derivar un important canvi cultural que ha contribuït de manera indispensable a configurar les societats contemporànies tal com les coneixem avui dia.
Aquella revolta, que va tenir segurament el seu moment més àlgid en el Maig francès, iniciat amb l’ocupació estudiantil de la Sorbona del 2 de maig del 1968 i continuat amb les barricades al Barri Llatí i una vaga general indefinida que, a partir del 13 de maig, va unir obrers i estudiants i es va convertir en la mobilització més gran de l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial, no va limitar-se a París sinó que es va estendre arreu del planeta i va provocar la insurrecció del jovent de països tan distants com el Japó i Polònia, Mèxic i Txecoslovàquia, o els Estats Units i Iugoslàvia, per citar-ne només alguns exemples. Una dimensió global que, amb els seus respectius matisos, va fer d’aquell 1968 l’any en què els estudiants van fer trontollar el món, provocant un autèntic terratrèmol social, cultural i polític del qual avui encara sentim els efectes.
Si bé és cert que les revoltes del 1968 van fracassar en el seu intent d’enderrocar el sistema capitalista (i, en aquest sentit, l’exemple més paradigmàtic seria de nou el Maig francès, que després de tocar el cel durant aquella imponent vaga general que va posar contra les cordes Charles de Gaulle, va veure com les eleccions convocades pel president, i que van comportar una aclaparadora victòria de la dreta conservadora gaullista, el feien tornar a la realitat donant la raó als integrants del moviment que havien popularitzat la consigna que considerava la cita electoral com un piège à cons, una trampa per a idiotes), també ho és que la rebel·lió va triomfar ja que va imposar, de vegades a curt, d’altres a mitjà, i en ocasions a llarg termini, uns nous valors que van servir per identificar les societats contemporànies.
Així doncs, la llibertat sexual, el feminisme, l’ecologisme o l’antiautoritarisme són part indestriable del llegat del 68. Un llegat que permet parlar d’un evident triomf parcial dels valors revolucionaris, sobretot si tenim en consideració que el punt de partida de la revolta estudiantil d’aquell París passava per reivindicacions tan innocents com que els nois poguessin accedir a les habitacions universitàries de les noies, una cosa sorprenentment prohibida a la França anterior al maig del 1968.
El canvi, en la moral i l’inici de la fi de la tutela religiosa sobre el comportament sexual va provocar que aquella revolta conduís a l’adopció de mesures com la despenalització de l’adulteri que, convé recordar-ho, va ser delicte a França fins al 1975 i a l’Estat espanyol fins al 1978.
També és filla d’aquell 1968 la presa de consciència mediambiental que va derivar en el moviment antinuclear i en l’ecologisme que coneixem avui dia. De fet, Greenpeace, organització creada el 1971, té el seu origen en el Don’t Make a Wave Committee, un comitè antinuclear nascut el 1969, a l’ombra d’aquell moviment estudiantil del 68 que va fer que tot semblés possible. Una herència manifestada també en el desenvolupament del moviment d’alliberament homosexual que, en la seva versió contemporània, va néixer arran de la revolta dels gais novaiorquesos contra una batuda policial al bar Stonewall Inn, el 28 de juny del 1969, una rebel·lió que de ben segur va ser possible fruit del canvi de mentalitat, especialment en matèria de sexualitat, que havia sorgit arran de les revoltes del 68.
En els països socialistes, que també van viure el seu peculiar 68, tot i la duresa de la repressió contra el moviment estudiantil, la idea de la victòria a mitjà termini dels revoltats es fa encara més palesa. No en va, i per citar-ne només un exemple, poc més de dues dècades després que els tancs soviètics entressin a Txecoslovàquia per esclafar una Primavera de Praga que anhelava combinar socialisme i llibertat, la Revolució de Vellut va acabar triomfant i fent realitat el somni pel qual va sacrificar-se Jan Palach, l’estudiant que es va immolar el gener del 1969 al centre de Praga en protesta contra l’ocupació soviètica. Un altre exemple de la persistència del llegat del 68. Un 68 que va ser, sens dubte, un autèntic “terratrèmol del jovent”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.