Maig del 68: el primer fenomen global

Ramon Morell
Economista

Fa cinquanta anys d’aquell Maig del 68 francès. I no només francès: a Europa, tant a Alemanya com a Itàlia, hi va haver també moltes protestes i aldarulls. Els orígens i els principals focus de protesta portaven el segell estudiantil, per això l’assassinat a Alemanya per trets de la policia en una manifestació el juny del 1967 d’un estudiant, Benno Ohnesorg, i l’atemptat contra el també estudiant Rudi Dutschke l’abril del 1968, van ser suficients motius com per organitzar-se i passar a l’acció.
Va tenir aliats el moviment estudiantil? Molts intel·lectuals francesos d’esquerra (Jean-Paul Sartre, Gilles Deleuze, Michel Foucault, Alain Touraine i Simone de Beauvoir, entre d’altres) es van posar al costat dels estudiants. Més enllà de França no va ser del tot així, i alguns intel·lectuals van mostrar la seva oposició al moviment. A Alemanya, per exemple, el filòsof Adorno i a Itàlia un autèntic revolucionari en el món del cinema com Pier Paolo Pasolini hi van mostrar la seva total disconformitat. Pel que fa a partits i sindicats, només des de l’esquerra el partit comunista francès va recolzar el moviment, i encara que sindicats i moviments d’obrers van mostrar-hi suport, les vagues generals que es van arribar a convocar en mig de les protestes no van tenir un seguiment prou fort, i fins i tot es va arribar a parlar, si no de fracàs, sí de desil·lusió.
Des dels EUA el recolzament va ser, però, total, amb Herbert Marcuse al capdavant. La cultura beat de Jean Kerouac també va contagiar, així com el pacifisme i la llibertat sexual del moviment hippy. És bo recordar que una de les primeres demandes dels estudiants francesos va ser la llibertat de circulació entre les habitacions de nois i noies als col·legis majors de la universitat de Nanterre. Tot això va donar a la protesta un caràcter global, una protesta que no es limitava a canviar el sistema capitalista, sinó que amb fonaments teòrics del marxisme, volia arribar a modificar qualsevol forma social i generar una nova societat en tots els seus àmbits. L’americà Theodore Roszak va escriure, el mateix 1968, un llibre, que en la traducció castellana porta per títol El nacimiento de una contracultura. Reflexiones sobre la sociedad tecnocrática y su oposición juvenil, que explica molt bé l’abast d’aquestes protestes. Aquest substantiu contracultura crec que defineix molt bé el crit revolucionari dels joves del Maig del 68: va ser un moviment contracultural, un moviment universal, genèric, global. El mateix Roszak deia que “és possible que els joves d’aquesta generació no tinguin la força vital suficient per llançar-se a la transformació secular que busquen, però seria un error suposar que volen quelcom menys que una transformació radical”. Tenia, a més, molt clar que els partits de la clàssica esquerra mai estarien a l’alçada dels joves, i no estava gens equivocat.
Des d’una perspectiva molt pragmàtica, ens podríem preguntar què ha quedat o per què va servir aquell Maig del 68. Evidentment, hi ha qui diria que de res, però per mi aquesta visió peca d’un excessiu efectisme. Per mi, el fet més rellevant és que aquelles protestes no eren conjunturals, no s’estava per denunciar un estat determinat de les coses, sinó que el que es volia denunciar, el que es volia posar sobre la taula, era l’estructura de les coses. No es tractava de dir que el sistema capitalista estava malalt, sinó que el sistema capitalista mai podia estar bo. I és curiós que això es fes en ple auge del sistema, en els anys en què Europa va viure les millors èpoques socials del capitalisme amb la creació i èxit de l’estat del benestar. És des d’aquesta perspectiva que cal analitzar el Maig del 68. Per exemple, el 15-M o l’esclat dels Indignats són conjunturals (no dic que no siguin necessaris ni benvinguts), és a dir, contra les desigualtats i efectes d’una crisi capitalista en concret. El Maig del 68, en canvi, és un crit contra el sistema en uns moments en què aquest vivia els millors anys de la seva història, el capitalisme creixia i els valors dequeien. Aquesta és la patent d’aquell moviment. No oblidem que els anys seixanta no són només, com hem assenyalat, els anys de la consolidació de l’estat de benestar, sinó els anys en què comença la liberalització internacional de capitals i que ha desembocat en l’anàrquic i del tot desregulat moviment actual. En resum, puntualment, no hi havia raons grans per muntar un moviment d’aquest tipus, per això els crits eren contra l’ADN del sistema, no contra els resultats del funcionament d’aquest ADN. Tant és així, que en cap moment aquell moviment demanava reformar una llei o una altra o volia una nova constitució francesa i una nova república. Va ser un moviment de denúncia molt més que un moviment amb aspiracions polítiques per conquistar el poder. No queda gens malament, com a conclusió final, dir que la denúncia va ser pionera en el fenomen de la globalització, i va aparèixer abans que l’econòmica i financera malgrat no tenir cap tipus de semblança. Aquella anava en la recerca del que era millor i aquesta d’ara s’entesta en la recerca del que és pitjor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.