Maig del 68 en el meu record

Àngels Santa
Catedràtica de Filologia Francesa de la Universitat de Lleida

50 anys ja de la revolta del Maig del 68, un mite per a tota la gent de la meva generació. Ser un infant de maig ens va marcar durant molt de temps i penso que ho continua fent. Moltes vegades, en els meus comportaments d’adult, anys després, he continuat sentint aquesta influència, difosa, dolça i tendra, que dominava la meva manera de veure la vida i de jutjar les maneres d’actuar.
Vaig començar els meus estudis universitaris a Barcelona l’octubre del 1967. Pocs mesos després esclataria la revolta de Maig a París, provocada en part pels esdeveniments de la guerra del Vietnam i per l’ofegament d’una societat burgesa incapaç d’oferir als estudiants una anhelada reforma. Tanmateix, al nostre país hi havia hagut també alguns signes que avançaven aquesta revolta. El març del 1966, el convent dels caputxins de Sarrià havia acollit la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Alguns dels meus professors, com en Gabriel Oliver, hi havien participat i això els aureolava d’un caràcter mític. Aquests fets trencaven amb l’atmosfera tancada i grisa de la postguerra descrita per Carme Laforet a la seva novel·la Nada. L’any 1968, les universitats catalanes continuarien desenvolupant un paper clau en l’oposició al règim franquista. I a Madrid, el 18 de maig del 1968, la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat Central, l’actual Complutense, va acollir un concert del cantautor valencià Raimon que es va convertir en un clam contra la dictadura. Per a nosaltres, el clima de revolta s’aliava amb l’oposició política i podia amagar els eixos fonamentals del moviment que commovia els ciments parisencs. Les portes de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona van romandre tancades moltes vegades al llarg d’aquell any, com també dels anys successius. Els meus ulls adolescents contemplaven astorats la realitat canviant de la gran ciutat i veien evolucionar el món universitari sense entendre en moltes ocasions la seva immensa complexitat. Seguia atentament el ritme francès però se m’escapaven les seus pregones implicacions, no podia entendre gaire bé la usura de la República gaullista ni l’impacte al veí país de la massificació de l’ensenyament superior. Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir eren els meus herois des del punt de vista literari i la seva manera d’actuar em semblava modèlica, reflectint l’ideal de llibertat que jo tenia en aquells moments. El seu paper durant els esdeveniments de maig m’omplia d’orgull; trobava que actuaven seguint el dictat de la seva filosofia i que eren extremament coherents. Després, el temps, l’estudi i la distància matisarien aquestes opinions. Però no tenia present que el moviment de maig responia també a un moviment intel·lectual propulsat per la cultura de masses de la joventut i per la influència d’intel·lectuals marxistes ortodoxos com Louis Althusser, així com també per anarquistes oposats a tota forma d’alienació cultural o per maoistes sensibles al mite de la Revolució cultural xinesa com el grup de Tel Quel on podíem trobar Philippe Sollers, Julia Kristeva i Roland Barthes. Més tard, el coneixement més intens de la cultura francesa em permetria de percebre totes aquestes causes i els seus efectes. En aquells moments, em deixava enlluernar per la lluita contra l’autoritarisme a les classes que a casa nostra es personificava en la persona del professor d’història universal Palomeque, que fou víctima de pintades i agressions que acabaren amb la seva polèmica i inútil matèria tal com ell la interpretava, pels rebuigs de les classes magistral, la supressió de les tarimes considerades com a símbol de la distància entre professors i alumnes… i per tantes altres petites accions que resumien els nostres anhels i concretaven els nostres desigs de canvi…
Aspectes de la meva vida personal es veien afectats per les llibertats de maig. D’entrada, la concepció de la sexualitat: aquesta s’allunyava de la tutela religiosa i es definia com a vàlida per ella mateixa fugint de la procreació i de la conjugalitat. Sartre i Beauvoir ho havien fet abans però el maig feia més extens el concepte que passava de la individualitat a la col·lectivitat. I això comportava també l’alliberament de l’homosexualitat i d’altres formes de sexualitat prohibides o menystingudes fins aleshores.
Alhora, la consciència femenina entrava de ple a la meva vida. La nova onada de militants feministes que propicià el moviment de maig feia que m’adonés de la importància del paper de la dona a la societat i de la necessitat d’una lluita aferrissada i constant per aconseguir la igualtat i l’equiparació entre homes i dones.
Amb el temps i la distància, potser penso que no tot va estar carregat de bellesa en aquella revolta i que les aspiracions no es van assolir del tot. Tanmateix, per a mi resta com un moviment mític, que té a més el perfum irrecuperable de la joventut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.