Prohibit prohibir

Enguany es commemora el 50 aniversari de l’anomenat Maig francès o Maig del 68, el de la revolució que podia haver estat però el pas dels anys ha palesat que, probablement, mai va ser. O sí? Ara bé, mentre va durar, la mítica revolta parisenca que ha inspirat la lluita estudiantil de diverses generacions va ser tan intensa com el foc. Es van qüestionar les estructures de poder amb els estudiants al capdavant, seguits pels obrers, i Jean-Paul Sartre com a intel·lectual de capçalera (mítica és la seva imatge a l’amfiteatre de la Sorbona) tot i no ser-ne l’inspirador directe. L’espurna havia estat una manifestació contra la guerra del Vietnam; el malestar entre els estudiants venia de les taxes, però, com sempre ocorre, el neguit de la societat feia temps que feia xup-xup. Hi havia ànsia de canviar les mentalitats, les estructures ideològiques i la manera d’enfocar la vida, amb la cultura com a element transformador. La llàstima és que sabien què no volien, però potser, no què volien. El lema Prohibit prohibir (Il est interdit d’interdire) va fer fortuna. Una expressió que, en vista del que està passant darrerament, qui sap si ens hauríem de plantejar seriosament de recuperar. Tot i que Lleida no va viure el Maig francès sí que, en certa manera, es va impregnar una mica del seu esperit. Una bona mostra n’és la inauguració el febrer d’aquell any de la Petite Galerie, impulsada per Jaume Magre, Àngel Jové i, més tard, Albert Coma Estadella. Per tot això, en aquest número hem volgut saber com ho recorden diferents personalitats i estudiosos, com ara la catedràtica de Filologia Francesa de la Universitat de Lleida (UdL) Àngels Santa, que en aquell moment era una jove que estava a punt de començar a estudiar a la universitat; l’economista Ramon Morell n’estudia el pòsit, i Ramon Usall (llicenciat en Sociologia com Daniel Cohn-Bendit, un dels rostres més populars d’aquell Maig) que, nascut nou anys després, només n’ha sentit explicar o llegit batalletes i per la seva formació i distància en pot fer una anàlisi objectiva. La seva novel·la Seixanta-vuit plasma la revolta i l’herència que se’n deriva a través d’una història noir. Per tot això, l’artista que il·lustra aquest número, Carles Llonch, busca que la seva obra sigui compromesa, tant com ho va ser aquella revolució de fa cinc dècades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.