Tom Wolfe i la no-revolució

Tom Wolfe
La hoguera de las vanidades
Círculo de Lectores, Anagrama, 1988, 795 pàgs.

__________________

Txema Martínez
En la mort del pare del Nou Periodisme, autor d’una obra immensa

Ha mort Tom Wolfe, l’encunyador del terme nou periodisme i un dels seus estendards més visibles. I la primera cosa que em ve a la ment, al saber la notícia, són les sobrecobertes que embolcallaven la seva foguera de les vanitats de la meva adolescència, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, amb un fons de colors rosa, blau i verd llampant d’una Nova York que ja no existeix. Aquella va ser una novel·la que va fascinar un món –i que va originar per desgràcia una oblidable pel·lícula–, tota una generació de lectors, un llibre que obria la ment a noves estratègies literàries però també morals i sentimentals, una prosa fluida i sense complexos, que alhora es bastia, sense que es notés, d’una calculadíssima reflexió prèvia sobre la societat i els valors que volia retratar i els modes en què podia reflectir-se a partir dels decàlegs tradicionals, ara sotmesos a un nou microscopi. Després vaig descobrir llibres seus anteriors, com el prodigiós recull d’articles dels lustres anteriors titulat Les dècades púrpura, aquest color usat no només literalment, en paraules de l’autor, sinó també per representar aquell afany per significar-se i desempallegar-se de tantes coses a la recerca, diguem-ne, d’un alliberament. Que, en efecte, va arribar, però no en la forma en què les revolucions, sobretot les intel·lectuals, com les del Maig del 68 o els moviments hippies i desarrelats beats nord-americans, pretenien, o feien que pretenien, sinó en aquesta autèntica proclamació del jo inserit dins de la societat que ha significat, al capdavall, la postmodernitat. És com la festa a casa de Leonard Bernstein descrita per Wolfe en què es recaptava diners per als Panteres Negres, que al final de la vetllada van proclamar “als presents que la seva revolució acabaria amb la possibilitat de cases de setze habitacions com aquella en la qual estaven”. Una reflexió que l’“esquerra exquisida” d’avui podria aplicar-se en forma de xalet als afores.
El Nou Periodisme, igual que la prosa de la Foguera, mira de traslladar al lector una realitat des de dins, dit això en perspectiva, mentre construeix un discurs escena a escena, davallant i donant prioritat a les formes, de les quals suren el fons, d’una brutícia que mentre t’embruta aclareix, renta, esbandeix i il·lumina, des dels detalls visibles que externament delaten un estatus social, jeràrquic, fins a la pintura d’un paisatge fix, fotografia exacta, en la qual podem albirar sense equivocar-nos el perfil de les relacions humanes. Res nou, d’altra banda. Wolfe va aixecar una poètica des dels fonaments primerencs de la novel·la, des de Thackeray (de qui pren el títol) fins al mirall vora el camí de Stendhal o la grafomania d’un Balzac obsessionat per les cruïlles socials dels seus personatges en moviment, per al final del sender quedar, per sobre, o per sota, de tant de detall, noms, topònims, onomatopeies, crits, efluvis i poses, com el que en realitat era, un moralista, a la manera clàssica. Només així pot assolir un una certa perspectiva del temps, i el temps una visió de tu que et transcendeixi, com li passarà a Wolfe i als seus lectors. Ell va saber, millor que ningú en la seva era, beure de les fonts precises per aparentment reinventar allò que ja estava reinventat, les fronteres entre el periodisme i la literatura, que en mans més prodigioses que les seves van escalar muntanyes més altes (García Márquez, per exemple a Relato de un náufrago, o, of course, Truman Capote amb In cold blood, un dels cims de les lletres del XX). Però Tom Wolfe va saber vestir-se de dandi, sota un blanc immaculat, i mirar sobre una mitja rialla i escriure i dir-nos que per crear, i per viure en plenitud, hem de dinamitar les fronteres mentre som prou intel·ligents i sensibles de no moure’ns del camí que les conjuntures socials ens imposen tan si vols com si no, i fer-ne una arquitectura en perpetu moviment perquè tan sols així pugui arribar a ser mínimament habitable. Ell va viure molt bé, a recer de les revolucions que van ser no-revolucions, com un romanticisme basat en la cultura del jo que va repetint-se una vegada i una altra, fins a l’aparent paradoxa convertida en coherència i, potser, en paròdia de nosaltres mateixos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.