‘Indesinenter’, Pedrolo

XAVIER GARCIA
Escriptor i editor

____________

Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) ha estat –i és– un dels autors catalans més populars de la nostra literatura del darrer mig segle. Una tan àmplia recepció podria respondre proporcionalment a la seva grafomania d’imaginació fecunda, que ha generat no poques obres de consum, i a una bona legió de lectors arribats des de la via més vehement de l’autor: l’articulisme polític. A banda del long-seller anomenat Mecanoscrit, algunes novel·les policíaques seves superen la no menyspreable xifra d’una trentena d’edicions. Ara, Pedrolo és autor d’Obra més que no pas d’obres. Un univers literari autònom que acull els fruits com una part del tot d’una trajectòria indeclinable en la seva exigència ètica. I, encara, des d’un concepte radical de la creativitat, com una aventura i una imatge d’autor que compromet el seu ésser en cada ratlla.
Una totalitat creativa
Així, Pedrolo ha transitat per tots els gèneres. De fet, com tants, va començar escrivint –i publicant– poesia (Ésser en el món, 1949), però no tardà a adonar-se que entre la seva poètica i el seu projecte hi havia l’abisme de l’art per l’art. Una concepció estètica que el poeta creia la més vàlida però que es troba massa allunyada de la jerarquia de valors de l’intel·lectual. Abandonà el conreu d’aquest gènere i passà a l’exercici del conte i la narració, que també descuidà a partir de l’any 1956 just quan guanyà el Víctor Català pel recull Crèdits humans. Una d’aquestes narracions, “Diàlegs d’un fugitiu” (Domicili provisional, 1953), és la clau per accedir al seu teatre perquè es tracta d’una obra completament dialogada. Si hi voleu inserir les acotacions dramatúrgiques necessàries, us trobareu davant d’una peça teatral. Tot seguit escriurà la seva primera obra teatral publicada, Els hereus de la cadira (1954).
En el vessant dramàtic d’aquesta totalitat, Pedrolo aconseguí força èxits i reconeixement internacional però, en el fons, mai no es va considerar ben bé un dramaturg. Passa, però, que en circumstàncies adverses la seva aportació al gènere esdevenia una solució de continuïtat per a una tradició estroncada per la història. No és casual que en aparèixer un J. Teixidor o un J. M. Benet i Jornet minvi la seva producció fins a l’oblit.

Ésser novel·lista
Amb tot, i des de molt jove, Pedrolo vol ser novel·lista i aquest és el vessant més important de la seva obra, en qualitat i en quantitat. D’altra banda, un novel·lista proteïforme i amb el propòsit d’abraçar qualsevol subgènere. Sempre, però, amb una vocació realista que entén la ficció com una realitat-altra. Hem de destacar que Pedrolo es desmarca del realisme com a tradició mitjançant, entre altres –però sobretot–, la novel·la psicològica, que entén també com una realitat-altra, influenciat, probablement, per les seves lectures freudianes; en canvi, s’hi enganxa pel vessant ideològic perquè havia mostrat la seva eficàcia per a descriure’ns els aspectes socials a la manera d’un Zola. I, encara, caldria que parléssim dels rivets naturalistes com a polarització d’aquest realisme, l’intent de presentar-nos unes situacions límit. Al capdavall, un heterodox que introdueix elements de ficció dins el terreny del realisme, perquè pretenien subvertir la realitat per tal d’abraçar el màxim de versemblances; anava a dir, de realitats narratives.

El gran cicle
Pedrolo –un veritable novel·lista més que un estilista– ha reunit algunes obres seves sota l’aixopluc de sèries novel·lístiques: la trilogia Anònims (1970-1971) o les tetralogies La terra prohibida (1957) i Apòcrifs (1978-1983). D’aquests cicles narratius, el més paradigmàtic i el que reflecteix més clarament el concepte literari d’aquella totalitat narrativa és, sense dubte, Temps obert (1963-1969), una sèrie que abraça onze volums i resta inacabada per la seva mateixa raó de ser. Es tracta d’un conjunt d’obres amb un protagonista únic –Daniel Bastida– que desenvolupen diverses situacions simultànies i excloents. Les nou primeres novel·les del cicle, que formen el primer llibre, desenvolupen les diferents conseqüències filles d’una mateixa situació conflictiva: un bombardeig de la guerra del 1936 a la vila de Gràcia. Aquest atac aeri pot afectar la família Bastida de fins a nou maneres diferents. Cadascuna serà retratada en un dels nou volums que, al seu torn, generen una segona situació conflictiva que també pot desenvolupar diverses situacions simultànies i excloents; però ara ja coherents amb el passat del protagonista que arrossega des de la novel·la originària.
Es tracta d’una estructura novel·lística sense parangó en la literatura universal que el nostre autor ja proposà l’any 1953 en el conte El millor novel·lista del món i que assajà en diverses obres abans de trobar la seva forma final. Estructura, a més, que, en cada novel·la del cicle rep un tractament diferent (novel·la epistolar, monòleg interior, desordre cronològic, visió calidoscòpica, etc.). Una preocupació formal que, a banda de la recurrència als grans tòpics temàtics, és, probablement, l’altra característica essencial de la narratologia pedroliana: la recerca d’un llenguatge/novel·la.

El llenguatge/novel·la
Pedrolo provà d’incorporar les estructures i tècniques de la novel·lística internacional a la tradició pròpia. Fins al moment de l’aparició del nostre autor, aquestes incorporacions eren comptades (algunes obres de Puig i Ferreter, la Fanny de Soldevila?). Hom ha parlat de la influència de la generació perduda en aquesta aportació, però caldrà afegir-hi també la del Nouveau Roman francès. Incorporacions, exploracions novel·lístiques que afegeixen, a més, matisacions al model primari i, per tant, el converteixen en original. Assenyalem dos dels recursos més típics d’aquesta obra: el refús de l’omnisciència (S’han deixat les claus sota l’estora, 1978; Sòlids en suspensió, 1974) i el perspectivisme temporal (Cendra per Martina, 1952; Les finestres s’obren de nit, 1955). Al capdavall, dos recursos amb un parentiu ben proper. Una recerca no gens gratuïta quan el nostre autor no va escriure mai per distreure’s ni distreure’ns sinó al contrari.
Les metes més pregones d’aquesta investigació, les trobem en l’obra Espais de fecunditat irregular/s (1973). Una novel·la que comença, encara que mai no acaba, amb una frase que cal finir. Que en el seu desenvolupar-se exigeix un ordre sintàctic, gramatical, etc. I en aquest fer-se, genera també errors que el mateix text, ara ja text/personatge –Blanca– corregeix tot acumulant dades sobre el coneixement de la realitat en la qual es desenvolupa. Una realitat creada des de la sintaxi, convertida, doncs, en univers-escriptura que escriu i s’escriu. Per això, la protagonista és totes les protagonistes i el text esdevé totes les novel·les. Una concepció novel·lística autòfaga que –oh, paradoxa– inaugura tot de possibilitats il·limitades dins d’una finitud.
L’obra d’un home que no tenia mesura i que va escriure com un forassenyat. Pedrolo dixit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.