Negrejant amb Pedrolo

MONTSE SANJUAN

escriptora

_____________

És ben sabut que Manuel de Pedrolo va dirigir entre 1963 i 1970 la col·lecció de novel·la negra La Cua de Palla, creada per Edicions 62, la primera en llengua catalana i que va fer possible que els lectors de casa nostra llegissin novel·les d’autors com Hammet, Chandler, Simenon o Highsmith que ni tan sols havien estat traduïts a l’Estat espanyol.
No es pot dir que no hi hagués tradició d’aquest gènere a casa nostra, però sí que hi mancava una concepció com un reflex crític de la societat, tal com l’albirava la novel·la negra nord-americana.
Pedrolo, amb l’ajut de Joan Oliver, M. Aurèlia Capmany i altres escriptors, entre els quals ell mateix s’incloïa, va començar a traduir aquestes novel·les que entretenien els lectors europeus i nord-americans quan encara per a alguns autors i crítics literaris era considerada subliteratura.
Per què ho va fer? Era un entusiasta de la novel·la negra i l’únic que pretenia era donar a conèixer l’autor de Cosecha Roja o el detectiu Marlowe? Hem de pensar que volia anar més lluny. Ell havia declarat en entrevistes que el gènere policíac li havia interessat des de jovenet, que hi trobava una sèrie d’aventures que li permetien evadir-se de situacions que no el complaïen. Però si hem seguit la trajectòria de Pedrolo, podem pensar que va començar aquesta passió per la literatura negra perquè va creure que aquests relats de crims i detectius atraurien els lectors en català, ell defensava que no s’havia de limitar la llengua a aquells textos universitaris o complicats sinó que el català havia d’arribar als lectors amb un ampli ventall d’històries i que aquest tipus de narracions els podia seduir però sense renunciar a la qualitat literària. D’alguna forma volia demostrar que la literatura catalana era una literatura normalitzada i que podia enfrontar-se a qualsevol gènere i a qualsevol estil.
Encara més, Pedrolo es va fixar en els clàssics americans perquè volia mostrar i denunciar un entorn, una estructura social i unes polítiques de casa nostra que criticava fermament. L’autor de l’Aranyó va trobar en els models de Hammet, Thomson o Cain un gènere útil per als seus propòsits de fer palès el que no li agradava de la societat catalana i espanyola del seu temps.
Amb La Cua de Palla va contribuir a la normalització del català però alhora va donar a conèixer una sèrie de novel·les que podien arribar a un gran públic i que suposaven un foment de la lectura i una reflexió crítica sobre el món on vivien. Ambdues accions es van complementar i, malgrat ser en l’actualitat una sèrie mítica, La Cua de Palla va haver de tancar l’any 1970. Aquesta col·lecció sota el nom de Seleccions de La Cua de Palla va ser rellançada l’any 1985 amb el Xavier Coma de director.
Coneixent Pedrolo no es podia limitar a la seua labor de direcció i traducció sinó que també entre la seua ingent producció podem citar cinc novel·les canòniques del gènere. Per ordre d’escriptura les podem ordenar però malauradament no van coincidir en l’edició, ja que Pedrolo va tenir molts problemes amb la censura de l’època. I els motius els trobem en el punt de vista narratiu, de delinqüents o d’investigadors privats, en els arguments o trames que ens parlen d’assassins que se surten amb la seva, de persones que es mouen pel desig i la cobdícia, d’individus que només saben comportar-se amb violència, corrupció estructural… temes escabrosos i foscos que no agradaven a l’establishment de l’època perquè motivaven el lector a preguntar-se sobre les contradiccions del seu temps.
Les cinc novel·les negres pedrolianes que, malgrat el pas dels anys, no han perdut l’aire fresc que van suposar per la narrativa catalana són:
Es vessa una sang fàcil (1952-1954); L’inspector fa tard (1953-1960); Joc brut (1965), considerada la seua obra mestra; Mossegar-se la cua (1967-68), i Doble o res (1950-1997). Com veiem, aquesta última, després de diferents vicissituds, canvis de títol o oblit de l’original als arxius de la censura, no es va poder publicar fins gairebé cinquanta anys després d’haver-la escrita.
Aquestes cinc obres van suposar una base per a un gènere que agafaria volada i que ha significat que es consideri Pedrolo el pare de la novel·la negra catalana. Ell, juntament amb Rafael Tasis amb La Bíblia Valenciana (1955) i més tard Jaume Fuster amb De mica en mica s’omple la pica (1976), va ser un referent per a les generacions posteriors. Andreu Martín, Margarida Aritzeta o el mateix col·lectiu Ofèlia Dracs no hagueren existit sense ells. Aquests autors, com alguns dels més destacats, continuarien amb l’embranzida del gènere negre fins a l’actualitat, on aquest tipus de narracions és un dels preferits dels lectors i on podem afirmar, com deia Andreu Martín a les seues memòries (2016), De moment tot va bé

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.