Quanta, quanta ràbia!

Àngels Marzo
poeta

___________

Vaig tenir por… I me’n vaig anar primer a poc a poc i a recules… després vaig arrencar a córrer com si m’empaitessin l’home, la forca i la destral.”
–. M. Rodoreda, La mort i la primavera

__________

Va ser el dia després del dia trist. Palplantada al bell mig de la gespa, mirava el cel que semblava fet de pedra de morter, i que semblava, si el miraves amb els ulls ben oberts, tot i que no podies fer-ho gaire perquè la mica de llum que es filtrava des del més enllà dels núvols et feia caure la parpella, que era tot ell una pedrera amb les llambordes que s’encavallaven unes damunt les altres, com una murada que feia una mica de por i una mica de mania de tan mal feta com era. El gos bordava en el tancat que li havia fet l’oncle delerós d’atrapar la pilota de cuir i tot d’una vaig ser jo qui va apretar a córrer cap a la pilota i vaig clavar-li una puntada tan forta que va fer anar per terra els testos dels geranis, mentre la pilota s’allunyava fora de la tanca del jardí i el meu germà cridava: “Això no s’hi val, no s’hi val. Vés tu a buscar-la!”. Però ell ja corria carrer enllà darrere la pilota que feia bots i giragonses i jo, palplantada, mirava el testos dels geranis rodolant, els testos dels geranis fent voltes, els testos dels geranis mig partits deixant una estela de flors roges de geranis damunt del verd humit de la gespa.
“–Primita! Primita, vine, primita!”, i vaig sentir com aquella maneta molsuda se m’enduia i vaig mirar de córrer tot i que em sentia les cames adormides i el cap em feia tombs de tan ple de geranis com el tenia. La meva cosina petita brandava el coll amunt i avall com si s’anés donant impuls en la cursa, i jo notava l’estrebada del seu palmell petit serrant el meu i em deixava arrossegar pel moviment de la seva esfilagarsada trena rossa, aquella trena rossa i gruixuda que li rebotava a l’esquena percudint un toc-toc sord. El carrer era buit, perquè era dimecres i la gent treballava i els nens eren a escola en aquell poble petit i gairebé sense ningú. I jo i la meva cosineta corríem d’esma carrer enllà buscant la pilota de cuir i el meu germà i la meva altra cosina que també havia apretat a córrer darrere la pilota.
El bastó va ser el primer que vaig veure al girar la cantonada. L’home no, primer va ser el bastó. Aquell bastó, que més que bastó era un garrot malgirbat que es torçava una mica sobre ell mateix. Aquell bastó que surava amenaçadorament a l’aire com per art d’encanteri, i que es rebregava sobre si mateix com el cap d’una serp en plena dansa. I em va semblar veure la llengua verinosa de la serp, tot i que no era la llengua de la serp el que vaig veure sinó la llengua de l’home del bastó que escridassava el meu germà i la meva altra cosina, l’home del garrot que en veure’m va dir que jo era la pitjor de tots perquè era la més gran. I va dir que jo, que jo que era la més gran, no tenia vergonya, i que cap en teníem, de vergonya, perquè l’avi era mort i nosaltres li faltàvem al respecte amb el joc de la pilota. I jo, garratibada, mirava l’home del garrot i em va semblar que no tenia cara, només una llengua verinosa de serp i uns ulls esquifits dessota els pèls llarguíssims de les celles i un front fet d’amples cavallons de pell amarga i entumida. I em va fer por que d’una garrotada ens enviés a tots a l’infern de la gent dolenta i sense vergonya on s’hi rabegen els néts dels avis morts que no ploren i juguen a pilota.
“–Primita, primita, primita! Què vol dir que l’avi s’ha mort?”, feia la veu de la petita, mentre la seva maneta grassona suava dins del meu palmell, i jo li veia els ulls a punt de tempesta i les primeres llàgrimes s’esbalçaven galtes avall, galtes avall cap al mentó on feien equilibris fins a desaparèixer. Feien rodolons com la pilota i els testos dels geranis, galtes avall fins a perdre’s. Lliscaven sobre el mentó tendre quan l’home del bastó que no treballava ni anava a escola perquè era un vell i inútil i malcarat, rabiava i s’encenia i espetegava com una torxa tot cridant “Pobre senyor Miquel! Pobre senyor Miquel de cos present! De cos present amb aquesta pesta de rebrots ximples i amb mala entranya!”. I va ser just llavors, just en aquell moment que jo, palplantada, vaig mirar el cel altra vegada perquè volia dir-li a ma cosina que l’avi era al cel i que morir-se era anar a viure entre els núvols i no li ho vaig poder dir perquè el cel era tot fet de pedra, de pedra tosca i cendrosa i, en lloc de dir allò que els morts van al cel i viuen amb altres morts mentre esperen que nosaltres també siguem morts, vaig prémer amb força la maneta de sis anys i vaig alçar els ulls al cel tot desitjant l’esllavissada de rocs que esclafés l’home vell del garrot. L’esllavissada que li partís l’esquena i tots els ossos que ens havien dit a classe de què som fets. I vaig voler, mentre acaronava la mà de sis anys de la meva cosina petita que sanglotava i s’estarrufava en tremolins, que una pedra ben gran li matxaqués la closca a l’home de la llengua sense cara, sí, una pedra ben grossa! I així ho vaig demanar serrant ben fort les dents mentre alçava els ulls cap al cel.
I no dic mentida si dic que l’endemà del dia trist, que també va ser un dia molt trist perquè vam enterrar l’avi, quan ja érem a l’església tots quatre mudadets amb el vestit fosc, i veia el Sant Crist davant l’altar amb els braços oberts i acollidors però amb els palmells ben clavats i els peus ben clavats sobre la creu de fusta, amb el cos ben clavat regalimant reguerons de sang que s’assemblaven als pètals dels geranis estarrufats damunt l’herba de ca l’oncle, que vaig pregar amb totes les forces que matés l’home sense cara del garrot. I mentre pensava en el Sant Crist apedregant des de l’alçada del Regne dels Cels l’home del garrot, vaig sentir el plor de l’àvia i les tietes. El plor de l’àvia i les tietes xarrupant baves i llàgrimes embrutant els mocadors blancs emmidonats. I vaig recordar que tot just el dia abans m’havien dit que l’avi era mort, i que jo no podia fer brollar de dins meu ni una sola llàgrima. I que en abraçar l’àvia vaig fregar els nusos de les mans amb força, amb ràbia, contra l’arrebossat de la paret de l’escala per sentir el dolor, perquè el dolor no venia, però me’l notava dins i no sabia com fer-lo fora. I només vaig aconseguir que em regalimés sang com flor de gerani cap al canell i l’avantbraç. I vaig sentir altre cop la veu de la tieta vella, aquella veu de càmfora rància renyant-me: “el teu avi és mort i tu vas fent el número”. I després vaig sentir també la veu greu de l’oncle que seia al banc dels homes, aquella veu conciliadora que ens havia dit després de trobar-nos regirats i sanglotant per l’encontre amb l’home sense cara: “no li feu cas, és un home vell sense ningú i té por de morir-se”. I vaig sentir la mà de ma cosina, calenta i petita, buscant la meva mà perduda. I em vaig mirar ma germà i l’altra cosina, ma germà i l’altra cosina que havien llençat sobre l’home del garrot sarpats de terra perquè callés, i ell en lloc de callar exhibia encara més la seva monstruosa cara deformada, la seva horrible cara sense rostre que feia foc com una torxa, el seu posat d’ulls esquifits que sabien fer ballar la serp del bastó amunt i avall. I llavors, llavors sí, vaig mirar el taüt. El llitet de fusta de roure on l’avi feia la darrera capcinada. El lluent bressol de roure vernisat on l’avi, que ja no era l’avi sinó el pobre Miquel de cos present, dormiria la mort.
I quan el mossèn espargia brins d’aigua beneïda sobre les roses que guarnien la caixa on havien tancat l’avi, se’m va posar als ulls des del vitrall de vidres de colors una llum fina com la que venia de més enllà dels núvols i et feia caure les parpelles, i em va semblar veure l’avi i el seu bastó de passejar gossos, el bastó de fusta de boix que havia tallat amb cura, el bastó de contorns arrodonits que havia llimat i rellimat amb paper de vidre, el bastó amb la cinteta de cuir morada a la corba del mànec enlairar-se qui sap cap a quin lloc. L’avi caminant pel cel empedrat de l’eternitat. I, palplantada, vaig fer un gest d’adéu amb la mà que es va quedar parat a mig camí de res, perquè de cop la meva cosina petita va preguntar: “Primita, què vol dir que l’avi és mort?” I jo només vaig sentir aquella glopada espessa, aquella glopada negra que m’oprimia la gola i deixava caure molt al fons d’un lloc que no sabia que era meu, una pedreta arrodonida, una pedreta de pell esblaimada, translúcida, que feia rodolons entranya endins, budell endins, mentre jo estirava les flors estampades de la jaqueta d’enterrament. Mentre jo, garratibada, veia caure les flors estampades de la jaqueta d’enterrament sobre la gespa seca del primer desconsol. I llavors, llavors sí, vaig esclatar a plorar a llàgrima viva i vaig posar-me a esgarrapar salvatgement la fusta del reclinatori. I ja no sé si plorava per l’avi, o per l’home sense mirada del garrot, o pel pobre Miquel de cos present, o pels seu desvergonyits rebrots que érem nosaltres. I després em van venir aquelles basques, aquelles basques que venien de la sentor de mort que feien les flors mortes i el cap girant, girant i girant. I la bàrbara canica de la ràbia caient avall, molt avall, al fons de tot dels meus dotze anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.