Un poeta al país de Lil·liput

JAUME PONT

El 1996, de la mà de Xavier Garcia, apareixia en dos volums l’excel·lent edició crítica de l’Obra poètica completa de Manuel de Pedrolo (Pagès), que reunia, a més de la seva poesia eròtica i d’un apèndix d’obra inèdita, catorze títols que van d’Els tentacles (1945) a Arreu on valguin les paraules, els homes (1966) i una addenda de poemes fora de recull. Un corpus al qual cal afegir, a banda, mostres de poesia experimental, visual o gràfica reunides per les edicions de Ramon Salvo a Tàctil (1994) i per X. García a Sobres (Diputació de Lleida, 1993) i, de manera molt especial, a Us convida a l’acte (Pagès, 2000), on sobresurt la manipulació de dibuixos de l’autor, textos i collages sobre cartolina o targetes postals, molts amb una clara significació eròtica, fetitxista i lúdica. No hi ha cap mena de dubte que l’aplegament de la poesia discursiva i visual de Pedrolo –el treball de Xavier García ha estat en aquest sentit impagable– fou una fita decisiva, tant pel que fa a la reconstrucció del corpus total del nostre autor com a l’especificitat històrica del seu vessant poètic a l’hora de desvetllar-ne no poques de les claus ideològiques, estètiques i literàries. Per exemple, en pocs espais de l’obra pedroliana es fa tan palesa, com en la seva poesia, la lluita permanent entre l’home de geni i l’home de món, entre la consciència de l’artista de la modernitat i la càrrega feixuga de la vida quotidiana.
És des d’aquest llindar, o des d’aquest atzucac, que Pedrolo construeix el seu conflicte permanent. Perquè si alguna cosa hi ha en la seva poesia, és conflicte: un conflicte que arrenca del desdoblament abans esmentat i acaba quallant en nombrosos fantasmes personals resultat de l’emmirallament de l’home i del poeta amb el seu món. Aquest joc de miralls desvetlla inequívocament que per a Pedrolo la poesia era concebuda com l’altra banda del mirall, l’aspiració insatisfeta i “l’opció més pura” –en les seves pròpies paraules– de l’art. La novel·la s’ajustava millor a l’aquí i l’ara, al compromís amb la temporalitat. El decantament pedrolià cap a la novel·la, com ell mateix té cura de precisar moltes vegades, passa indefectiblement pel recorregut que va del “jo” al “nosaltres”; un recorregut, i alhora una tensió, dels quals no n’està tampoc exempta la poesia –la major part escrita entre 1948 i 1958–, passada molts cops pel sedàs filosòfic de l’existencialisme de Camus i Sartre o, com en el cas d’Arreu on valguin les paraules, els homes (1966), per la conjuntura realista dels anys cinquanta i seixanta.
Pedrolo fou abans de tot un poeta d’arrel simbolista i expressionista –això es nota fins i tot en els seus poemes més realistes–, amb un impuls visionari i oníric determinant. La poesia li obria la porta iniciàtica vessada al desconegut: “allò que entenc –deia– és incapaç de transformar-me”. Des d’aquest repte irracionalista i romàntic, que progressa fins al surrealisme, cal llegir dos llibres en prosa poètica com Dimensions mentals i Anna, sotjats per l’ombra de Lautréamont i Foix; i des d’aquest repte també s’aplega la imatge d’un inconscient polimòrfic, a partir del qual el poeta acaba creant nombrosos “alter ego” de fesomia complexa i canviant. La diversitat d’aquestes veus ens apropen a la mirada, diguem-ne teratològica, de Pedrolo. Els seus monstres divins i humans –àngels o presències diabòliques, l’adult i l’infant sempre enyorat, l’amor i la dona-amant, la ciutat com a solar de putrefacció, la maquinària del temps, la mort física o institucional– no són altra cosa, en paraules seves, que “els fantasmes que cal exorcitzar”. Però per damunt d’aquests fantasmes resta sempre, irreductible, la imatge existencial del poeta rebel, el Prometeu modern que fa de la desventura la raó mateixa de la seva supervivència.
El trajecte poètic de Pedrolo, des dels seus primers poemes escrits als catorze anys fins a la poesia epigramàtica (lúdica, circumstancial, satírica), és un llarg viàtic que afirma el compromís amb la realitat a través de la progressiva despossessió de l’esperança. En aquesta cruïlla, el llenguatge del poeta de l’Aranyó (“empro el verb per tal d’occir-vos”), tens i expressionista, és una peça de convicció indiscutible de la controvèrsia que busca expressar l’inexpressable. Alguns dels seus poemes eròtics, poso per cas, quedaran com fites senyeres de la poesia amatòria catalana del segle XX. Grafòman inveterat, polièdric i, al capdavall, Pedrolo poeta: “un campió de natació –com deia Espriu– condemnat, al país de Lil·liput, a recórrer un petitíssim vas d’aigua”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.