Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo

Manuel de Pedrolo
Infant dels grans
Comanegra,145 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
Entre la novel·la i el dietari, un viatge emocional que corprèn el lector

__________

Infant dels grans, l’obra inèdita de Manuel de Pedrolo que la seva filla Adelais ha decidit fer pública amb motiu del centenari del naixement del seu pare, sorgeix com un document testimonial d’una etapa en què un Pedrolo jove narra les anècdotes de la seva relació paternofilial. Però el volum –un “regal” que, amb algunes variants, Pedrolo va escriure amb la intenció de lliurar a la seva filla quan aquesta fes quinze anys– és molt més que això, i Anna M. Moreno-Bedmar ho fa palès a les pàgines que obren aquesta petita joia amb irradiacions de caire líric.
Si bé, i de forma inevitable, el text es converteix en el testimoni de la quotidianitat d’uns pares novells embadalits amb la seva criatura, Infant dels grans serveix també perquè Pedrolo ens obri la porta a la seva pròpia infantesa des del relat del quotidià i sense caure mai en el parany de la sentimentalitat. Barcelona, Tàrrega o el Castell d’Aranyó cobren vida, i ho fan de tal manera que el lector se sent captivat per una història que acaba transformant-se en la vindicació de les arrels personals i del record que nodreix el vessant més íntim de qualsevol memòria lectora. Tot això a l’abric d’un exemplar tremp narratiu i d’un bagatge inqüestionable com a novel·lista.
Ara bé, tot i que en l’espai narratiu pedrolià la història que desenvolupa Infant dels grans és inèdita –ho assenyala amb claredat Anna Moreno-Bedmar–, el llibre és molt més que un simple dietari al voltant de la filla de l’escriptor. Per començar, val a dir que es tracta d’una novel·la propera als interessos narratius de Pedrolo, caracteritzats, sobretot en la seva primera etapa, per una profunda reflexió al voltant dels problemes existencials. Els quatre capítols esdevenen peces cabdals del sentit integral del procés narratiu: als dos primers els uneix la narració i descripció del part de la mare, minuciosa i detallista; mentre el tercer i el quart es vinculen, respectivament, a les infàncies del pare i de la mare. És aquesta estructuració entorn a quatre flashbacks, i la manera d’introduir els records d’infantesa dels pares en el relat de la filla, el que ens fa pensar en la relació de la història amb l’autoficció i el gènere del diari personal. La descripció de la nena, posem per cas, despertant-se, cridant, mirant encisada els volums que aplega la biblioteca familiar o qualsevol altra circumstància aparentment sense importància, esdevé el pretext d’una suggeridora meditació intel·lectual i moral: «A darrere hi ha un prestatge ple de llibres. La menuda els descobreix i queda encisada. Déu meu, quina coloraina! S’hi precipita i abans que el pare ho pugui evitar, rasca el llom d’un André Gide. Després vol traure un Valéry. La noia s’interessa per la poesia. El pare, divertit, l’obre i comença a llegir: “Ce toit tranquille, où marchent des colombes, / entre les pins palpite, entre les tombes;/ midi le just y compose de feux/ la mer, la mer toujours recommencée! (…)”.»
La consecució dels quadres familiars es complementa amb moments carregats de tendresa. Així, el lector pot trobar reflexions personals que s’allunyen del diari personal i segueixen de manera coherent la línia de la producció literària de l’autor, centrada, com és ben sabut, en el pensament que furga les ferides de l’existència humana. I des d’aquest tombant, a Infant dels grans, doncs, hom pot trobar la pertorbadora idea del sentit de l’absurd, la preocupació irracional pròpia de la paternitat per la filla o la idea del pas irremissible del temps. Pur Pedrolo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.