Elegia a l’Apol·lo

Alice Tapiol Breeze
Periodista cultural i guionista.
Ha estudiat periodisme, comunicació i cinema a la UdL i la UB. Col·labora amb diferents mitjans especialitzats

____________________

“Des d’aquí dalt veig cares força serenes…”
Sobre l’atri, en Toni s’aclareix la veu, un flaix li il·lumina la cara. Una persona aixeca tots dos braços. A les mans duu un dispositiu, preparat per gravar.
“Primerament, deixeu-me dir que no sóc un gran orador. Parlar en públic no és quelcom que faci amb freqüència, així que m’haureu de perdonar per avançat.”
La seva breu pausa omple de silenci la sala.
“Bé… segur que tots els aquí presents recordeu aquella tarda d’estiu en la qual l’Apol·lo va reunir la seva dona, fills, néts i besnéts per celebrar el seu centenari com mai ho havia fet ningú. Sí, l’Apol·lo era un home a qui agradava impressionar, sens dubte. Hologrames multicolor sobre un pastís fosforescent que l’Apol·lo no podia apagar ni amb tot l’alè que els seus pulmons sans li atorgaven. Un ball amb la seva estimada Helena, completament “improvisat”, sota una llum digna dels millors escenògrafs i davant l’atenta mirada d’un grup d’objectius ansiosos per agafar el millor pla. I què me’n dieu de la jugada que et va fer, Fiona? Ningú es va perdre l’entranyable moment en el qual el teu besavi feia creure a una criatura de dos anys que el refresc que es bevia era en realitat un elixir creat perquè mai et fessis gran. La teva cara… la de rialles que va acumular…”
La gent asseguda a les fileres dels bancs riu tímidament.
“Sí… segur que tots els que us trobeu avui en aquesta sala ho recordeu… fins i tot els que, com jo, estàveu a quilòmetres de distància aquell dia.
Mireu, si sóc sincer, no entenc aquesta obsessió de voler viure cada cop més.
És cert que ja quasi no tenim dolors d’esquena, que ens operem dels malucs amb la mateixa facilitat amb la qual els nostres besavis feien la compra a principis de segle, que ningú recorda què és un accident de cotxe, i que tenim una vista de falcó fins a l’últim cop que acluquem els ulls. Tot i això, us heu preguntat algun cop si esteu llençant les vostres vides?”
El xiuxiueig creixent dels presents no amaina la veu d’en Toni. Els dos braços, impassibles, segueixen erigits.
“El meu pare, l’Apol·lo, va complir 150 anys tot just el juliol passat. 150 anys!
I aquí està el seu fill, llegint el seu panegíric sense res rellevant per explicar sobre la seva vida. Tot i no haver estat al seu costat des del dia que en va fer cent, estic segur que va seguir essent un bon germà, marit, amic, cap, avi i besavi; però també us puc assegurar, sense saber-ho de primera mà, que el fet més rellevant de la seva vida des que vaig marxar és el que esteu presenciant avui.”
Una mà tímida prem el disparador mentre se sent un esglai de fons.
“Que a part del menjar gratuït, l’adéu que avui li dediquem a l’Apol·lo ens serveixi per reflexionar, quelcom que sorprenentment fem poc i malament, segurament perquè tot el que hem de creure ja ens ho suggereixen d’altres cada cop que girem el cap.
Ens hem oblidat de viure? És que ja no sabem sentir?”
En Toni es mira al públic, buscant alguna mirada de complicitat que no arriba.
“M’agradaria que, per un segon, ens imaginéssim que la vida és curta, tant com ho podia arribar a ser abans. Imaginem-nos que, en qualsevol moment, tant a qualsevol de nosaltres com a aquells que tinguem més a prop, la mort ens pogués arribar sense saber-ho, en qualsevol moment i sense previ avís.
Podreu veure les gravacions d’aquell aniversari tan fantàstic en el qual l’Apol·lo semblava feliç al vostre costat però, sereu realment capaços de reviure qualsevol dels fets destacables que una càmera no va arribar a copsar? Recordeu què és el que més il·lusió li va fer aquell dia? Recordeu alguna de les sentides converses que estic segur que vàreu tenir amb ell? M’agradaria que qualsevol de les persones que va estar allí compartís amb nosaltres algun dels bons moments que va passar amb ell aquella tarda…”
El silenci és absolutament sepulcral. Un segon parell de braços apareixen per sobre dels caps dels presents, apuntant la càmera cap a en Toni.
“Davant aquesta allau d’anècdotes, no em queda cap més remei que continuar.
M’agradaria que pensem, ni que sigui per un segon, que la mort no és un fet programat, com ara; que no pagués la pena estar asseguts veient la vida d’altres passar, que no poguéssim parar a plantejar-nos els perquès, els i sis ni els peròs. Hem estirat tant el temps i en tenim tant a les nostres mans que no fem res amb ell. Hem perdut el sentit de la urgència. Ja no tenim gens d’interès a conservar un record com aquell bé que només nosaltres com a individu podrem preuar; sinó que hem de compartir allò que la societat creu que la resta envejarà. Si poguéssim tenir aquest neguit, no voldríem viure els records i assaborir-los com qui es beu l’últim glop d’aigua en un desert en comptes de perdre el temps capturant-lo?
Per què no deixem de viure la vida d’un altre, d’esforçar-nos a fer que l’únic que es recordi de nosaltres sigui un grup d’instantànies que immortalitzen moments que no han existit mai?
Gaudeix d’aquella pel·lícula del teu director preferit que et queda per veure, tira’t a una piscina en ple hivern, o fes la volta al món si algun cop va ser aquest el teu somni i no el d’un altre. Prova de fer quelcom que t’ompli sense la necessitat d’haver-ho de compartir amb la resta.
Tot i els anys que tenim a les espatlles, poques vegades creiem que, amb la quantitat de temps que tenim a les nostres mans, ens quedarà mai quelcom per dir, algun lloc per visitar o algú per conèixer. Però el més trist de tot és que sí, que ens n’adonarem, però quan ja sigui massa tard.
Així, de què serveix morir de vell? Quin sentit té tenir data i hora del nostre funeral des del moment en el qual apareixem en aquest món? Quin sentit té viure mirant dins una pantalla en comptes de mirar cap al que realment està davant dels nostres ulls?
Que no ens facin creure que només en podem viure una, de vida, si tenim tant temps a les nostres mans. No hauríem d’oblidar que l’espècie humana és aventurera per naturalesa; si no hi hagués hagut exploradors al llarg de la història, avui en dia no coneixeríem el món ni el que hi ha més enllà. Trobem-nos, redescobrim-nos, aventurem-nos. Fem que aquests 150 anys valguin la pena, però per nosaltres, no per la majoria dels nostres seguidors.
Que els que encara creguin en alguna divinitat preguin ara en silenci mentre la resta deixi flotar la seva ment cap a aquells pensaments que el reconfortin d’alguna manera.
Descansa en pau, Apol·lo”.
Tímids aplaudiments ressonen en les parets blanques, mentre ja són uns vint braços els que apunten al cel.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.