La tardor vital i pòstuma del creador d’en Wallander

Henning Mankell
Botes d’aigua sueques
Traducció de Montserrat Pagès Vila
Tusquets, p. 381.

_____________________

MARISA TORRES BADIA
El comiat i la darrera investigació vital del pare del gènere negre dels Països Nòrdics

Aquest novel·la de Henning Mankell (Estocolm, 1948-Göteborg, 2015) és tot un exercici de puresa i catarsi extrema, una història íntima situada al final de la vida que desenvolupa, en suma, una sentida i propera reflexió sobre l’amor i l’existència. No estranya una prova així en l’autor dels relats de la coneguda sèrie televisiva del comissari Kurt Wallander, avesat a històries, com la de Botes d’aigua sueques, que apleguen vivències personals i obren camí al sentiment de la vellesa. Com si es tractés d’un joc de miralls confrontats, a Botes d’aigua sueques el relat vivencial conflueix amb el text fictici. Mankell sintetitza així, en una sola veu –la seva i la del seu personatge– el final d’una etapa de la vida en la qual el sentiment de l’amor també reclama el seu espai. Relat autobiogràfic o no, tant se val, el lector podrà gaudir d’una mena de segona part o continuació de la novel·la d’èxit anterior, Sabates italianes (2006), on un solitari metge jubilat es va descobrint a ell mateix a mesura que avança la foscor final.
Ara bé, com dèiem la personalitat de l’escriptor suec traspassa de dalt a baix el text. Un narrador com Mankell, considerat una icona de la literatura contemporània del seu país, que va popularitzar el gènere negre fins a nivells insospitats i que, altrament, creia que la seva posició no només li permetia, sinó que també l’obligava, a denunciar críticament les ferides socials, sorprèn amb un nou registre de la seva inconfusible manera de fer: un registre àcid, eixut i amargant, que no oblida reflectir, com en la seva sèrie negra, els temps posteriors a l’enderroc del mur de Berlín, l’època del desencís suec i, per extensió, l’ombra del desencís universal de tota societat desenvolupada o moderna. El model de la idealitzada socialdemocràcia sueca s’ensorra i, amb ella, ho fan també els fonaments de la vella fortificació familiar. Hi ha una imatge, en aquest sentit, que rebla el clau d’aquesta tardor vital del “jo” narratiu en comunió amb el “jo” vivencial. Arrenca en una estació prehivernal, l’estació dels sentiments propers al darrer sospir, i amb una imatge demolidora, simbòlica i purificadora alhora, assistim a l’escena de les flames que devoren els fonaments de tota una vida. L’edifici familiar del protagonista, Fredrik Welin, s’ensorra davant el desconsol i la tremolor d’un home pragmàtic, però vell. Un foc que neteja i que, alhora, obliga a començar o deixar-se dur per l’abandonament. Narrada en primera persona, Botes d’aigua sueques està esquitxada de confessions d’un autor que la crítica ha titllat –no sense ironia, ben sovint– d’escriptor polític, poètic o prolífic, i del qual, en alguna ocasió, s’ha dit que fluixejava en els seus finals. De ben segur que té més aviat una importància relativa que els finals fluixegin o no: la seva destresa en la creació dels matisos dels personatges i la magnífica descripció dels ambients i de les trames, excel·leix a bastament.
Sens dubte, la importància i mèrit de Henning Mankell rau que ha sabut donar veu al desencant dels anys noranta als Països Nòrdics, on és considerat, d’una banda, el precursor de la segona onada d’escriptors de gènere formada pels mediterranis Jean Claude Izzo, Andrea Camilleri i Petros Màrkaris, i, de l’altra, la baula principal en la transmissió del llegat de Maj Sjöwall i Per Wahlöö entre els escriptors de l’anomenada invasió nòrdica contemporània. O, dit en altres paraules, Mankell ha refundat la novel·la policíaca d’arrel política en l’àmbit dels països escandinaus. Títols com Bergsprängaren, Assassins sense rostre, Els gossos de Riga, La cinquena dona, Amb l’alè al clatell o L’home que somreia són familiars per a milers de lectors, com ara ho serà, un cop més, Botes d’aigua sueques.
Paga la pena no oblidar l’obra d’aquest escriptor, fervent amant del teatre –va començar com a autor i ajudant de direcció al Riksteater d’Estocolm– i persona que, com ell confessava, escrivia sempre dintre de la tradició literària més antiga, la que utilitza el mirall del delicte i el crim per reflectir la societat. “De què parlen les tragèdies gregues, sinó de crims?”, havia manifestat Mankell en alguna ocasió. Aquest cop el lector no en tindrà, de crims, però la intriga, la sospita i un incendi vital de primera magnitud seran ingredients suficients perquè els amants de Henning Mankell puguin reconèixer, i gaudir a manera de testament, el seu autor de sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.