Un món possible

Tant és si Edward Bloom no va pescar mai el peix més gran del Mississipí, el que compta és el relat. Big Fish és una meravella sobre la plasticitat del record i la necessitat de reescriure el passat d’acord amb les exigències del personatge, pensant en el llegat del futur. Stalin, que considerava que la veritat era una perspectiva subordinada al règim, ho sabia molt bé; és per això que va fer esborrar Trotski, i qualsevol dissident incòmode, de la història gràfica de la Unió Soviètica. Si no hi sortien, no existien. El poder de la imatge en la construcció dels imaginaris col·lectius és inqüestionable. Joan Fontcuberta ha jugat diverses vegades amb aquesta idea –i amb la nostra credulitat– per crear passats paral·lels: històries tan increïbles com versemblants perquè, ai las, es recolzen en la fotografia com a prova documental irrefutable. El seu treball, com el de Jordi V Pou, es presta a l’equívoc i provoca desconcert. Ambdós reescriuen la història a través dels cànons estètics de la societat de la informació i ens conviden a estar alerta, a educar la mirada. El primer ens ha descobert falsos exploradors i astronautes que haurien caigut en l’oblit; el de Lleida juga amb un somni més humit, com Juan Cal en aquest número: la Segona República arriba fins als nostres dies.
Les ucronies sempre ens plantegen una pregunta condicional i llaminera: què hauria passat si? El punt d’inflexió de la nostra història contemporània és la guerra civil, quan la victòria dels rebels feixistes va enterrar el país en l’ostracisme. D’aquell pou, quaranta anys més tard de la mort de Franco per causes naturals, no tothom té clar que n’haguem sortit del tot. Villaró i Lluís han coincidit en un mateix parricidi nacional: matar el Caudillo. Les seues novel·les no són una explicació de la realitat en indicatiu perfet sinó en subjuntiu plusquamperfet. Una vàlvula per alliberar frustracions davant la impossibilitat de viatjar en el temps i canviar el passat. En una de les ucronies futuristes més exitoses del cinema, Terminator aterra al nostre present amb la missió de matar Sarah Connor, mare del líder de la resistència humana en un futur distòpic. La historiografia és la disciplina que interpreta el passat, que fins i tot sembla que aconsegueix entendre’l. La ficció només ens ofereix, com si això fos poc, la bonica idea que un altre món era possible, que cada dia vivim moment divergents per escollir el camí que volem seguir, el món real que volem construir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.