El fill del Montsec

CRISTINA GIORGI
artista
Viuda de Benet Rossell

__________

Fill d’Àger, Benet Rossell va viure a Tremp fins als disset anys, quan va baixar a Barcelona per anar a la Universitat, però a l’estiu tornava a Àger, a la casa pairal, i es retrobava amb el miracle de la llum eterna de la Vall que acabà per convertir-lo en artista.
La seva obra evoca sovint les emocions viscudes en aquell temps: quan el 1982 presenta a la Galeria Trece de Barcelona la instal·lació Montsec és sec, la inspiració és clara. I al final de la vida va filmar el seu Montsec de dalt a baix, li va cantar, hi va plantar els seus quadros, i va dedicar-li poemes i garrotins. Continua llegint “El fill del Montsec”

Impregnat d’Àger

De jove signava les seves obres com a Beni. Eren les espurnes del que esdevindria més endavant i encara no formava el nom complert. El cel d’Àger, els turons del Montsec d’Ares, les vivències a Tremp, modelarien des d’un principi en Benet Rossell un esperit inquiet, creador, obert com el paisatge que l’envoltava i que el va dur a buscar la seva expressivitat en múltiples canals. La pintura, la prosa, la poesia, el cinema o la fotografia només van ser mitjans per expressar allò que amb la visió d’artista volia transmetre a aquells que el volguessin escoltar. En aquest número del DiS volem fer una aturada en el temps per passejar en les vivències d’aquest mestre multidisciplinari d’Àger posant veu a aquells que el van conèixer i van conviure amb el seu esperit creador.
Però també esperem que, a través de la lectura dels textos dels qui hi col·laboren, vostès, lectors, aprofundeixin en la figura i l’obra d’en Benet, un lleidatà que va viure des de dins el Maig del 68 a París, va buscar l’espiritualitat al Nepal o l’Índia, va confluir amb creadors d’aquí i de fora, fos quina fos la seva disciplina artística.
Cristina Giorgi ens presenta el Benet artista, poeta, plàstic, lligat al Montsec i poderós rodamón. Francesc Fité s’endinsa en la mirada metafísica del creador cap, un altre cop, al Montsec i centra un perfil d’una persona capaç de crear un univers creatiu amb una visió única de la realitat. I Jaume Pont ens endinsa en la figura del Rossell pensador, escriptor, patafísic, i coincideix amb Fité a destacar aquest univers propi i interior del creador d’Àger i que defineix com a rossellià.
Així doncs, els recomanem que s’impregnin d’aquest univers i de l’esperit que el cel i la terra d’Àger i el Montsec van confluir en aquest artista global, metafísic, somniador, obert i inquiet. Si ho fan, podran tornar a passejar pels carrers de Lleida ciutat i observant les formes naturals, arrodonides de l’Ametlla com balla; la força i esperança expressada en una salut de ferro a l’Hospital Arnau, o les formes que cerquen en totes direccions i arriben a tot arreu del recuperat de l’oblit d’un magatzem Arbre Paer, podran comprendre la força creativa que va ser capaç de transmetre Benet Rossell i arribar, potser, a una conclusió agosarada que es resumiria girant una expressió popular: “A cops, la natura és capaç d’imitar l’art”.

Del Benet, la ullada al Montsec

FRANCESC FITÉ
Historiador i professor d’art

__________________

Ara quan el record, la nostàlgia de la seva presència ens incita a cercar indrets, referències, senyals de les seves petjades, i mirem de paralitzar el temps estantís del seu record, el seu recorregut, la seva trajectòria, la seva obra immensa i plural ens omplen de paüra i ens inciten a rellegir-la en la seva totalitat, a pouar en el seu vast univers, ja llegat universal del quotidià, metafísic i microòpera de la seva visió vital i única de la realitat.
I cerquem d’abastar aquest immens univers minimitzat sense adonar-nos de la seva dimensió crescuda fins l’infinit a través dels seus dibuixos creatius d’escenificacions de la vida diària, resumida irònicament, com una crònica de lectura continuada i sense interrupcions que la memòria i les vivències del Benet han anat fixant, més enllà dels paranys del temps i l’oblit, plasmats en espais sorgits del seu propi impuls i la gestualitat de la seva pintura de pinzellada àmplia, a través de la qual han sorgit els escenaris idonis per les microrepresentacions que ens duen a experimentar les seves visions èpiques i minimalistes, dins d’escenaris sense referents, emanats de la seva ment creativa. Continua llegint “Del Benet, la ullada al Montsec”

Poètica d’un agrimensor d’estrelles

JAUME PONT
Poeta

____________

Deia Tristan Tzara, el gran mestre i fundador del moviment dadà, que “el pensament es forma a la boca”. Benet Rossell sembla no haver oblidat mai aquesta divisa mestra de dadaistes i surrealistes en els seus poemes. I el mateix podríem dir de les seves inoblidables performances, plenes d’un sentit de la imminència verbal i d’una pulsió intuïtiva inigualables. Amant de la paraula, escrita i dita, gran fabulista d’anècdotes quotidianes, Rossell sorprenia i obnubilava amb les seves històries imprevisibles properes al poema-acció. Com si la seva boca fos un mallarmeà gobelet de daus, la paraula benetiana es movia sacsejada per l’alegria i una eufòria verbal que acabaven abassegant-nos, inundant-ho tot de cap a peus.
La follia, el somni, l’absurd sense fre Continua llegint “Poètica d’un agrimensor d’estrelles”

La brutícia

Sebastià Alzamora
La netedat
Proa, 2018, 90 pàg. Dibuixos de Julio César Pérez

TXEMA MARTÍNEZ
El darrer llibre d’Alzamora és un poderós clam a la reconstrucció sentimental a partir de la devastació

_____________

La netedat és el títol del darrer llibre de poemes de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) i, com habitua, la frase que el conté i el resumeix funciona en realitat a tall d’ironia, com en sentit invers, i aquesta netedat bé podria la brutícia, o la neteja entesa com un procés d’esterilització que gradualment arriba implacable i s’escampa pertot fins que fa surar aquella brossa a poc a poc acumulada en el fons d’una quotidianitat ara perplexa, d’un horitzó que ve fins a tu, fins a l’autor o el lector, d’una mar que t’envolta i t’agombola entre les restes d’un naufragi oblidat. Un procés de neteja, doncs, que fa supurar les ferides mentre les guareix, o almenys les manifesta i les perfila, en un exercici subtil d’esperança de cara al temps que al cap i a la fi és la nostra pròpia vida. En tots els seus poemaris anteriors ja vèiem aquesta conjugació perversa i afí amb el doblec de les coses: El benestar hauria pogut dir-se El malestar, com si també glossés un estat del benestar davallant-nos fins a l’estat de la putrefacció humana, social, l’estat de l’individu que en l’exaltació de la seva naturalesa s’entafora en un col·lectiu informe, de relacions parasitàries, una veu hoste d’una altra veu, fins al paroxisme. La part visible –autoparodiada en aquest La netedat– s’escriu a partir de la part invisible de tot. I per a Mula morta, la mula viva, obstinada, que segueix llaurant i disseccionant la terra que l’ha parit. Continua llegint “La brutícia”

En la selva de la lógica

Ludwig Wittgenstein
Tractatus logico-philosophicus
Editorial Tecnos, 304 p.

LORENZO PLANA
Reedición del gran clásico filosófico que dio vuelo a los caminos de la lógica

____________

El Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) es una de las grandes obras de la filosofía de todos los tiempos. Su singularidad posee un remarcable valor aquiescente, en el sentido de que desde su publicación en 1922 (año prodigioso en que también emergieron el Ulises de Joyce, La tierra baldía de T.S. Eliot y Las elegías de Duino de Rainer Maria Rilke) los avatares de la lógica se fijan en él con firmeza, como corresponde a un clásico de su envergadura. Esta traducción, introducción y comentarios han sido realizados por Luis M. Valdés Villanueva, facilitando notablemente la aproximación a la obra de Wittgenstein. También viene recogido aquí el memorable prólogo que Bertrand Russell escribiera para la primera edición. Continua llegint “En la selva de la lógica”

Al llindar del desig

Michela Murgia
Una relació perillosa
Traducció de Mercè Ubach. Proa, 256 p.

MARISA TORRES BADIA
Una anàlisi clarivident de les relacions emocionals i dels tabús socials

_______________

Heus aquí la nova proposta de Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972), una novel·la que duu a una anàlisi minuciosa el difícil món de les relacions personals i que sotmet a judici conceptes com el mestratge, el desig i la llibertat. A Itàlia Murgia no deixa indiferent ningú, ja que desplega la seva energia reivindicativa en diversos fronts, de l’independentisme sard (va ser candidata a la presidència de l’illa) al feminisme, passant fins i tot per una revisió crítica –ella és llicenciada en Teologia i Filosofia– del catolicisme. Continua llegint “Al llindar del desig”

“Assum est, inqüit, versa et manduca”

“Segons la llegenda, sant Llorenç va pronunciar aquestes paraules («Rostit està, sembla, gira’l i menja») mentre era cremat viu en una graella a prop de Roma.”

Al Joan «de Garcia», in memoriam

Marc Masdeu
escriptor

______________

Assages el moviment de treure i posar el peu als pedals d’una Pinarello Dogma. No s’assembla gens a la teva, la que mires cada dia des de fa vint anys, recolzada a l’entrada de la rectoria amb les rodes desinflades i amb regust de pols. Has omplert un bidó amb la beguda energètica que et va recomanar el fill de l’Emili, qui t’ha deixat la bicicleta. Ell no et diu mossèn Poblet, només alguns veïns d’edat et criden pel malnom. Simplement mossèn Joan o pare Joan. Tu et qüestiones si seràs capaç d’acabar la ruta de setze quilòmetres que et cruspies com qui resa tres parenostres.

En tens setanta i menges a tothora. Peses noranta quilos i ningú no recorda el mite de Montcada i Reixac. Ara els del grup ciclista parlen d’EPO i transfusions de sang que milloren el rendiment. També de motorets dins dels quadres de carboni. I les cames? Vols enretirar del pensament l’Emili Novell i el Pepito, intentes oblidar la confessió de l’Anna Guillaumet, la dona de l’Emili. Tornes a pensar en la Maria, com vint anys enrere, quan encara. Continua llegint ““Assum est, inqüit, versa et manduca””