“Assum est, inqüit, versa et manduca”

“Segons la llegenda, sant Llorenç va pronunciar aquestes paraules («Rostit està, sembla, gira’l i menja») mentre era cremat viu en una graella a prop de Roma.”

Al Joan «de Garcia», in memoriam

Marc Masdeu
escriptor

______________

Assages el moviment de treure i posar el peu als pedals d’una Pinarello Dogma. No s’assembla gens a la teva, la que mires cada dia des de fa vint anys, recolzada a l’entrada de la rectoria amb les rodes desinflades i amb regust de pols. Has omplert un bidó amb la beguda energètica que et va recomanar el fill de l’Emili, qui t’ha deixat la bicicleta. Ell no et diu mossèn Poblet, només alguns veïns d’edat et criden pel malnom. Simplement mossèn Joan o pare Joan. Tu et qüestiones si seràs capaç d’acabar la ruta de setze quilòmetres que et cruspies com qui resa tres parenostres.

En tens setanta i menges a tothora. Peses noranta quilos i ningú no recorda el mite de Montcada i Reixac. Ara els del grup ciclista parlen d’EPO i transfusions de sang que milloren el rendiment. També de motorets dins dels quadres de carboni. I les cames? Vols enretirar del pensament l’Emili Novell i el Pepito, intentes oblidar la confessió de l’Anna Guillaumet, la dona de l’Emili. Tornes a pensar en la Maria, com vint anys enrere, quan encara.

Et senyes i t’encomanes al patró del poble. Al Tour de França corria un ciclista holandès que t’agrada molt i es diu igual que el màrtir, de cognom Ten Dam. Et sona a comandant nazi. Si aconsegueixes finalitzar el repte et mereixeràs una corona de llorer. Aquest any ha guanyat per primera vegada un corredor britànic. Però va néixer a Bèlgica i el seu pare era australià. Avui està tot barrejat i et sap greu.

Fas una volta d’escalfament per desentumir els bessons. Ja et notes cansat i comences a pensar en els pecats que es masteguen, cuits a foc lent. Vols aturar aquestes idees i t’encamines a la pujadeta que et durà a la Valleta Sisó. Als pocs metres el desnivell s’accentua: et fa dubtar però et concentres en la carretera i buidar el cap de noses. Agafes embranzida passades les granges del Ramon del Ranxo i enfiles el camí de la Plana dels Canons amb alè redemptor. El tros que ve, per on es perd el camí de les Ànimes, t’ajuda a omplir els pulmons. Et distreus amb els sorollets que vesteixen la tarda de més calor, t’hi obligues perquè encararàs aviat la part complicada. Esbufegues i vols mantenir un ritme suportable. La pantalleta marca pocs quilòmetres per hora. Jugues constantment amb el canvi de marxes que entra com l’ungüent de la psoriasi. Tornen els pecats, aquest cop els teus, els de quan encara i els d’ara, que són més de pensament i d’omissió. Mires el voltant: dos masos et fan badar i avances una cinquantena de metres. En un revolt poc pronunciat rumies com atacar el pendent: t’aferres a la part recta del manillar, el cap cot, i et prohibeixes escodrinyar la durada del martiri. Alguna llàgrima vessa dels racons dels ulls, salades com la suor. El cos et crema i puges un parell de pinyons sense variar la posició. Quan certifiques la desaparició de les canyes i herbotes que delimiten l’asfalt, topes amb el cartell del camí de l’Estalin. Igual que els altres, et dius amb un fil de bava. Temps enrere hauries abordat la pujada de la manera anversa: com «el Caníbal», martellejant irat les bieles. Hauries sostingut la màquina nerviüda, balancejant-la amb el vaivé del cos. Aleshores pecaves d’obra: els braços com timons i la força centrada en els quàdriceps i els bessons, en la inclinació del tronc, com quan encara.

Desencaixes el peu de la cala, glopeges del beuratge màgic i notes els rajos del sol que s’infiltren pels forats de ventilació del casc. Reprens la marxa vermell perdigot i encares una zona amb revolts planers que descobreixen els camps de presseguers a una banda i l’extensió de la plana a l’altra. Has arribat al punt més elevat del terme. L’excés de grava i uns forats al paviment t’alerten d’una possible caiguda o punxada. Penses en el destí: has de purgar o repreguntar-te la intersecció del bon Déu en les quotidianitats dels seus servents. Et deixes anar com un suïcida i recorres tres-cents metres abans de creuar el pont de l’autovia. Superes la por, salves els tobogans ben asfaltats i goluts per als rodadors. La teva especialitat d’abans, de quan encara. Al trencall del camí de la Serra Montull et tornen els dubtes per haver accelerat en el fals pla de la Predicadera. Mantens el ritme i t’adones que estàs resant. El mateix que li vas consignar a l’Anna: Parenostres i Actes de Contrició.

Agafat a la part corba del manillar, voles en una posició endimoniada entre presseguers, pereres, algun ametller. L’aire entra de cara i s’afegeix a les forces adverses. Flaires la fruita madura mentre esprems el potencial dels dos plats i els deu pinyons fins el camí Real. Tornes a pensar en l’Emili i el seu amic, en l’Anna, i en la Maria i en quan vosaltres dos encara. Has arribat al poble i tot segueix igual. Baixes pel carrer llarguíssim de tres noms i que també és un misteri. Mastegues el silenci de sempre, li dones tres voltes i te’l vols menjar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.