El fill del Montsec

CRISTINA GIORGI
artista
Viuda de Benet Rossell

__________

Fill d’Àger, Benet Rossell va viure a Tremp fins als disset anys, quan va baixar a Barcelona per anar a la Universitat, però a l’estiu tornava a Àger, a la casa pairal, i es retrobava amb el miracle de la llum eterna de la Vall que acabà per convertir-lo en artista.
La seva obra evoca sovint les emocions viscudes en aquell temps: quan el 1982 presenta a la Galeria Trece de Barcelona la instal·lació Montsec és sec, la inspiració és clara. I al final de la vida va filmar el seu Montsec de dalt a baix, li va cantar, hi va plantar els seus quadros, i va dedicar-li poemes i garrotins.
D’infant, la relació amb Lleida va ser escassa: en Benet explicava que havia d’anar-hi a examinar-se a final de curs. “Ens aixecàvem d’hora, agafàvem un d’aquells autocars que de tanta pudor de benzina que feien ens marejàvem tots abans del primer revolt, i així de Tremp a Lleida. Quan arribàvem al Roser havíem tret l’ànima per la boca, i malgrat el desori de la panxa aprovàvem, qui ho havia de dir!”
Si la Vall i una infantesa a l’aire lliure marquen la seva personalitat, el descobriment de l’art orienta la seva vida. Tal vegada, aquells inicis de noi de poble li van permetre copsar que la creativitat és arreu. En Benet va col·laborar a bastament amb creadors de Ponent, com Paco Betriu, amb qui es va iniciar en el cinema, o Àngel Jové, que es proclamava masover de la seva masia, una dignitat cobejada per Carles Hac Mor i Esther Xargay. Amb ells va compartir poesia, accions, textos, projectes i, per damunt de tot, amistat i la mateixa concepció d’allò que és Cultura. Va il·luminar poemaris de Jaume Pont i Carles Maria Sanuy, amb Pac Fité va somiar temps remots a la vila d’Àger, i amb el més jove, Antoni Pinent, va compartir cinefília i un profund respecte mutu com a intel·lectuals i creadors.
Gran rodamón, en Benet va viure més de vint anys a París, els bons, maig del 68 inclòs. Va viatjar durant 13 mesos per l’Índia i el Nepal entre el 66 i el 67, quan transcendien les paraules de Krishnamurti, els Beatles i la Beat Generation cercaven veritats i experiències psicodèliques per aquelles contrades, i Terry Riley, La Monte Young, i Benet Rossell van descobrir Pandit Pran Nath i que amb una sola nota n’hi ha prou per a fer música. Des de París va recórrer Europa, i va exposar arreu. Va passar llargs períodes a NovaYork, i l’Anthology Films Archives, del mític Jonas Meckas, li va dedicar una retrospectiva el 1990. A mitjan dels vuitanta va tornar a Barcelona per continuar la seva obra en un ambient més apaivagat.
També en aquells anys, concretament el 1986, Lleida li va concedir la Medalla Morera, després va venir la seva primera gran exposició a la capital del Segrià, quan es van plantar les bases d’una relació entre l’artista i la ciutat que ens ha portat fins aquí, i més exposicions, i la incorporació de tres escultures monumentals al seu patrimoni urbà…
Ara que estic llegint Elogi de la vida solitària de Petrarca, parlo amb l’autor i en Benet intervé sovint en la conversa, que flueix suaument; és obvi que nosaltres li passem per alt certes afirmacions sobre les dones, que avui el durien a la presó de cap, però el seu elogi de la vida solitària, o l’exaltació de la passió pel coneixement, m’ajuda tant a apreciar la meva actual vida solitària que el sento com un amic. És mort Francesco Petrarca? No, és patrimoni, com les figures persistents del Cogul, o l’obra de Benet Rossell.
Des de final dels seixanta ha fet cinema, professional, experimental, i d’artista, i les seves pel·lícules, conservades ara a la Filmoteca de Catalunya, formen part dels fons de museus com Beaubourg, el Macba, el Reina Sofia o el Jaume Morera.
Com a poeta ha publicat en revistes i editorials d’avantguarda, ha participat en un munt de recitals poètics amb els seus contemporanis, i sempre ha impulsat la poesia.
Com a plàstic ha conreat totes les disciplines, tastaolletes de la vida que tot ho volia saber, el trobem en Salons i Biennals internacionals, en Museus i galeries de primera i també en espais alternatius “on l’art viu als racons.”
Ara, la ciutat de Lleida rep, per voluntat d’en Benet, el corpus de la seva obra, esdevé el lloc on conèixer-la, i contrau la responsabilitat de custodiar-la, difondre-la, i situar-la dins un discurs propi, que partint de l’àmbit local conflueixi amb els moviments més avantguardistes del planeta i posi en relleu les especificitats de l’art creat des de Ponent, perquè els nostres artistes ens donen veu, ens representen arreu, i són la cara més original que podem oferir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.