La brutícia

Sebastià Alzamora
La netedat
Proa, 2018, 90 pàg. Dibuixos de Julio César Pérez

TXEMA MARTÍNEZ
El darrer llibre d’Alzamora és un poderós clam a la reconstrucció sentimental a partir de la devastació

_____________

La netedat és el títol del darrer llibre de poemes de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) i, com habitua, la frase que el conté i el resumeix funciona en realitat a tall d’ironia, com en sentit invers, i aquesta netedat bé podria la brutícia, o la neteja entesa com un procés d’esterilització que gradualment arriba implacable i s’escampa pertot fins que fa surar aquella brossa a poc a poc acumulada en el fons d’una quotidianitat ara perplexa, d’un horitzó que ve fins a tu, fins a l’autor o el lector, d’una mar que t’envolta i t’agombola entre les restes d’un naufragi oblidat. Un procés de neteja, doncs, que fa supurar les ferides mentre les guareix, o almenys les manifesta i les perfila, en un exercici subtil d’esperança de cara al temps que al cap i a la fi és la nostra pròpia vida. En tots els seus poemaris anteriors ja vèiem aquesta conjugació perversa i afí amb el doblec de les coses: El benestar hauria pogut dir-se El malestar, com si també glossés un estat del benestar davallant-nos fins a l’estat de la putrefacció humana, social, l’estat de l’individu que en l’exaltació de la seva naturalesa s’entafora en un col·lectiu informe, de relacions parasitàries, una veu hoste d’una altra veu, fins al paroxisme. La part visible –autoparodiada en aquest La netedat– s’escriu a partir de la part invisible de tot. I per a Mula morta, la mula viva, obstinada, que segueix llaurant i disseccionant la terra que l’ha parit.
La netedat s’obre pas, per entre la seva inaturable vertebració del dolor, des d’un principi i cap a un final que aviat ens adonem que estan connectats, com si un sol ull polifem, a gust de l’autor, els contingués i es focalitzés en un discurs centrat i que defuig les visions laterals, amb tot el que això implica d’exercici de reconstrucció, concepció intuïtiva, miratge versemblant, dels paisatges –físics, sentimentals– omesos. “La mort no ens ha de fer por, perquè és ara”, etziba ja a les pàgines inicials Alzamora, poc donat a titubejos poètics o existencials, com si mirés de córrer un teló que tot i així segueix apareixent al llarg del llibre, entre el son i la vetlla, entre l’insomni o l’encalç d’una pau interna que deixa cadàvers pel camí. A “Vestigis”, la primera part del volum, assistim a un aprofundiment de l’arquitectura poètica de l’autor, que sembla presentar aquests vestigis a mode de constants, i percussors, epifonemes, autèntiques conclusions, finals, de representacions de la biografia, petites joies morals que brillen soles. Són les restes intel·ligents d’un desconcert a les quals podrem agafar-nos: “No conec el meu nom quan tu el crides”, “Riure és una altra forma d’agonia”, “Vora el temple, anhelaven la taverna”, “El passat és retràctil, com un cuc”. Tot es construeix, també, en una melodia de rimes i sons i conceptes creuats i repetits com un psalm, perquè el prec s’estiri com en una tornada infinita, perquè la música funcioni com funciona en aquest llibre el cinema (no en va l’epígraf que l’obre és Bogart parlant a The big sleep), entenent el verb funcionar com rendibilitzar, literàriament i personalment, el poder que una paraula desferma. A la segona i la tercera parts, reconeixem millor, els seus lectors, l’Alzamora juganer i escodrinyador de les parts pel tot. A “Animals”, podem treure-li la essa i pensar que, un de sol, els encarna tots, humans i inhumans inclosos, esclar, i així reconèixer-nos en les etopeies que el poeta traça a mode de mirall de fira, projectant de fet una imatge que és la més exacta de la nostra corporeïtat. I a “Marines” es manifesta, esponerós, l’Alzamora illenc, aquí sí literalment esbossant un horitzó esquarterat, transsumpte de si, com maldant per recompondre’s.
La netedat es clou amb “La netedat”, poema riu, immens, selvàtic, definitiu, que amb aparença endreçada neix, s’allargassa i ho impregna tot, riu delta mar, anant cap endarrere a cop de pinzellada generosa, i immatisable per res, fins que en la seva digestió deixa un escenari devastat, evaporat, que en el seu eco, o relectura, o el·lipsi que es conclou retornant al seu propi origen, refon cada idea, imatge, paraula, nom, en un nou encuny: “La netedat la tens o et cau damunt,/ recer, esvoranc, cinisme, indignitat/ de la memòria, quant tant d’esforç/ he invertit a esborrar-la i a morir.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.