Temps de canvi en la cultura

Manuel Lladonosa i Vall-llebrera

Historiador. Catedràtic d’Història contemporània de la Universitat de Lleida i estudiós del sindicalisme català

___________

La creació de La Petite Galerie (1968-1976) de l’Alliance Française, dirigida per Jaume Magre (1924-1999), mostrava que els vents del canvi, interpretats per Bob Dylan a The Times They Are A Changin’ (1964), arribaven a Lleida, malgrat la dictadura. Un any abans, el 1963, el cantant valencià Raimon havia fet una altra cançó emblemàtica amb la seva Diguem no. A Espanya estaven convergint les transformacions de l’economia i la societat que venien de finals dels cinquanta i l’aparició de noves generacions que l’antifranquisme volia mobilitzar, si bé les vibracions del temps anaven més enllà de la contesa política. S’hi va sumar la nova esquerra amb el seu moment culminant del maig del 1968, i una radicalitat cultural, social i democràtica que adquirí força, a Espanya i Catalunya, als setanta i es combinà amb el procés de la transició democràtica, en una relació sovint dialèctica. No eren sols canvis ideològics, sinó noves actituds vitalistes. Hi hagué, de més a més, un fet inesperat per al règim: la renovació catòlica amb el Concili Vaticà II (1962-1965) amb un nucli clerical i laïcal cada cop més enfrontat amb el règim. Continua llegint “Temps de canvi en la cultura”

La Petite Galerie

Moltes de les coses que li han passat a la cultura lleidatana des de la recuperació de la democràcia provenen d’aquell grup de persones que es veien per parlar d’art, de cultura, d’amistat i de política i que velis nolis va aconseguir introduir canvis en la mentalitat d’una ciutat que venia de la foscor del franquisme, de la pèrdua de tota una generació d’intel·lectuals a causa de la guerra; de l’intent de destrucció sistemàtica del català com a vehicle de comunicació i de creació i de l’embrutiment més salvatge de la vida quotidiana. Al llarg dels primers anys de la postguerra, la cultura era sinònim de doctrina dels vencedors i qualsevol intent de construcció simbòlica que sortís d’aquella norma era perseguida com un delicte de traïció. Va ser difícil, molt, fer cultura en aquelles circumstàncies, però es va fer. I un dels personatges crucials en la recuperació de l’orgull de pertànyer a una comunitat i a la seva cultura va ser Jaume Magre, pare de tot el projecte cultural de la Paeria de Lleida, però sobretot, i en temps molt difícils, impulsor i aglutinador d’algunes de les iniciatives més importants de la ciutat durant els últims anys del franquisme i la primera democràcia fins a la celebració de les eleccions municipals de 1979. El Jaume, desaparegut el 1999 i injustament oblidat pels successius governs municipals, no va ser l’únic impulsor d’aquella vitalitat que va canviar la fesomia de Lleida. Roser Ferran, Àngel Jové, Albert Coma, Ramon Maria Puig i altres van ser els primers actors de l’obra que es començava a representar encara d’amagat de l’aparell repressiu del règim franquista. La Petite Galerie, a la qual dedica una exposició el Museu Morera aquests dies, va ser una de les eines que aquell grup de persones va posar en marxa per traslladar a la ciutat les noves tendències artístiques, les noves veus, els nous creadors i la nova cultura que anava desenvolupant-se al llarg de tot Catalunya a mesura que la força dels anys i l’afebliment de la dictadura obrien escletxes per a la dissidència i la creació d’avantguarda. La Lleida contemporània i democràtica li deu molt a tots aquests personatges que van obrir la finestra de la llibertat i per damunt de tots apareix la figura noble, senatorial i culta de Jaume Magre i Servet, al qual s’hauria de dedicar un merescut homenatge.

La Petite Galerie, un esclat de colors en la ciutat grisa

Frederic Vilà Tornos
arquitecte

___________

En la jornada d’estudi i divulgació dedicada a la celebració del 50è aniversari de la creació de La Petite Galerie de l’Aliança Francesa de Lleida, organitzada pel Museu d’Art Jaume Morera, se m’ha assignat un espai d’intervenció des del qual miraré d’aportar la meva visió sobre aquest tema tan entranyable, visió de la qual aquí esbosso els trets fonamentals. D’entrada, vull remarcar allò que des dels anys 90 ja ve indicant la bibliografia sobre la qüestió, com és la importància que tingueren en l’afer vectors exteriors com l’Institut Francès de Barcelona (versus Aliança Francesa de Lleida) i el suport conceptual i crític dels àmbits avantguardistes de Barcelona. Però, sobretot, ressaltar el caràcter màgic de l’origen mateix i del desenvolupament de La Petite Galerie, i la seva condició d’assaig del que es materialitzarà més endavant en la desclosa de la vida cultural de la Lleida de la primera fase democràtica. Continua llegint “La Petite Galerie, un esclat de colors en la ciutat grisa”

Informalisme = antifranquisme

Josep Miquel Garcia
crític d’art

____________

L’informalisme va ser un moviment artístic europeu que apareix a França a finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta, marcat pels efectes pessimistes de la segona Gran Guerra, i per l’expansió de la filosofia existencialista. Va tenir el seu paral·lelisme amb l’expressionisme abstracte americà, però a Catalunya, d’immediat, va ser sinònim d’antifranquisme. Antoni Tàpies va ser el primer d’entre els nostres pintors que va abandonar definitivament les figuracions surrealistes per utilitzar directament el grattage. Era ja el 1952, i aquest llenguatge crític amb el poder va expandir-se teòricament i pràcticament, especialment a través de la creació de grups com El Taüll (1954), El Sílex (1956) i principalment El Paso, a Madrid (1957), amb projecció internacional, com a la Biennal de Venècia del 1958, que demostrava una certa utilització del seu valor crític, des del mateix poder. Continua llegint “Informalisme = antifranquisme”

De novel·la negra i més que ràbia

Emili Bayo
Més que ràbia
Llibres del Delicte, 323 pàgines

________

Xavier Macià

Gimferrer, a Itinerari d’un escriptor, cita l’insòlit èxit de vendes del poema El Corsari, de Byron: en un sol dia, vint mil exemplars! Mai s’havia donat un cas així i això va reforçar l’aspiració i el somni romàntics de poder “viure” de la literatura (J. Keats, embruixat per l’èxit byronià, va abandonar temporalment la poesia lírica i es va posar a crear poesia narrativa a la manera d’El Corsari, però sense cap èxit).
L’anècdota d’El Corsari fa pensar en dos tòpics que circulen sobre la novel·la negra: d’una banda, la creença que és un gènere de públic molt vast, capaç de donar “puta pasta” i fama a qui el conrea; d’una altra, que és un gènere de fàcil factura que no demana l’exigència de la novel·la “pura”. Ara: ni el gènere és tan popular com hom creu, ni és veritat que no demani treball i rigor. Al contrari: just perquè és un gènere molt conreat i perquè tendeix cap a un tipus de construcció molt mecànica, l’autor que s’hi arrisca ha de ser conscient que, si es pren l’ofici amb honestedat i decòrum, el seu nivell d’exigència ha de ser el màxim possible. Forster, a L’art de la novel·la, afirmava: un novel.lista no ha d’aspirar mai a la bellesa estètica, però si no l’aconsegueix, és evident que la seva tasca com a escriptor ha fracassat. És això! Però, a més de la qualitat, què és el que distingeix una bona novel·la negra? Bé, el mateix que tota novel·la: el seu gruix ètic i humà (Atxaga dixit). Continua llegint “De novel·la negra i més que ràbia”

El destello de las llamas

José Manuel García Gil
Prender con keroseno el pasado
(Una biografía de Carlos Edmundo de Ory)
Premio Adolfo Domínguez Ortiz de biografía 2018 Fundación José Manuel Lara, 570 p.

__________

LORENZO PLANA
Entrañable biografía del poeta heterodoxo por excelencia de la poesía española

Carlos Edmundo de Ory (1923-2010) podría ser denominado como el poeta definitivamente indispensable para comprender la España poética que más jugó a ser verdadera, en el sentido de que, en definitiva, “el lenguaje es un juego en continua creación” (la frase pertenece al propio biografiado). Si algo lo caracterizó, pues, y este libro endemoniadamente novelesco lo atestigua con gran cariño y pasmosa fidelidad, fue ese destello de llamas enrevesadas que vino a resultar su existencia. José Manuel García Gil, en ordenados y algo juguetones capítulos, nos muestra que el genial gaditano no se deja atrapar desde ningún ángulo. ¿Qué significa por ejemplo que su padre fuera poeta modernista y muriese muy joven? ¿Qué entrañas ocultaba el Postismo? No trataremos aquí de despojar de un ápice de magia a alguien que nos sobrepasa como una grúa que puede rescatar la negrura y la luz, y plasmarlas ante nuestros ojos como si juntas formaran una esfera de humo. Podremos recalcar su histrionismo y su profunda sabiduría, perfectamente hermanados, pero lo que es imposible es pararse un momento a pensar por qué motivo Ory resulta el seductor infalible para todos aquellos que están hartos de cualquier cosa que no denote “tranquilidad”. Continua llegint “El destello de las llamas”

Les dues realitats

Les dues realitats
Marta Rojals
El cel no és per a tothom
Anagrama, 595 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Un viatge a l’interior de l’ànima

El més recent tombant narratiu de Marta Rojals ofereix pocs dubtes: una molt suggestiva novel·la que, en el seu descens als inferns, arrossega críticament tots els tabús d’una societat que abraça quatre dècades. Tot aquest camí narrat amb un to tan àcid com colpit pel dolor i per un obsessiu afany de supervivència, aprofundeix en les arrels d’una família llatzerada per les seves pors i secrets. Un text, en suma, reflexiu, meditatiu al cap i a la fi, en què els matisos en l’anàlisi psicològica dels personatges i la plenitud dels diàlegs aconsegueixen fites incontestablement reeixides. Continua llegint “Les dues realitats”

Absolutòria per falta de proves

Jaume Barrull Castellví

Narrador. Redactor i fotògraf del dominical ‘lectura del diari segre’

___________

Interior. Dia. Despatx gran il·luminat per un fluorescent que pampallugueja. Una taula i una cadira, un llum de peu sense bombeta sobre el qual hi ha una jaqueta texana i un sofà de pell negre de dues places, vell i desgastat. Per una finestra petita amb els vidres bruts entra el soroll de fons d’una televisió i olor de pollastre a la planxa. Dues portes: una és la del lavabo i l’altra dóna a un local comercial ample, lluminós, deixat i abandonat. Qualsevol que sigui capaç de mirar per sobre del fals sostre amb les plaques de guix corcades, els endolls arrencats i les restes d’un desballestament caòtic i poc eficient, s’adonaria que l’havien dissenyat i construït amb dedicació. La inversió, a mitjans dels noranta, havia estat considerable i afí als corrents de la Barcelona postolímpica: prestatgeries metàl·liques, colors freds, línies rectes, miralls en llocs insospitats i detalls amb fusta fosca. Les cortines abatibles que separaven l’aparador de l’interior només mantenen el color original en l’única cantonada a la qual mai no toca el sol, ni a l’estiu. Estan passades, sempre ho estan, fa set anys que ningú no intenta obrir-les i la llum que entra al local és passada de moda. Continua llegint “Absolutòria per falta de proves”