De novel·la negra i més que ràbia

Emili Bayo
Més que ràbia
Llibres del Delicte, 323 pàgines

________

Xavier Macià

Gimferrer, a Itinerari d’un escriptor, cita l’insòlit èxit de vendes del poema El Corsari, de Byron: en un sol dia, vint mil exemplars! Mai s’havia donat un cas així i això va reforçar l’aspiració i el somni romàntics de poder “viure” de la literatura (J. Keats, embruixat per l’èxit byronià, va abandonar temporalment la poesia lírica i es va posar a crear poesia narrativa a la manera d’El Corsari, però sense cap èxit).
L’anècdota d’El Corsari fa pensar en dos tòpics que circulen sobre la novel·la negra: d’una banda, la creença que és un gènere de públic molt vast, capaç de donar “puta pasta” i fama a qui el conrea; d’una altra, que és un gènere de fàcil factura que no demana l’exigència de la novel·la “pura”. Ara: ni el gènere és tan popular com hom creu, ni és veritat que no demani treball i rigor. Al contrari: just perquè és un gènere molt conreat i perquè tendeix cap a un tipus de construcció molt mecànica, l’autor que s’hi arrisca ha de ser conscient que, si es pren l’ofici amb honestedat i decòrum, el seu nivell d’exigència ha de ser el màxim possible. Forster, a L’art de la novel·la, afirmava: un novel.lista no ha d’aspirar mai a la bellesa estètica, però si no l’aconsegueix, és evident que la seva tasca com a escriptor ha fracassat. És això! Però, a més de la qualitat, què és el que distingeix una bona novel·la negra? Bé, el mateix que tota novel·la: el seu gruix ètic i humà (Atxaga dixit).
L’esquema bàsic d’una novel·la negra és molt simple, esquelètic: en un lloc x passa un cas estrany (un robatori, un assassinat, un segrest…) que cal desentrellar per trobar-ne la solució i resoldre el misteri. Segons Borges (devorador de novel·la negra i fantàstica), hi ha només dues tipologies de solucions: 1) la de les ficcions mediocres, en què la solució acostuma a ser d’ordre material (una porta secreta, una barba suplementària, la cendra d’una determinada cigarreta…); i 2) la de les bones ficcions policials, on la solució és d’ordre psicològic: una fal·làcia, un hàbit mental, una superstició, una obsessió… En el primer cas, el lector es troba davant d’un autor-prestidigitador que fa jocs de mans i trucs de fireta. En el segon, el lector opera activament en la recerca i es concentra a resoldre les claus del misteri.
E. Poe, el pare de la novel·la policíaca, planteja (La carta robada) l’altra gran tipologia del gènere: la del “personatge investigador”. D’una banda, hi ha el conscienciós i metòdic inspector (o detectiu) que se serveix de trepant, microscopi, punxó i altres estris per trobar l’objecte robat. De l’altra, el personatge dandi, August Dupin, que amb intel·ligència sagaç, capacitat d’observació, de deducció i de raonament resol el misteri en temps rècord i sense instrumental afegit. Borges afirmava –lamentant-se’n– que les clonacions de l’inspector han estat –i encara són– nombrosíssimes, mentre que els Dupin no són pas multitud.
La novel·la Més que ràbia, d’Emili Bayo (Llibres del Delicte, B. 2018), és un bon exemple de novel·la escrita amb ofici, rigor i estructura, és a dir, amb ambició artística, i és un bon exemple també de la segona de les dues tipologies (solució i investigador) esmentades. Quant a la qüestió del “gruix ètic” del llibre, crec que la història que ara contaré ens en donarà la mesura exacta:
Alekos Panagoulis (1939-1976) va perpetrar, el 1968, l’assassinat frustrat de G. Papadopoulos, cap de la Junta militar que regia a Grècia. Alexandros, Alekos, va ser detingut, empresonat i torturat durant 5 anys (amb sang, a les parets de la cel·la va escriure poemes memorables, com El viatge). Alekos va sortir de la presó el 1973 (amnistiat) i la periodista Oriana Fallaci, hiperfamosa per les seves entrevistes incisives als grans líders del món, el va entrevistar. L’entrevista és densa, profunda, commovedora i acaba amb una pregunta que ha de sintetitzar, segons Fallaci, tot allò que era el personatge i l’heroi, sí, però sobretot tot allò que era l’Alekos persona. Fa així: “Alekos, per a tu, què significa ser un home?” I Alekos respon: “Significa tenir valor, tenir dignitat. Significa creure en la humanitat. I significa lluitar. I vèncer. Mira, més o menys allò que diu Kippling en el seu poema If…” Bé, la història penso que sintetitza bé el gruix ètic de la novel·la Més que ràbia. E. Bayo és un autor poc amant dels rics i poderosos. Des del seu primer llibre, i d’una manera fidelíssima, ha retratat personatges de carn i ossos, normals, sense virtuts o dons extraordinaris, que lluiten per viure i sobreviure al més dignament possible el seu destí de fang i la seva sort mediocre; bona gent que es mouen en un ninxo de llops i hienes i que de vegades han de triar, a pesar seu, o que ni tan sols poden triar i se saben “traïdors i covards”. Gent amb somnis de paper per equipatge. Aquest és el gruix ètic de la novel·la.
És a dir, darrere els personatges, les situacions, els misteris, la ràbia que és més que ràbia, Bayo (com la Fallaci), o la veu que parla en el seu llibre, sotto voce però ben clar, ens interroga i ens pregunta: “I per a tu, què significa ser una persona?” No sabria trobar un elogi més gran i més sincer per a aquest llibre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.