Informalisme = antifranquisme

Josep Miquel Garcia
crític d’art

____________

L’informalisme va ser un moviment artístic europeu que apareix a França a finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta, marcat pels efectes pessimistes de la segona Gran Guerra, i per l’expansió de la filosofia existencialista. Va tenir el seu paral·lelisme amb l’expressionisme abstracte americà, però a Catalunya, d’immediat, va ser sinònim d’antifranquisme. Antoni Tàpies va ser el primer d’entre els nostres pintors que va abandonar definitivament les figuracions surrealistes per utilitzar directament el grattage. Era ja el 1952, i aquest llenguatge crític amb el poder va expandir-se teòricament i pràcticament, especialment a través de la creació de grups com El Taüll (1954), El Sílex (1956) i principalment El Paso, a Madrid (1957), amb projecció internacional, com a la Biennal de Venècia del 1958, que demostrava una certa utilització del seu valor crític, des del mateix poder.
A Lleida, l’informalisme va ser considerat com una “abstracció” enfront de les figuracions i provocà un fort debat, de rebuig, que a poc a poc va anar imposant-se, com a oposició a la cultura oficial. Si és coneguda l’anècdota de Franco inaugurant la Biennal Hispanoamericana i arribant a la sala dels informalismes, quan diu que “si han de fer la revolució així, que la facin”, no ho és menys el dia que s’inaugura a Lleida una mostra abstracta de Lluís Trepat i el Bisbe de Lleida pregunta al pintor: “Però vostè què sent quan pinta això?” i Trepat li respon: “La ràdio.”
Va ser necessari un grau elevat de didactisme per part de la generació de la revista Labor per justificar l’art informal, amb articles, conferències i a poc a poc exposicions. Abans dels anys seixanta, ja havien passat per Lleida algunes mostres que incloïen pintures de caire abstracte com ara la del Cercle Maillol (1957), Artistas Actuales (1957) i les dues exposicions d’Arte Actual del Mediterráneo ( 1958 i 1959), dins de les quals participaren Ernest Ibáñez, Víctor Pérez Pallarés i Lluís Trepat. L’exemple, però, que podria simbolitzar l’estat de l’arrelament de l’abstracció lleidatana d’aquests primers moments és l’edició del llibret Una introducción al arte abstracto que Francesc Porta Vilalta publica l’any 1959, amb motiu d’una conferència sobre una exposició de l’escultor Leandre Cristòfol.
L’any 1962, una mostra d’artistes del Cercle de Belles Arts de Lleida al Centre de Lectura de Reus va permetre començar a fer pensar en la necessitat de trobar una plataforma de grup per defensar l’informalisme. L’exposició del grup Escuela de Zaragoza del 1963 a Lleida va incidir encara més en el tema, més quan Ernest Ibáñez havia mantingut contactes amb ells. La constitució d’un grup permetia molts avantatges, i era ja una tradició dins de l’escena catalana i espanyola.
Neix així l’any 1964 el Grup Cogul. En totes les seves manifestacions, els seus components foren Albert Coma Estadella, Ernest Ibáñez Neach, Àngel Jové Jové, Jaume Minguell Miret, Víctor P. Pallarés i Albert Vives. La seva primera activitat va ser una subhasta al Cercle de Belles Arts el 13 de març del 64, que va recaptar 19.825 pessetes. De totes les reaccions a les exposicions del grup, la més sonada va ser a la capital de l’Urgell, quan Nueva Tàrrega publica un article que manifesta que “la manera de expresarse de esos pintores creemos que pertenece a la psicopatología y no está bien que en estos días de fiesta se nos ofrezcan semejantes problemas”.
El descrèdit als informalistes venia òbviament per saber que representaven la nova generació democràtica, però res no es podia fer contra l’estètica, més enllà de criticar-la.
La Petite Galerie de Lleida va recollir el testimoni llançat pel Grup Cogul. El símbol de l’informalisme com a art punyent continuava vigent l’any 1968. Tàpies va ser dels primers a exposar, al costat de la seva generació. Jaume Magre, que ja havia intentat fer un museu d’art abstracte a Cervera, ajudat per Alexandre Cirici, obria les portes als més joves del Grup Cogul, Àngel Jové i Albert Coma Estadella. Aquell 1968, l’informalisme ja no era l’art radical d’abans, però els seus artistes eren els intel·lectuals que encapçalaven les tancades de la caputxinada i de Montserrat, que havien de construir la nova societat civil catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.