La Petite Galerie, un esclat de colors en la ciutat grisa

Frederic Vilà Tornos
arquitecte

___________

En la jornada d’estudi i divulgació dedicada a la celebració del 50è aniversari de la creació de La Petite Galerie de l’Aliança Francesa de Lleida, organitzada pel Museu d’Art Jaume Morera, se m’ha assignat un espai d’intervenció des del qual miraré d’aportar la meva visió sobre aquest tema tan entranyable, visió de la qual aquí esbosso els trets fonamentals. D’entrada, vull remarcar allò que des dels anys 90 ja ve indicant la bibliografia sobre la qüestió, com és la importància que tingueren en l’afer vectors exteriors com l’Institut Francès de Barcelona (versus Aliança Francesa de Lleida) i el suport conceptual i crític dels àmbits avantguardistes de Barcelona. Però, sobretot, ressaltar el caràcter màgic de l’origen mateix i del desenvolupament de La Petite Galerie, i la seva condició d’assaig del que es materialitzarà més endavant en la desclosa de la vida cultural de la Lleida de la primera fase democràtica.
Així doncs, pel que fa a la incidència de l’Institut i de l’Aliança, val a dir que en la Catalunya de postguerra la reinserció en la contemporaneïtat artística passà per disposar d’una finestra oberta a París. I París arribà de la mà del geògraf i dibuixant Pierre Deffontaines –gran amic de Jaume Magre–, que va ocupar el càrrec de director de l’Institut Francès de Barcelona. L’Institut, a través de la instauració del Cercle Maillol dedicat a l’art, donà a conèixer la producció francesa i també l’autòctona, i becà creadors catalans (alguns de Lleida) de repercussió posterior en la plàstica perquè realitzessin estudis a París. Ara bé, allò més decisiu de l’impuls de Deffontaines per a La Petite Galerie fou l’establiment de l’Aliança Francesa a Lleida.
L’altre factor forani –el suport conceptual i crític dels àmbits progressius del país– també resultà bàsic per donar consistència al somni. Això es concretà –un cop més per vincles d’amistat i coincidència de pensament– molt especialment a través de la figura del crític i historiador de l’art Alexandre Cirici, peça clau en les dinàmiques culturals i artístiques catalanes d’aquells anys, i de l’ull viu sempre alerta de l’artista Àngel Jové.
Aleshores, passo a allò que entenc com el caràcter màgic de l’aparició i del desenvolupament de La Petite Galerie. En un moment singular, com qui diu entre l’endemà de la caputxinada de Sarrià i la vespra del maig francès, a Lleida, a can Jaume Magre i Roser Ferran, es reunien de feia temps per prendre cafè una colla d’amics. Eren, ultra els amfitrions, Ton Sirera, Àngel Jové i, més eventualment, Josep Maria Riu, Albert Coma, Ramon Maria Puig o Jordi Gigó. Parlaven de teatre, cinema, fotografia, arquitectura, art, tot fent resistència cultural gairebé sense adonar-se’n, intercanviant experiències i informació i gestant un ambient d’obertura, lúdic, intel·lectual, avançat i dinàmic. Així les coses, amb aquest teló de fons, un bon dia –a començaments del 1968– Àngel Jové portà a la tertúlia un tresor singular: li havien publicat una obra deliciosa –Petit homenatge a la flor de paret– i volia compartir la il·lusió i l’alegria de l’esdeveniment. Era un llibre suggestiu, un llibre-objecte, en què es magnificava la humilitat i la modèstia de les flors de paret que han estat testimonis muts de tants fragments de vida a les cambres i passadissos de tants habitatges. Un llibre, però, difícil per a qui no estigués introduït als corrents avantguardistes esmentats més amunt. No obstant, Jaume Magre exultà, i de tal manera trameté el seu entusiasme que tots plegats començaren a barrinar on es podria exhibir i difondre l’obra, de forma que l’escenari no desvirtués la representació. Qüestió complicada, atesa la infraestructura galerística lleidatana de l’època, ja que les sales existents en el cas que haguessin acceptat muntar una exposició sobre aquest tema sembla que haurien estat el marc adient. Llavors va sorgir la idea d’agençar unes dependències complementàries de l’Aliança d’ús no definit situades a carrer del Nord –aleshores, Bisbe Huix–. Aquest pis, malgrat no tenir l’aparença de sala d’art i no estar a peu de carrer, tenia els avantatges que no calia convèncer ningú de la viabilitat del projecte i que el no-convencionalisme de l’indret estava garantit. Dit i fet, amb gran empenta i dedicació es transformà el lloc i el 6 de febrer del 1968 s’inaugurà l’exposició en un espai improvisat.
El fet d’entrada no havia de tenir continuïtat. No obstant, l’èxit de l’exposició fou tan alt que es decidí prosseguir la marxa iniciada sota una nova dimensió de galeria estable, mantenint però el seu tarannà informal i alternatiu. Havia nascut La Petite Galerie, considerant com a primera mostra el Petit homenatge a la flor de paret d’Àngel Jové aquest 6 de febrer del 1968, que continuà fins a Visions quotidianes de Sílvia Gubern el 16 de novembre del 1976. En la fase emergent Àngel Jové es convertí en col·laborador, confident i còmplice del tàndem Jaume Magre-Roser Ferran. És fase en què es configura La Petite Galerie com un àmbit esquinçat, d’un inacabament tendre, tota ella analògicament com una gran obra d’arte povera que arriba fins al 1969. Fase entranyable que Jaume Magre sempre recordà amb enyorança. En la segona fase, del 1970 al 1972, Àngel Jové es desplaçà a Barcelona i l’organització de la galeria depengué més d’Albert Coma, amb la incorporació a partir del 1971 de Jordi Vallès. Continuant el símil, en aquest punt la galeria passà de l’arte povera al constructivisme. Amb Albert Coma esdevingué un centre amb un altre caràcter: el fil conductor conceptual de La Petite Galerie s’estabilitzà en una racionalitat crítica, progressiva, avançada, forta, i ho feu –i en això l’empremta d’Albert Coma fou decisiva– amb una passió continguda. Posteriorment, des de la tardor del 1973 fins al 1976, en una Petite Galerie ja al ralentí, el pes de la feina i l’organització van continuar descansant com sempre en Jaume Magre i Roser Ferran, així com en Albert Coma. Tot es feia encara amb entusiasme, però la normalització de la vida artística ja començava a despuntar i potser ja no es necessitava tant una cultura de resistència. Sigui com sigui, els protagonistes de La Petite Galerie –implicats en altres batalles pròpies dels moments d’una transició a les portes– decidiren cloure la temptativa. Aleshores, sintetitzant, penso que es pot concloure amb fonament que La Petite Galerie va ser un esclat de colors a la ciutat grisa de finals dels seixanta i inicis dels setanta, de què encara podem fruir avui no únicament pel bon record, sinó perquè tingué conseqüències que ultrapassen la periodització de la seva existència. En efecte, des de la perspectiva actual, no és difícil entendre La Petite Galerie com el banc de proves i el laboratori en el qual s’assajà l’activitat –somni i militància radical– que Jaume Magre promogué després des de la regidoria de Cultura de la Paeria, de la qual es derivaren una nova concepció del Conservatori –no sols com a centre docent sinó com a part activa de de la vida cultural– i la creació –sempre amb aquest caràcter de dinamisme obert– de l’Escola Municipal de Belles Arts i l’Aula de Teatre. I això no és enyorança, ans vigorosa realitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.