Les dues realitats

Les dues realitats
Marta Rojals
El cel no és per a tothom
Anagrama, 595 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Un viatge a l’interior de l’ànima

El més recent tombant narratiu de Marta Rojals ofereix pocs dubtes: una molt suggestiva novel·la que, en el seu descens als inferns, arrossega críticament tots els tabús d’una societat que abraça quatre dècades. Tot aquest camí narrat amb un to tan àcid com colpit pel dolor i per un obsessiu afany de supervivència, aprofundeix en les arrels d’una família llatzerada per les seves pors i secrets. Un text, en suma, reflexiu, meditatiu al cap i a la fi, en què els matisos en l’anàlisi psicològica dels personatges i la plenitud dels diàlegs aconsegueixen fites incontestablement reeixides.
Qui és Marta Rojals, nom de ploma darrere el qual s’amaga una narradora enemiga acèrrima d’entrevistes i “presentacions en societat”? En realitat és difícil trobar una imatge d’aquesta arquitecta, traductora i editora freelance nascuda el 1975 a la Ribera d’Ebre. El cert és que Rojals, amb aquesta tercera novel·la, va més enllà que en els dos títols amb què es va donar a conèixer: Primavera, estiu, etcètera (2011) i L’altra (2014). De fet, el tempo narratiu i el seu ambiciós artefacte argumental i estructural no poden pas deixar el lector indiferent. Ho corrobora el marc d’una història familiar sustentada en un anar i venir entre present i passat, en l’edificació d’un engranatge quasi perfecte ple de salts temporals i de flashbacks que mantenen l’intriga amb mestria, fins a desembocar en un desenllaç que fa visibles “aquells morts” que hom guarda a l’armari i que conformen la raó última del present narratiu.
Marta Rojals no defalleix en cap moment al llarg de la novel·la. El seu afilat bisturí de dissecció, acompanyat d’una subtil ironia, excel·leix –també ho feia en les dues novel·les anteriors– en la recreació de diàlegs. Si bé a Primavera descobríem la parla de la Palma d’Ebre o a L’altra la de l’alta societat de Barcelona, ara, amb El cel no és per a tothom, l’autora, amb la voluntat manifesta de reflectir dos mons encavalcats (el rural i l’urbà), ens endinsa en una gamma expressiva plena de registres idiomàtics i dialectals.
El gust per l’aprofundiment en la parla no és ni de bon tros casual. L’impulsa una fefaent necessitat de treballar la versemblança i el deler per recrear situacions de caire realista, les quals, en ocasions, ens transporten a la pintura de quadres tal vegada massa “costumistes” (Primavera). Però la finalitat d’aquests quadres és òbvia: apropar-nos, amb ells, els símptomes de la idiosincràsia i el perfil d’una societat que l’escriptora recrea i jutja: la dels anys vuitanta i principis de mil·lenni, tot just després de la bombolla immobiliària. D’aquesta forma, Rojals estableix una mena de joc de contraris, de joc de miralls que s’interrelacionen argumentalment per tal de desvetllar la veritable realitat: la contradicció, i alhora la complementarietat paradoxal, que guia el xoc d’unes realitats paral·leles que conflueixen en algun moment i, després, es trenquen per continuar els seus camins. Una complementarietat dibuixada aquí amb dos figures protagonistes, en clau i veu femenines (dues bessones antagòniques), que acaben perfilant un diari de bitàcola o quadern de vol de les seves vides.
El cel no és per a tothom esdevé un coixí amortidor de les pors i els tabús socials i una oportunitat més per gaudir de Marta Rojals, tot i que en alguna ocasió la frescor enlluernadora i el nervi de les dues novel·les precedents malauradament es perd en detallismes balders. Malgrat això, paga la pena dir que aquí es guanya per uns altres motius, com ara l’acurada i complexa estructura i l’habilitat en la utilització dels salts temporals. El talent de Marta Rojals segueix incòlume.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.