Temps de canvi en la cultura

Manuel Lladonosa i Vall-llebrera

Historiador. Catedràtic d’Història contemporània de la Universitat de Lleida i estudiós del sindicalisme català

___________

La creació de La Petite Galerie (1968-1976) de l’Alliance Française, dirigida per Jaume Magre (1924-1999), mostrava que els vents del canvi, interpretats per Bob Dylan a The Times They Are A Changin’ (1964), arribaven a Lleida, malgrat la dictadura. Un any abans, el 1963, el cantant valencià Raimon havia fet una altra cançó emblemàtica amb la seva Diguem no. A Espanya estaven convergint les transformacions de l’economia i la societat que venien de finals dels cinquanta i l’aparició de noves generacions que l’antifranquisme volia mobilitzar, si bé les vibracions del temps anaven més enllà de la contesa política. S’hi va sumar la nova esquerra amb el seu moment culminant del maig del 1968, i una radicalitat cultural, social i democràtica que adquirí força, a Espanya i Catalunya, als setanta i es combinà amb el procés de la transició democràtica, en una relació sovint dialèctica. No eren sols canvis ideològics, sinó noves actituds vitalistes. Hi hagué, de més a més, un fet inesperat per al règim: la renovació catòlica amb el Concili Vaticà II (1962-1965) amb un nucli clerical i laïcal cada cop més enfrontat amb el règim.
Lleida també experimentaria canvis amb noves fornades de professionals, tècnics i treballadors, alhora que una nova consciència juvenil i una demanda de més formació educativa emergien. Ja des dels anys cinquanta s’havia manifestat una cultura independent i fins i tot crítica: la revista Labor, experiències de cineclub, grups culturals com l’Acadèmia impulsada pel jesuïta Joan Arís i la Secció Onofre Cerveró del Sícoris Club, a banda de l’activitat de l’Orfeó Lleidatà, del grup teatral TOAR, del sardanisme o del Centre Excursionista. Als seixanta s’hi van afegir en un context de més possibilitats crítiques l’Esbart Màrius Torres del Sícoris Club, les Congregacions Marianes del Pare Gabernet, la renovació del Club Huracans, els cursos internacionals de direcció coral i les Colònies Cantarelles d’estiu de l’Orfeó Lleidatà, els cantautors de Can 64, i un actiu moviment obrer i veïnal, sobretot a finals de la dècada.
El 1964 s’havia creat el grup Cogul d’artistes amb Ernest Ibàñez, Víctor Pérez Pallarés, Albert Vives, Jaume Minguell, Albert Coma i Àngel Jové. L’any següent va dissoldre’s, però va significar la irrupció d’una estètica innovadora. A destacar-hi Albert Coma Estadella (1933-1991), col·laborador i assessor de Jaume Magre a La Petite Galerie i un artista decisiu en la renovació de les arts i la vida cultural a Lleida. L’aparició del llibre Lleida, problema i realitat (1967) fou un esdeveniment emblemàtic. Els autors, Josep Lladonosa, Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Vallverdú i el jesuïta Joan Ramon Gabernet, mostraven la necessitat de superar el localisme i els seus marcs ideològics que buidaven Lleida de la identitat i referents catalans, d’obrir-se al renaixement del país i apostar per una nova ciutadania que no s’inhibís dels problemes col·lectius. El 1968, quan es creà La Petite Galerie, era una data significativa, a banda de les ressonàncies parisenques. S’hi produïa el moviment de mestres. Es muntaven les escoles actives Espiga (1967) i Alba (1969) amb Maria Rúbies i Isabel Arqué i, a partir del 1970, s’iniciaven les escoles d’estiu. Era la incorporació lleidatana al moviment de renovació pedagògica. Una demanda transversal a favor dels estudis universitaris obtenia el seu primer èxit amb l’ensenyament de Dret. El mateix 1968, el grup de joves del moviment Solc (derivació de l’Escoltisme) organitzava el festival Shalom al cinema Fèmina. Volien un centre per a joves gestionat per ells mateixos. El règim no ho va permetre, però en va sortir el grup de música folk Plats i Olles. La música fou una protagonista de la nova cultura i dels valors emergents.
Als setanta es notaven els efectes humans dels centres universitaris i dels cursos superiors dels instituts. Entre els joves dels pobles, matriculats a Lletres, el 1974 sorgia el grup poètic La Dalla i la Gralla per promoure, uns anys més tard, la revista L’Estrof. Els col·legis professionals es renovaven, adoptaven un to crític i compromès i es coordinaven en una Intercol·legial. El Col·legi d’Arquitectes muntaria, el 1970, un altre espai artístic d’avantguarda, la Sala Gosé. Es reivindicaria un urbanisme ordenador i integrador de la ciutat amb les seves barriades, es generaria una nova sensibilitat pel patrimoni, la vitalització de les associacions culturals i l’impuls feminista. Les noves generacions van fer la seva reflexió crítica com els autors del dossier de Serra d’Or, l’octubre de 1970, “Lleida, un assaig d’aproximació” o el monogràfic “Lleida o la marginación” a la revista CAU del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya, el setembre-octubre del 1976. Hi denunciaven la situació i els “fets” que havien pretès de “desvirtuar la nostra existència”, s’hi reclamaven unes altres estructures econòmiques, cultura, equipaments socials i un nou urbanisme i ordenació del territori. Com el dossier anterior, el podem considerar el manifest intel·lectual d’una generació, dotada d’un component de cosmopolitisme en els seus projectes. Foren anys de creativitat, amb un procés de politització intensa a partir del 1973-1975 i que era l’entrada a la Transició democràtica. El 1972 es creava l’Assemblea de les Terres de Lleida, que aplegava partits, sindicats i altres formes associatives, amb el seu lema “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, el 1975-1977 es desplegava el Congrés de Cultura Catalana i el 1976, la Marxa de la Llibertat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.