El futur del món editorial

Mertxe París
editora, escriptora, llibretera
Llicenciada en Humanitats i Estudis Àrabs. La seva trajectòria professional sempre ha estat lligada al món del llibre

___________

Contra tot pronòstic, el gener del 2019 Mosaics Llibres (editorial especialitzada en llibre infantil i juvenil) complirà cinc anys i publicarà el seu vint-i-cinquè títol. I ho celebrarem a la Llibreria El Genet Blau (oberta fa 18 anys), que tot just acabem d’adquirir. Repassant aquestes xifres poden semblar molt minses, però la supervivència de les editorials petites dins el panorama dominat pels grans grups editorials no és una tasca fàcil. Aquest petit exercici sobre el passat també ens fa mirar el present i el futur més immediat.
Creiem que hi ha diferents factors sobre els quals es necessita una reflexió-reacció urgent, si no volem destruir la pròpia producció editorial com a país. En primer lloc, es prioritza molt més la quantitat que la qualitat, i des del meu punt de vista, això és un greu error que perjudica tant els mateixos editors (és com si ens tiréssim pedres sobre la pròpia teulada) com els lectors (sovint superats per la ingent quantitat de novetats mensuals). En segon lloc, des de les institucions culturals públiques també es valora aquest barem a l’hora de concedir subvencions a la producció editorial (no preval l’excel·lència del segell editorial, sinó la capacitat productiva). En tercer lloc, els professionals de la literatura (tant autors com il·lustradors) no poden viure de la tasca creativa i això fa que les condicions per professionalitzar-se no siguin òptimes, i per tant, la majoria dels creadors tenen una o dues feines més, i això els situa en situació de desavantatge si es comparen amb altres professionals del sector d’altres països europeus com ara França (on l’Estat protegeix els seus autors de manera exemplar). D’aquí s’explica per què molts editors opten per publicar tan sols traduccions. Ho argumenten dient que la qualitat literària és superior. Mosaics Llibres no està d’acord amb aquesta premissa; per això, busquem l’equilibri entre la publicació d’obres traduïdes i obres produïdes aquí perquè donem suport al teixit creatiu del nostre país. Continua llegint “El futur del món editorial”

Arriscar-se

Les petites editorials (i llibreries) independents han passat de ser en els darrers anys quelcom testimonial a una realitat consolidada que cada cop té més representació. Si bé és cert que la seva crescuda ha anat en paral·lel a la gran concentració produïda al món editorial i el control dels drets d’autor en poques mans (sobretot en català però no només, tot i que aquí pugui ser més visible), no ho és menys que a poc a poc van obtenint més visibilitat i demostrant que són capaces de cercar formes imaginatives de relació i organització comercial. A més, ocupen nous espais literaris, tenen implicacions culturals, econòmiques, territorials, de treball i tornen a posar en valor el llibre. Molts d’aquests petits editors s’arrisquen amb propostes, títols, temàtiques i traduccions que no tenen cabuda a les grans editorials; tot i això, troben el seu públic. No es fan rics, diuen alguns, però sobreviuen i creen lectors fidels. Amb aquest propòsit hem volgut escoltar (llegir) el testimoni d’algú, la Mertxe París, que a poc a poc ha anat fent créixer una editorial, Mosaics, dedicada al món infantil i juvenil, potser amb pocs títols a l’any, però escollits a consciència. També és autora i ara, a més a més, s’ha llençat a l’aventura d’agafar les regnes de l’única llibreria de Lleida dedicada exclusivament al llibre infantil i juvenil: El Genet Blau. També ens hem volgut fer ressò de les circumstàncies amb què es troben aquells que, com el periodista Marcel·lí Pascual, gosen endegar una odissea editorial des de la perifèria… fins i tot podríem dir quilòmetres enllà de la perifèria, com és Edicions Salòria, que va néixer amb la voluntat d’editar des de i per al Pirineu, amb la voluntat de fomentar i universalitzar els valors d’aquest bocí de món que podria ser global. Finalment, una gestora cultural, l’Anna Bellido, ens parla dels conceptes de llibre i territori com a dinamitzadors. Entre les crítiques, el darrer llibre de Joan Margarit, Per tenir casa cal guanyar la guerra, per això hem demanat a la dissenyadora gràfica i artista Montse Farré que il·luminés la portada d’aquest número del DiS. Les imatges que il·lustren la resta del número són de la creadora de l’arxiu Javelina Sandra March, que desenvolupa projectes en què el llibre forma part o clausura un procés artístic. Tot plegat, perquè trencar el pensament únic és cabdal.

Llibre i territori

ANA BELLIDO
gestora cultural

El llibre té un protagonisme gran en el nostre territori. Si pensem en els dos conceptes, llibre i territori, podem parlar en un doble sentit, el territori com a dinamitzador del llibre, però també el llibre com a dinamitzador del territori.
Pel que fa al territori com a dinamitzador del llibre
Quan pensem en el patrimoni d’un poble pensem en els edificis i les construccions històriques, però no hem d’oblidar que els llibres també són una part fonamental d’aquest patrimoni. Així ho han entès les administracions locals que, amb el suport de grups voluntaris d’investigadors, vinculats en la major part al món la història, centres culturals i museus fan possible donar aquest concepte patrimonial al llibre i a la vegada posen a l’abast de la ciutadania la seva tasca de recerca. Continua llegint “Llibre i territori”

L’edició de proximitat, un model de negoci

Marcel·lí Pascual Pascual
editor

niques (particulars imatges de Crist crucificat) de la Cerdanya. Ho valorem des de tots els punts de vista i, finalment, ho tirem endavant. A priori és un llibre estrictament local (Cerdanya), d’un moment històric concret (segles XII i XIII) i d’unes peces artístiques força desconegudes pel gran públic. L’editem pensant en el compromís que Edicions Salòria té amb el Pirineu i en la necessitat de contribuir a revaloritzar el patrimoni històric local… Un cop editat, però, la sorpresa és que diverses universitats de tot el món s’interessen pel llibre i fins i tot el podem trobar al catàleg de la llibreria d’un museu de Florència. A Itàlia, en català i editat per una editorial de la Seu d’Urgell. Les majestats de la Cerdanya és un llibre local o global? Continua llegint “L’edició de proximitat, un model de negoci”

La perla oculta en el vacío

José Andújar Almansa
Centros de gravedad
Poesía española en el siglo XXI (Una antología)
Ed. Pre-Textos, 289 p.

__________

LORENZO PLANA
Indispensable mirada a la poesía española más relevante del siglo XXI

En esta antología se selecciona a doce poetas nacidos después de 1970. Se trata de Mariano Peyrou, Abraham Gragera, Miriam Reyes, Juan Carlos Abril, Juan Manuel Romero, Rafael Espejo, Carlos Pardo, Antonio Lucas, Josep M. Rodríguez, Erika Martínez, Juan Andrés García Román y Elena Medel. Su escritura indaga en la posibilidad de la creación cuando surge la ausencia de un centro con que enfrentarse a la identidad de lo real. Frente al fragor corrosivo del vacío, algo brilla tenuemente. En una de sus últimas cartas, Stefan Zweig escribe: “Saludo a todos mis amigos. Ojalá puedan ver el amanecer después de esta larga noche. Yo, demasiado impaciente, me voy antes de aquí.” Continua llegint “La perla oculta en el vacío”

Elogi de la poesia

Selecció de Xavier Macià i Àngels Marzo
Poemes de la Suda
Antologia, 2007-2017
Pagès Editors, 133 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Una agulla poètica de navegar precisa i suggeridora

Qui busqui una agulla de navegar precisa i suggeridora que aculli una mostra de la vitalitat i l’energia de la poesia durant aquests darrers deu anys, només cal que s’endinsi en aquesta edició número dos-cents de la col·lecció Biblioteca de la Suda. No hi ha cap mena de dubte que aquest recull commemoratiu té tots els números per a esdevenir
–degut a les seves característiques antològiques i com a reconeixement dels mèrits de tots aquells que han estat al capdavant d’una empresa de tal envergadura– una àncora ferma i, alhora, un reconegut vaixell insígnia de Pagès Editors.
Arribar al número dos-cents d’una col·lecció de poesia en l’àmbit de les nostres terres no és gens banal. I com s’ha aconseguit arribar fins aquí? –es preguntarà el lector–. Per respondre cal remuntar-se al 1992 amb la publicació d’El llevant bufa a Ponent de Miquel Desclot, any en què s’inicia la direcció literària d’un agitador cultural de la talla de Xavier García –alma mater de la col·lecció–, en un periple que arribarà fins a finals de 2015. Un èxit que ha quedat en bones mans amb el relleu i l’actual direcció dels poetes Xavier Macià i Àngels Marzo. Continua llegint “Elogi de la poesia”

Guanyar-se la pau

Joan Margarit
Per tenir casa cal guanyar la guerra
Proa, 290 pàg.

__________

TXEMA MARTÍNEZ

Joan Margarit indaga en prosa memorialística els fonaments de la seva poesia

Amb aquest memorable decasíl·lab, transsumpte d’un vers manllevat d’un poema propi, “Primera nit a Forès”, del llibre Es perd el senyal (2012), ha triat Margarit titular el seu volum de memòries, d’indagació de les arrels, d’aprofundiment en els principis, en les emocions, en els records. Aquest volum és, en efecte, un exercici de lucidesa construït des de la senectut, per usar una paraula del gust de l’autor, “l’edat que tanca per l’altre extrem”, en un viatge, doncs, d’anada al passat més remot fins al present concret i palpable, aquell que et dóna la perspectiva de les coses, que garbella el que va restant en el temps i en la memòria i que, de retruc, com d’improvís, recupera retalls que altrament, potser, s’haurien perdut sense remei. Aquesta voluntat d’endinsar-se, en prosa, en els fonaments d’una vida, que alhora són, i per això s’hi relliga l’escriptor en aquestes ratlles, els fonaments del Margarit poeta, s’obre pas per les pàgines de la història d’una biografia centrada en els primers anys, fins i tot en els anys anteriors al seu propi naixement, aquells que esculpeixen la densitat moral d’una família, d’abans de la guerra fins després, la infància, la joventut, la primera adultesa, allà on tots construïm, més maldestrament que conscient, la persona que serà (el nen és el pare de l’home, escrivia, magistral, Wordsworth al seu iniciàtic Preludi, un monument intel·lectual i estètic, en aquest cas en vers, a la memòria i a la consolidació de la memòria). Continua llegint “Guanyar-se la pau”

La prunera

Àngels Marzo
poeta

_____________

Deu ser un primer record. Algú em sosté en braços tot i que no sé qui és ni puc veure-li la cara, jo vaig de corcoll per estirar els bracets enlaire, una mica més enlaire, i tot el costellam cedeix al desig de les mans molsudes i petites i s’eixampla com un motlle i, per fi, les manetes freguen la pell del fruit que es fina i rellisca entre els dits, i és la insistència dels dits la que, finalment, aferra la drupa i la drupa es desprèn fent trontollar la branca. Deixant la branca i les fulles serrades i verdes en ple sondroll; la branca i les fulles amb ramells de boques dentades en excitada vibració. Fent una miqueta de música en fer fricció amb el buit i l’aire. Sostinc el fruit entre les conques de les mans fent cabaneta, hi atanso el nassarró i oloro, primer fent unes inhalacions ràpides i sincopades, després ensumo amb tanta força que els narius se m’omplen d’una dolçor que embafa, una untuositat que de seguida desperta les papil·les gustatives i fa salivar. A la comissura dels llavis la saliva borbolleja, s’inclina cap al mentó, es distreu en el solc de la barbeta formant una esfera de bava espessa i transparent. Les altres mans m’han pres el fruit, el sostenen un moment abans de prémer-lo entre els polzes, que fan palanca i l’obren en dues meitats gairebé idèntiques. No sé de qui són les mans, no sé de qui és la boca que, allargant i obrint els llavis, repeteix “Prrrrrrrr, prrrrrrr, uuuuuu- nnnnnnn- aaaaaaa” mentre m’allarga una de les meitats obertes del fruit i llengüetejo i retinc tot aquell sabor dins la boca i em poso a riure i faig cops de peus damunt la gespa que és un estor humit. I sanglotant de tanta riallera allargo la maneta cap a aquella boca que exagera la vibració per dir “Prrrrr, prrrrrr, uuuu- nnnnnn-aaaaa”, i noto l’agitació de la boca al palmell, la pell tendra que s’agita amb un pessigolleig que fimbra. I entre sanglot i sanglot, dic “Prrr-uu-aaa” i faig rodolons sobre la gespa. I aquelles mans, que no sé pas de qui són, m’aixequen tot d’una, agafen embranzida mentre em sostenen amb fermesa i em fan saltar amunt i encara més amunt de panxa enlaire. I, entre tot aquell sanglot i tot aquell tip de riure, el meu cos s’eleva a tocar de les branques de la prunera. Aquelles branques tan plenes de flors blanques, com petits bocinets de cotó fluix, aquelles branques amb el verd perplex de tant excés de llum entre les quals es desdibuixava un cel fet de fragments. Perquè aquell cel era un garbuix, una madeixa de branquillons i fulles dins el blau atònit. Un blau amb blondes vaporoses de núvols efímers. És un primer record, un instant d’absoluta plenitud on no té cabuda cap altra cosa que aquest puja i baixa, aquest ara amunt que em convida a levitar entre garlandes de flors blanques i aquest ara avall que congria al melic la trempera del vertigen i posa alerta tota la nervadura. I tota jo sóc la riota grotesca de la innocència. Una riota feta de pell, polpa i pinyol. De carnadura i suc de pruna a les galtes, a les comissures, a la barbeta. I, encara, barbeta enllà. Encara pitet enllà. Continua llegint “La prunera”