Elogi de la poesia

Selecció de Xavier Macià i Àngels Marzo
Poemes de la Suda
Antologia, 2007-2017
Pagès Editors, 133 p.

___________

MARISA TORRES BADIA
Una agulla poètica de navegar precisa i suggeridora

Qui busqui una agulla de navegar precisa i suggeridora que aculli una mostra de la vitalitat i l’energia de la poesia durant aquests darrers deu anys, només cal que s’endinsi en aquesta edició número dos-cents de la col·lecció Biblioteca de la Suda. No hi ha cap mena de dubte que aquest recull commemoratiu té tots els números per a esdevenir
–degut a les seves característiques antològiques i com a reconeixement dels mèrits de tots aquells que han estat al capdavant d’una empresa de tal envergadura– una àncora ferma i, alhora, un reconegut vaixell insígnia de Pagès Editors.
Arribar al número dos-cents d’una col·lecció de poesia en l’àmbit de les nostres terres no és gens banal. I com s’ha aconseguit arribar fins aquí? –es preguntarà el lector–. Per respondre cal remuntar-se al 1992 amb la publicació d’El llevant bufa a Ponent de Miquel Desclot, any en què s’inicia la direcció literària d’un agitador cultural de la talla de Xavier García –alma mater de la col·lecció–, en un periple que arribarà fins a finals de 2015. Un èxit que ha quedat en bones mans amb el relleu i l’actual direcció dels poetes Xavier Macià i Àngels Marzo.
Així doncs, l’aposta de la col·lecció La Suda ha estat, des del seu naixement –així ens ho transmeten, en la seva aclaridora nota introductòria a aquesta edició, els autors de la tria antològica−, la vetlla per l’elaboració continuada d’un catàleg de títols i d’autors, preferentment de l’àmbit català, de totes les generacions i tendències estètiques. És indubtable que la fita marcada ha estat assolida a bastament i que noms que excel·leixen en la poesia d’avui i d’adés han estat recollits, amb criteri, dins la col·lecció i aquest recull commemoratiu que ara ens arriba. Veus com les de Jordi Pàmias, Jordi Jové, Sandra Blanch, Àngels Moreno, Jordi Villaronga, o en l’àmbit no nacional, Paul Valéry, Klaus Ebner, Lucia Pietrelli o Akiko Yosano, entre d’altres, ho testimonien a bastament.
No s’enganyarà qui vegi en aquest lliurament recopilatori una invitació al viatge, en l’espai i en el temps: una memòria poètica, en definitiva, on sovintegen les petjades de veus i llenguatges contrastats i força diversos. El lector podrà trobar, doncs, una tria excel·lent de poemes, a raó d’un poema –amb alguna excepció que acull més d’un text– per cadascun dels cent títols editats en un període de deu anys. Aquests baluards poètics, ordenats cronològicament, han estat escollits pels directors de la col·lecció en funció de la seva qualitat i han estat triats com a representatius de l’estètica en la qual el seu autor s’insereix.
Un dels reclams més preuats de Poemes de la Suda rau, per tant, en la presentació d’uns referents i una insistent exigència i rigor per apropar la bona poesia al lector. Cent poemes –de registre plural, com ha volgut sempre acreditar una col·lecció com aquesta– avalats, en molts casos, per premis com Les Talúries, Màrius Torres, Martí i Pol, Maria-Mercè Marçal, entre d’altres.
Pagès i Biblioteca de La Suda són una finestra lluminosa de la bona poesia: una finestra, cal emfasitzar-ho, ben viva i oberta a l’esdevenidor. Tot un exemple per a aquell món intel·lectual i editorial aliè a la poesia. Pagès ha lluitat per tirar endavant la seva proposta poètica, una de les més importants de l’hora actual de la literatura en llengua catalana. El seu camí perdura i perdurarà a través de la boira grumollosa del temps. Gràcies als seus auspicis podem delectar-nos, els lectors, amb versos tan transparents i emotius com els de la poeta siriana Maram Al-Masri quan escriu: “Per què vas oblidar / d’apagar, / abans d’adormir-te, / el llum / ardent del meu desig? / Em vas abandonar, / encesa, / als ocells rapinyaires…”.
Un mosaic de veus encapçalat amb un pròleg dels editors del recull que podríem qualificar de modèlic. Poemes de la Suda és una oportunitat històrica inigualable per apropar-nos a la lírica d’ara i de sempre. I també per a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Com deia Salvador Espriu: “No sé què és la poesia, a no ser una mica d’ajuda per a viure rectament i potser per a ben morir”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.