Guanyar-se la pau

Joan Margarit
Per tenir casa cal guanyar la guerra
Proa, 290 pàg.

__________

TXEMA MARTÍNEZ

Joan Margarit indaga en prosa memorialística els fonaments de la seva poesia

Amb aquest memorable decasíl·lab, transsumpte d’un vers manllevat d’un poema propi, “Primera nit a Forès”, del llibre Es perd el senyal (2012), ha triat Margarit titular el seu volum de memòries, d’indagació de les arrels, d’aprofundiment en els principis, en les emocions, en els records. Aquest volum és, en efecte, un exercici de lucidesa construït des de la senectut, per usar una paraula del gust de l’autor, “l’edat que tanca per l’altre extrem”, en un viatge, doncs, d’anada al passat més remot fins al present concret i palpable, aquell que et dóna la perspectiva de les coses, que garbella el que va restant en el temps i en la memòria i que, de retruc, com d’improvís, recupera retalls que altrament, potser, s’haurien perdut sense remei. Aquesta voluntat d’endinsar-se, en prosa, en els fonaments d’una vida, que alhora són, i per això s’hi relliga l’escriptor en aquestes ratlles, els fonaments del Margarit poeta, s’obre pas per les pàgines de la història d’una biografia centrada en els primers anys, fins i tot en els anys anteriors al seu propi naixement, aquells que esculpeixen la densitat moral d’una família, d’abans de la guerra fins després, la infància, la joventut, la primera adultesa, allà on tots construïm, més maldestrament que conscient, la persona que serà (el nen és el pare de l’home, escrivia, magistral, Wordsworth al seu iniciàtic Preludi, un monument intel·lectual i estètic, en aquest cas en vers, a la memòria i a la consolidació de la memòria). Ja havia descabdellat Joan Margarit aquest fil ça i lla, en pròlegs, epílegs, fins i tot a la seva única incursió en la prosa, en forma d’assaig literari i estètic, Noves cartes a un jove poeta (2013), en diàleg subtil i actualitzat, ara que hem viscut tot un segle de més, amb el seu estimat Rilke, a qui també ha traduït a quatre mans amb un altre mestre de la literatura catalana, Feliu Formosa. De fet, els seus llibres de poemes, a partir d’Edat roja (1990), diria, i implacablement des d’Estació de França (1999), busquen estirar aquest fil de fora del laberint cap endins, cada vegada més endins, i aquest Per tenir casa representa una nova aventura sentimental, històrica, política, ètica, devers l’altra banda del mirall, com cares d’una mateixa moneda, el negatiu d’un positiu, l’analogia que ritma tots els estrats fins a bastir un discurs comprensible i que resulti habitable, enfilat com està el poeta en el seu hivern intransferible. Des dels avis fins als anys seixanta, el darrer llibre de Joan Margarit visita, a través d’un mapa toponímic, per entre els records espurnejants de la seva Sanaüja natal, a Barcelona, a Rubí, a Figueres, a Girona, a Santa Coloma de Gramenet, a Tenerife, a Las Palmas, als vaixells de les eternes hores en la mar, les hores que forgen una ànima, el seu propi mapa pairal, la casa que ell ha pogut i ha volgut construir, o reconstruir, partint de zero, fins a la intimitat actual, que s’amara de tota aquesta experiència i es trasllada en cada nou vers que va publicant any rere any, en una aposta per fixar “les forces imprescindibles per a la supervivència com a poeta. Una supervivència de llarg abast que té molt a veure amb qüestions que només en aparença són lluny de la poesia, precipicis familiars, professionals, sexuals, la força per viure amb dues filles mortes. Els poemes viuen i sorgeixen sempre entre coses així”. En una prosa d’una cadència transparent, tan lúcida, Margarit combina la crua descripció de les coses, els detalls, els noms, els llibres, les lectures, les escriptures, la música, les cordes invisibles rere, o sota, el temps, amb la introducció quasi imperceptible de reflexions que ens ajuden, l’ajuden, a entendre els mecanismes amb què greixa els seus poemes, aquestes petites màquines que funcionen precises igual que un càlcul, per buscar la bellesa i la veritat, en algun caire d’algun barranc, a la vora d’estimbar-se, que és on l’art es cova, emergeix i explosiona. I tot havent trobat la senzillesa, el to, el dring exacte, amb què un vol expressar-se, i concebre la manera de viure, des de la vida al full i viceversa, perquè “aprenc que el que un no és capaç d’explicar és perquè no ho sap amb profunditat. Això val per a qualsevol professor, i també per reflexionar que la mena de solució –tan comuna des de les avantguardes– consistent a presentar una obra d’art o literària que ningú no pot entendre, que no té cap més valor que el propi misteri, sovint és semblant a la ignorància”. Amb ell, aprenem que la poesia no és un “ofici”, sinó l’exigència de preservar un territori íntim que no pot compartir-se amb ningú, la “pròpia existència”. Almenys els seus lectors podrem compartir-hi ara l’èpica de la recerca, arrecerada en un nen que, “a la seva manera, va guanyar-se la pau”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.