La prunera

Àngels Marzo
poeta

_____________

Deu ser un primer record. Algú em sosté en braços tot i que no sé qui és ni puc veure-li la cara, jo vaig de corcoll per estirar els bracets enlaire, una mica més enlaire, i tot el costellam cedeix al desig de les mans molsudes i petites i s’eixampla com un motlle i, per fi, les manetes freguen la pell del fruit que es fina i rellisca entre els dits, i és la insistència dels dits la que, finalment, aferra la drupa i la drupa es desprèn fent trontollar la branca. Deixant la branca i les fulles serrades i verdes en ple sondroll; la branca i les fulles amb ramells de boques dentades en excitada vibració. Fent una miqueta de música en fer fricció amb el buit i l’aire. Sostinc el fruit entre les conques de les mans fent cabaneta, hi atanso el nassarró i oloro, primer fent unes inhalacions ràpides i sincopades, després ensumo amb tanta força que els narius se m’omplen d’una dolçor que embafa, una untuositat que de seguida desperta les papil·les gustatives i fa salivar. A la comissura dels llavis la saliva borbolleja, s’inclina cap al mentó, es distreu en el solc de la barbeta formant una esfera de bava espessa i transparent. Les altres mans m’han pres el fruit, el sostenen un moment abans de prémer-lo entre els polzes, que fan palanca i l’obren en dues meitats gairebé idèntiques. No sé de qui són les mans, no sé de qui és la boca que, allargant i obrint els llavis, repeteix “Prrrrrrrr, prrrrrrr, uuuuuu- nnnnnnn- aaaaaaa” mentre m’allarga una de les meitats obertes del fruit i llengüetejo i retinc tot aquell sabor dins la boca i em poso a riure i faig cops de peus damunt la gespa que és un estor humit. I sanglotant de tanta riallera allargo la maneta cap a aquella boca que exagera la vibració per dir “Prrrrr, prrrrrr, uuuu- nnnnnn-aaaaa”, i noto l’agitació de la boca al palmell, la pell tendra que s’agita amb un pessigolleig que fimbra. I entre sanglot i sanglot, dic “Prrr-uu-aaa” i faig rodolons sobre la gespa. I aquelles mans, que no sé pas de qui són, m’aixequen tot d’una, agafen embranzida mentre em sostenen amb fermesa i em fan saltar amunt i encara més amunt de panxa enlaire. I, entre tot aquell sanglot i tot aquell tip de riure, el meu cos s’eleva a tocar de les branques de la prunera. Aquelles branques tan plenes de flors blanques, com petits bocinets de cotó fluix, aquelles branques amb el verd perplex de tant excés de llum entre les quals es desdibuixava un cel fet de fragments. Perquè aquell cel era un garbuix, una madeixa de branquillons i fulles dins el blau atònit. Un blau amb blondes vaporoses de núvols efímers. És un primer record, un instant d’absoluta plenitud on no té cabuda cap altra cosa que aquest puja i baixa, aquest ara amunt que em convida a levitar entre garlandes de flors blanques i aquest ara avall que congria al melic la trempera del vertigen i posa alerta tota la nervadura. I tota jo sóc la riota grotesca de la innocència. Una riota feta de pell, polpa i pinyol. De carnadura i suc de pruna a les galtes, a les comissures, a la barbeta. I, encara, barbeta enllà. Encara pitet enllà.
La prunera era l’arbre més vell del jardí de casa. Deia el pare que ja hi era quan va comprar la torre. I que la senyora que els havia venut la finca als pares l’havia partit en dos meitats perquè tenia pressa a treure-se-la de sobre i una finca massa gran costava més de sortir. I el pare deia que vam tenir sort de poder triar la millor meitat de la casa i, sobretot, la millor meitat del jardí. Perquè a la part de jardí que seria el jardí de casa nostra hi creixien tot d’arbres fruiters, entre ells la prunera, i als parterres que eren plens de males herbes la mare hi volia plantar flors de diferents tipus i colors i el pare s’havia proposat de recuperar el vell tapís de gespa que en aquells moments era més aviat un sòl de terra clivellada amb claps d’herba resseca i mústia. “Sí, que en vam fer de sort!” repetia el pare tot cofoi uns anys després traient el nas per entre la tanca de bardissa que separava les dues meitats de l’antic jardí i es girava orgullós i deixava que els ulls repassessin el perímetre del nostre jardí, la mirada embadalida resseguint les línies de la perera, el parterres folrats d’hortènsies, l’alçada dels lliris despuntant per sobre els buquets de violetes i geranis i, al bell mig del parterre gran que donava la volta a tot el perímetre, aquella pomera que feia pometes petites i àcides, com si el dolç no els acabés de madurar mai del tot a dins. I, a l’últim, s’ullprenia de la copa de la prunera, aquella capçada verda que s’aixecava cinc metres per sobre del nivell de la gespa, expandint-se lateralment cap a la part on el pare va ubicar l’estructura ferrada del gronxador. I jo i mon germà que sempre ens fèiem la guitza per gronxar-nos fèiem cursa per veure qui era el primer a seure a la plataforma de fusta que feia de seient. I el primer a arribar pujava d’un bot i s’aferrava amb força a les cadenes, fins que el darrer se li asseia al damunt fent passar les cames entre la cintura i les cadenes que eren com els braços del gronxador; uns braços exageradament llargs. I així, pit contra pit, les cames penjades d’un costat i de l’altre, agafàvem embranzida. Els genolls en aquell ara tu ara jo estirant-se i replegant-se, compassant l’anar i venir del gronxador, que primer era lent i després agafava velocitat, una velocitat que assolia l’alçada mentre les cames s’obrien i es plegaven fent angle. I llavors, quan ja érem prou amunt i la mateixa inèrcia ens gronxava, fèiem allò d’estirar tot el cos cap enrere mirant enlaire. Forçant al màxim la llargada dels braços per no deixar-nos anar de les cadenes mentre la columna i el bescoll es donaven al buit. I jo obria tan bé com podia els ulls i a sobre hi tenia tot aquell garbuix de fulla verda i branques abillades amb ramells de vellutades flors blanquíssimes i de les branques i, d’entre flors i fulles, hi havia uns fruits arrodonits que verdejaven i després agafaven un to que era a mig camí del vermelló i el púrpura. Uns fruits que es desprenien i anaven a parar damunt la gespa, com si la gespa els acollís per amagar-los, i llavors calia anar de puntetes no fos cas que en xaféssim algun. Una drupa que rebentava sota la planta dels peus i la deixava emmascarada de polpa i pell i esgarrinxada de pinyol. I aquella argamassa de fruita xafada desprenia una aroma tan intensa que ho amerava tot i aquella aroma era com si tingués color, un daurat translúcid que convocava la revinguda dels ocells. Perquè els ocells volaven fent cercle i descendien de pressa i, amb aquell caminar d’ocell, que era tota una dansa de saltirons sobre els brins de gespa, el ocells becaven la polpa i la retenien uns segons al pap fins a empassar-la fent un gest com de girar el cap compulsivament cap enrere.
Mai vam abastar l’alçada de la copa per molt que féssim per volar, per molt que ens esforcéssim a fer anar els braços com a ales, agafant embranzida per fer un salt. Mai vaig tenir tant a tocar les flors blanques com en aquell record, quan em semblava sentir, entre rialla i rialla, que jo era un ocellet enfardellat de verd fulla. Un ocellet que mirava de dir “Prrrrrr-uuuuu-nnaaaa.” Tota una innocència: pell, polpa i pinyol. Una drupa tendra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.