L’arquitectura avui, diversa i dispersa

Ramon Maria Puig

La famosa bombolla immobiliària provocada per l’eufòria economicofinancera, ignorada i, potser, propiciada per algunes administracions irresponsables (canvi de la Llei del Sòl, infraestructures sobredimensionades, quan no innecessàries, equipaments megalòmans) ha tingut conseqüències pernicioses, no només econòmiques i socials (atur, desaparició d’empreses…) sinó també urbanístiques (desregulació del creixement de la ciutat, desordre territorial i també transformació descontrolada de sòl rústec en urbanitzacions fora de lloc i de tota mesura…). Continua llegint “L’arquitectura avui, diversa i dispersa”

El catàleg de patrimoni de Lleida, entre el paper i la realitat

Miquel Soriano-Montagut i Jené

arquitecte

La majoria de definicions del patrimoni (arquitectònic) coincideixen a exposar la importància de transmetre el llegat del temps a les futures generacions, com a garantia que les ciutats mantindran la raó de ser. Els espais que formen el patrimoni arquitectò- nic adquireixen un valor que sense aquestes obres desapareixeria, deixaria de ser el que és, passaria a ser un altre lloc. El pas dels anys crea una memòria i identitat al lloc que l’acaba convertint en un bé col·lectiu: com el carrer Major espai de passejada i compres, els Camps Elisis com a punt de referència de festes i fires o la Seu Vella el símbol identitari per excel·lència. Continua llegint “El catàleg de patrimoni de Lleida, entre el paper i la realitat”

Rehabi(li)tar el Centre Històric

Helena Guiu

El carrer Suda és molt petit, gairebé oblidat. És el més proper a les escales que donen accés al conjunt monumental de la Seu Vella. Allí tan sols hi resta un edifici dret, el qual pertany a una d’aquelles “illes desconsolidades” del Centre Històric: 4 edificacions (1 habitada, 1 tapiada, 1 semidesocupada i una altra amb més “activitats” que habitatges) i 3 solars buits. El resultat és desolador. L’estat d’abandó d’aquesta zona es pot entendre, que no comprendre, si tenim en compte els Plans dibuixats en l’avan- çament del POUM. Continua llegint “Rehabi(li)tar el Centre Històric”

El patrimoni arquitectònic i l’arquitectura invisible

Melitó Camprubí i Puig

1. Tresors

En el conjunt del nostre patrimoni arquitectònic hi ha autèntics tresors. Només cal creure en el bon criteri de la UNESCO ( Vall de Boí, pintures rupestres) i, encara més, en el dels homes savis que ens han precedit: l’enyorat historiador Josep Pleyan de Porta i els arquitectes Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch per citar alguns precursors. A finals del segle XIX i principis del segle XX, aquests homenots van posar en valor una part important del patrimoni arquitectònic monumental català i, ben segur, que no haurien reeixit sense una bona motivació intel·lectual, la Renaixença, i una bona matèria primera, l’important llegat patrimonial del país. Puig i Cadafalch, un erudit en història de l’art, i Jeroni Martorell, deixeble seu, seran els impulsors del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments una eina indispensable per a la bona gestió d’aquest gran cabal patrimonial, d’aquests tresors. Continua llegint “El patrimoni arquitectònic i l’arquitectura invisible”

En litigio con la injusticia

Kenzaburo Oé

La bella Annabel Lee (Traducción de Terao Ryukichi)

Seix Barral, pág. 235.

________________

MARISA TORRES BADIA

Una novela armada en la elegía y el canto áspero de marcada denuncia

________________

Los admiradores de Kenzaburo Oé (1935), premio Nobel de Literatura en 1994 y enfant terrible de la literatura japonesa por la implacable visión crítica de su país, están de enhorabuena con esta novela que, ya desde su título, rememora y recrea el emblemático poema de Poe. Una vez más, Oé —autor de obras tan celebradas como Dinos cómo sobrevivir a nuestra locura (2008), Renacimiento (2010), Cuadernos de Hiroshima, (2011) o ¡Adiós, libros míos! (2012)— confirma su singularidad, hija al tiempo de un ostentoso humanismo crítico de raíces universales y una impronta existencial que ha sabido hallar, gracias a la literatura francesa —según él mismo ha manifestado— el contrapunto a la rigidez japonesa. Continua llegint “En litigio con la injusticia”

Tan a prop, la llunyania

Josep Vallverdú

Ronda de boires

Pagès Editors, 111 p.

________________

LORENZO PLANA

Heus aquí una prova de coratge de qui valora l’esdevenidor com un sentiment inquietant i noble de llunyania

________________

És un motiu d’alegria per a tots nosaltres que Josep Vallverdú hagi escrit aquest memorable llibre de poemes. I diré més: comprovar que surt tan rotundament recompensat del seu mosaic vital, suposa un fet que de tan secret és fa doblement il·luminador. A tots aquells que no hem arribat a la seva edat admirable, ens és òbviament desconegut com es viuen aquests estrats de l’existència. Aquest fet, en la seva singularitat, no per força ha de ser un avantatge literari, però en aquest cas el matís “savi” sí que importa i ens encara amb la humanitat d’un home generós. Continua llegint “Tan a prop, la llunyania”

El meridià de París

Lluís Calvo

El meridià de París Edicions Poncianes, 204 p

______________

Jaume Pont

Un assaig que aposta per la descoberta creadora i la transversalitat d’un pensament on s’apleguen filosofia, art, literatura, història, llenguatge, cultura i societat

______________

Dels assaigs apareguts els darrers anys a casa nostra, pocs resulten tan gratificants com aquest del poeta, narrador i crític literari Lluís Calvo, tercer lliurament d’una proposta reflexiva i crí- tica que l’autor va iniciar amb Les interpretacions (2006) i Baules i llenguatges (2011). El traçat imaginari del meridià de París —el qual va tenir en Francesc Aragó (L’Estagell, 1786-París, 1853) un dels estudiosos clau a l’hora d’establir el seu traçat— és només una excusa, un estímul “amb l’objectiu gens dissimulat de cartografiar idees, moviments, batecs, històries i rerefons artístics que s’esdevenen a través d’un eix determinat” de la cultura europea. Continua llegint “El meridià de París”

Lana

EDUARD ROURE

Lana, una noia de catorze anys, mirada clara, ulls blau cel, esguarda el mirall del rebedor, que li retorna el rostre i la silueta de dona incipient. Les línies del mínim relleu dels pits i els malucs a través de la lleugera roba d’estiu, brusa blanca i pantalons curts; la pell fina dels braços prims i les cames, d’un traç rotund i fràgil, amarada encara d’un lleu record impúber. S’aparta un floc de cabells a l’altura de la templa i avalua el joc combinador de les arracades d’anella, que omplen l’espai inexpressable d’un angle concebut entre el coll i el petit lòbul. Un reüll blau al mirall. Continua llegint “Lana”